Webinars

L’entrada de préstecs lingüístics provinents de l’anglès és abassegadora. Moltes de les paraules noves que apareixen al món, sobretot les relacionades amb les tecnologies, ho fan de la mà de la llengua de Shakespeare. I, adaptar-les, no sempre és fàcil. Sembla que els recursos de la nostra llengua no donen a l’abast. Tot i açò, com passa amb qualsevol idioma, els mecanismes d’adquisició lèxica hi són, també en català. Posar-los en marxa, però, sol ser una qüestió de temps. I a la velocitat que va el planeta, sembla que no tenim prou paciència perquè açò passi i tendim a deixar els mots en la forma original. Un exemple d’açò que dic és el del mot webinar, que ha esdevingut familiar per a més d’un en els darrers anys. He hagut de participar en una d’aquestes reunions virtuals per descobrir que el TERMCAT —el centre de terminologia de la llengua catalana— proposa com a fórmula genuïna seminari web per a referir-s’hi. Com que no tenia clar en què m’havien embolicat, vaig haver de cercar-ho. Per ara, però, tothom fa servir l’anglicisme, a pèl.

En començar l’estiu, a través d’un «seminari multimèdia, interactiu i accessible en línia, que es pot seguir en directe o en diferit a través d’un web», tal i com ho defineix l’entitat terminològica, vaig fer de prescriptor en el marc del projecte Lletres Compartides, endegat per la Institució de les Lletres Catalanes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fundació Mallorca Literària i el Consell Insular de Menorca, amb la voluntat «d’apropar els escriptors de tot l’àmbit lingüístic català als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació i la promoció literàries dels altres territoris». Es tracta, per tant, d’una iniciativa que té com a objectiu cohesionar els nostres països, d’un programa que cerca superar aïllaments que no són exclusivament illencs i en què Menorca participa amb veu pròpia.

Les Lletres Compartides tenen diferents fases. A mi em va tocar participar en la primera, la dels webinars o seminaris web, en unes quantes sessions informatives destinades a donar a conèixer una sèrie d’autors menorquins a la resta dels territoris catalanoparlants participants en el projecte. Més endavant, en vindran d’altres, d’activitats,  com les mobilitats d’autors o els clubs de lectura. Juntament amb tres prescriptors més —Jaume Pons Alorda, de Mallorca; Anna Guitart, del Principat i Maria Àngels Francès, del País Valencià— havíem d’intentar convèncer biblioteques, professors i programadors de festivals de la idoneïtat de conèixer alguns escriptors dels nostres territoris que potser no són prou coneguts, però amb els quals passaran una bona estona llegint-los. En el meu cas, vaig parlar de quatre menorquins que calia tenir en compte. Anaven en pack amb sis noms de l’illa del costat, seleccionats pel prescriptor mallorquí. Es tractava, per tant, d’anar més enllà dels escriptors més consolidats de les lletres Menorquines —Pau Faner, Margarita Ballester, Pere Gomila, Ponç Pons, Maite Salord, Joan Pons, especialment— i fer visibles unes propostes, algunes emergents, a les quals els prescriptors trobàvem que calia donar transcendència. D’aquí la tria: Mònica Ortega, Llucia Palliser, JP Sansaloni i Carles Minuchin.

Per fer la sessió més amena, Pons Alorda i un servidor ens vam preparar una projecció de diapositives. Projectar les cobertes dels llibres, els títols recomanats o donar a conèixer una fotografia dels autors o algun text significatiu de les seves obres havia de fer molt més efectiva la nostra prescripció, vam pensar. El meu company, la veritat, en va fer una de molt ben feta: entrava pels ulls. Jo, en canvi, no vaig passar de fer una cosa mínimament solvent. Vaig prioritzar les idees bàsiques al disseny. D’on no n’hi ha, no en poden treure. Ara bé, si fer un Impress o presentació digital de diapositives ho tenc més o menys per mà, vaig passar un poc de pena pel fet que la plataforma des de la qual s’emetien els webinars o seminaris web era Teams. Per a un usuari del programari lliure, una eina de Microsoft genera, inicialment, tota mena de prevencions. Bill Gates és el dimoni! Al final, però, la plataforma es va comportar força bé amb el meu ordinador, que tira milles des d’un entorn Linux.

Per acompanyar les emissions, també m’havia preparat un guió amb els mots claus en què volia incidir: poques dades, però significatives. Vaig intentar jugar, també, amb la ubicació de la càmera web o webcam, no només perquè se’m veiés bé a la petita finestreta que m’estaria reservada a la pantalla, sinó perquè, de fons, no s’hi acoblés la llum potent i radiant del mes de juny que entrava per la finestra. Vaig haver d’abaixar la persiana. Semblava que emetia des de dins d’una cova, tot a les fosques. En aquest sentit, es va fer el que es va poder, que va ser poc. Ho he dit al paràgraf anterior: d’on no n’hi ha, no en treuen. Finalment, tenia força clar que es tractava de motivar els oients, de transmetre’ls la curiositat pels autors que prescrivíem. En açò, Pons Alorda és un mestre. Que intervingués ell abans de fer-ho jo em va ser molt favorable. Em va fer de guia. M’ajudà a agafar el to necessari. M’obligà a escoltar-lo i a apuntar el nom dels autors que ell prescrivia: em va convèncer.

La primera de les sessions es va dedicar, només, als autors de literatura infantil i juvenil. Anava adreçada a les biblioteques principatines i, en primer lloc, va intervenir la valenciana Maria Àngels Francès. Després, va ser el torn de Pons Alorda. Mentre parlava, jo anava repassant mentalment el que havia de dir i, sobretot, què havia de fer per quadrar les diapositives amb el discurs, és a dir, quan havia de passar d’una a l’altra. Una creu vermella al guió ho indicava. Ho tenia tot ben apamat. Quan em va tocar parlar a mi, la veritat, estava relaxat. Convençut que ho controlava tot. Amb les espatlles cobertes, tot fa més bon fer. I vaig començar a parlar de na Mònica Ortega. Em trobava còmode. La veu fluïa. Açò em tranquil·litzava. Anava desglossant l’obra de l’escriptora, em vaig centrar en el títol que volia recomanar i vaig, fins i tot, donar-ne un tast, tot acompanyat de les diapositives que havia preparat. Ja feia una bona estona que rallava, de fet gairebé havia exhaurit el temps de què disposava, quan una veu em va interrompre. Resulta que no havia pensat a compartir la pantalla i només jo veia la projecció d’imatges. Un desastre! Per ser el meu primer webinar o seminari web, la cosa va anar lluenta! Sort que, de cara als següents, ho vaig poder aclarir. Més o manco.

Views: 5