Acubat

El mes de juny sol arribar acompanyat de dies en què es mesclen la calor que anuncia l’estiu i els cels tapats —de plom, en dirien els poetes flacs—, és a dir, carregats de pols del desert africà. No acaba de ploure i, quan ho fa, no arriba a banyar, perquè el que cau gairebé no és aigua. El més habitual és que un tel de terra ho acabi embrutint tot. És una època en què sembla que el temps, també el cronològic, esdevé tangible. Ho fa pensar que l’aire esdevé feixuc, irrespirable. Pesa, literalment. La sensació d’ofec ens acompanya, amarada de suor. La gent roman acubada i, així, és molt complicat poder anar fent. Malgrat tot, però, hi ha coses molt més males de dur que la xafogor.

Som en un temps en què, per tot plegat, la vessa s’empelta i acaba irradiant. Així, es fa molt costa amunt pensar en l’estiu que tenim a tocar. Cansa o, pitjor, fa basarda imaginar com seran els propers tres mesos. Menorca, per variar, es lliurarà impunement al turisme, dit així en genèric. Sembla que, més que mai, l’illa vessarà de per tot, per dir-ho a la manera de Guillem Alfocea. Les notícies recents donen compte detalladament —apuntant, a més, tot allò que pot ser una molèstia per als visitants— de com la maquinària que fa funcionar la nostra gallina dels ous d’or s’està posant en marxa una altra vegada.

Sembla, idò, que tornarem a anar a les totes. O gairebé, perquè a l’hostaleria i, especialment, a la restauració, hi falta gent. No troben treballadors. Potser les condicions laborals que, tradicionalment se’ls oferien —ara, quan pagar l’habitatge és una odissea o, també, quan més d’un ha descobert que hi havia vida laboral un poc més digna en altres sectors—, s’hauran de repensar. El problema és que fer les coses a misses dites, sense veure-les a venir, fa de mal fer a l’hora de trobar-hi solucions. Ho aclariran? Ja ho veurem. Que un restaurant d’anomenada, a aquestes alçades de la temporada, estigui cercant cap de cuina, és a dir, que encara no en té, no és un bon averany de cara als potencials clients. Així està el tema.

Amb tot, idò, enfora queden els discursos que, durant els primers mesos de la pandèmia convidaven a repensar les coses, a aprofitar l’avinentesa, la pausa forçada, per a pensar a canviar la manera de ser en el món de cara a un futur que es planteja, de cada vegada més, des de la incertesa. Qui se’n recorda? Ha passat tant de temps des d’aquell fatídic mes de març de fa dos anys… Amb el canvi climàtic, per exemple, o amb la crisi actual dels carburants —que és alhora un símptoma de la fi dels combustibles—, ens hauríem de posar ja a planificar el dia en què, a curt i a mitjà termini, el monocultiu que fonamenta l’activitat econòmica d’aquest racó de món esdevindrà inviable. Ens ho trobarem, per variar, de cop. No n’aprenem. Després, tots seran corregudes i una part dels efectes ocasionats per la demora seran irreversibles. Ara mateix, però, vivim com si demà no existís.

De fet, més que no pas l’avenir, sembla que avançam cap enrere, cap a un temps que sembla que no se n’ha anat mai, un determinat passat que, darrerament, s’ha desacomplexat per a esdevenir de plena actualitat. Sembla ser que allò que havia de quedar fermat i ben fermat hi roman. El nus és fort i ens lliga a una estaca que no hi ha manera de tombar. No sé trobar una altra explicació a l’exhibicionisme desacomplexat del patriotisme constitucional que es reivindica —davant de què i de qui? La resposta a aquestes preguntes és significativa— amb força regularitat i en tota mena de detalls. Per exemple, muntant una jura de bandera civil, justament al municipi de l’illa que, al costat des Migjorn Gran, emula el poblet dels gals irreductibles i es manté com a bastió infranquejable de l’espanyolisme blau a l’illa.

Patriotisme, militarisme, masclisme… Tots aquests valors retrògrads s’han passejat agafats de la mà pels carrers costeruts d’Alaior i, en regar-los amb un poc d’alcohol, s’han materialitzat en una cançó que s’ha fet viral a la xarxa i en què el menys escandalós de tot ha estat la poca competència musical dels intèrprets. Ja se sap què és la música militar respecte de la música. No va per aquí la cosa. Només hi va faltar la cabra per arrodonir el numeret de l’altre dia. I no s’ha d’oblidar de cap de les maneres que aquests cantaires són, per mandat constitucional, els encarregats de garantir la sacrosanta i indissoluble unidad de destino en lo uni... Perdó: la unitat de la pàtria. N’és, al cap i a la fi, la seva única raó de ser.

Ara bé, amb aquesta calorada, mentre els regalims de suor s’escolen esquena avall, poques ganes hi ha d’aprofundir-hi, en aquest i en altres temes que em fan ballar les neurones. No hi ajuda gens l’esprintada final en què ens trobam immersos tots aquells que ens dedicam a la docència. A més de la càrrega de feina habitual de qui ha de tancar el curs amb tot aclarit a nivell de paperassa, enguany hi hem afegit les incerteses davant d’un proper curs en què s’aplicarà, en part, un canvi de marc legal. Estem prou entretinguts com per posar-nos a reflexionar, amb la calma que la situació demana, al voltant de la realitat en què vivim.

Sí que és ver que hi ha els atenuants: les vacances són a tocar. Però, sobretot, la gran vàlvula d’escapament, el punt d’inflexió, la catarsi col·lectiva, es comença a veure, a sentir-se, a fer-se present. Les festes de Sant Joan es tornaran a celebrar, tot sembla que amb normalitat, després dels dos anys pandèmics. Amb tota normalitat, aquí, vol dir amb la presència gairebé protocol·lària dels debats de sempre, per exemple els que giren al voltant de la massificació, la que arriba principalment per la mar des de l’illa del costat. O, també, amb altres polèmiques, algunes d’elles força necessàries. Enguany tenc la sensació que, finalment, s’ha obert un camí —que es troba en una fase molt primerenca, gairebé imperceptible— que ja no tindrà volta enrere i en què el concepte de tradició —enllà de les motos que ens volen vendre el salvadors messiànics de lo seu o el cunyadisme nostrat— s’acabarà encarrilant correctament, de manera que el respecte a la dignitat i a la igualtat de les persones s’acabarà imposant, de la mateixa manera que, en ser de tothom, la festa tornarà a ser gestionada per qui representa la col·lectivitat, qui l’ajunta institucionalment. Una cosa en aparença tan insignificant com un cartell municipal anunciant els dies assenyalats de Ciutadella pot acabar esdevenint —esperem-ho—, profecia.

Mentrestant, es tracta d’aguantar l’acubament amb la major de les dignitats possibles. És temps de suar, de panteixar només d’anar d’un cap a l’altre del carrer, d’estar malapler i de flastomar. I de practicar l’esport, tan nostrat, de la queixa. Perquè no ho tenim bé mai, tot i que és bo de fer acordar que, de motius per a la insatisfacció, n’hi ha per donar i vendre.

Views: 1