Miquel Costa i Llobera va fer servir l’expressió «siau qui sou», una reinterpretació en sentit col·lectiu de la màxima socràtica nosce te ipsum —coneix-te a tu mateix—, al seu magnífic poema «Als joves». Al llarg del centenar de versos de la composició, recomanava a les noves generacions que fossin ells mateixos, d’acord amb la tradició de la qual provenien, que no es deixessin enquimerar per elements externs —la tauromàquia, per exemple— que dissolien la identitat col·lectiva: «cada poble sols ateny son astre», afirmava. Sense tancar-se en ell mateix, remarcava, i discernint allò que era bo d’allò que no ho era.
He començat citant aquesta composició perquè ens remet a un concepte que Josep Fontana exposa d’una manera força entenedora en el pròleg de La formació d’una identitat (Eumo, 2014). Segons l’historiador, traspassat el 2018, açò que anomenam identitat es relaciona amb la idea de «pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de la llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món» i que es forma a partir «d’una llarga existència compartida». En aquest sentit, Fontana deixa de banda, per a referir-s’hi, el concepte nació, que considera poc pràctic des que els estats liberals, a partir del segle XIX, el van connotar d’una manera massa determinada. Ell s’estima més parlar de pobles per a referir-se a aquestes col·lectivitats amb identitat pròpia.
A més, afegeix l’historiador català, com que ens trobam davant del producte d’un procés que s’ha duit a terme a través dels anys —dels segles—, la millor manera de conèixer la idiosincràsia d’un poble és abordant-ne la història. Aquí, Fontana, per remarcar la importància que té, per a una comunitat humana, copsar «el conjunt de tots els fets i els esdeveniments de què s’ha conservat memòria», no es pot estar de citar uns mots de J.M. Coetzee en què afirma que la història implica «comprendre el passat com una força que actua sobre el nostre present». I sobre el futur, hi afegiria. Relacionar aquestes idees amb allò que cantava Raimon —«qui perd els orígens perd la identitat»— és relativament fàcil.
El 17 de gener és la Diada del Poble de Menorca. Commemoram —és a dir, fem memòria, d’acord amb l’etimologia del mot— una data a partir de la qual s’inicia una «llarga existència compartida» que ens ha menat fins avui. És una bona ocasió, aquesta, de la mà de la història, per a recordar que durant més de set segles Menorca ha estat d’una manera determinada, a partir de dos eixos o marcs de referència. D’una banda, compartint amb uns altres territoris la llengua catalana, la cultura que se’n deriva i una forma determinada de veure el món.
Fins no fa gaire, cap nom no havia servit per a fer referència a aquestes geografies compartides. Va ser Joan Fuster qui, després de pensar-hi molt, de valorar-ne els pros i les contres, va posar damunt de la taula el corònim Països Catalans. Ara no ens hi centrarem, en aquest concepte —que em sembla absolutament vàlid, útil i necessari actualment. Que encara se’n parli, ni que sigui per a posar-lo a parir, em sembla un senyal que n’indica la vitalitat. Assenyala l’existència d’uns països en què, per a dir-ho amb mots de Josep Pla, «quan jo dic “bon dia” em responen “bon dia.”»
D’altra banda, a més d’aquest marc comú —els Països Catalans—, tal com Fuster explica en referència al País Valencià, Menorca mostra una sèrie d’elements que la singularitzen, que en configuren una identitat específica dins de la catalanitat. Té, per a dir-ho amb altres mots, una personalitat pròpia. No sé fins a quin punt el fet de ser una illa ha ajudat a fer que açò sigui així (ho deia l’enyorat Pere Xerxa: «els qui hem nascut a la mar, tenim per pàtria una barca»). Segurament, la insularitat ha estat un factor clau a l’hora d’emmotllar-nos identitàriament. En aquest sentit, cal remarcar que, en parlar de Menorca, faig referència exactament a aquests poc més de set-cents quilòmetres quadrats perfectament delimitats. És a dir, no en fa part l’arxipèlag al qual, geogràficament i administrativa, pertany la nostra illa.
Hi ha una sèrie de fets històrics que avalen aquesta afirmació. Potser hi té poca importància que la incorporació a la corona catalanoaragonesa fos tardana. Jaume I, en tost de conquerir-la —com havia fet amb Mallorca o València—, la va fer feudatària, el 1231, amb el tractat de Capdepera. No va ser fins mig segle més tard, de la mà d’Alfons el Liberal, que canvià la situació i, per les armes, l’illa va passar a formar part d’un nou marc sociopolític i cultural. No crec, com he dit, que aquests cinquanta anys de decalatge fossin significatius i que ajudessin a configurar una identitat insular específica.
En canvi, sí que consider crucial el segle XVIII, en què Menorca va canviar de sobirania diferents vegades. Va ser, durant uns anys, colònia anglesa, francesa, espanyola, una altra vegada anglesa i, finalment —i, almenys fins ara—, espanyola. A la nostra illa, per exemple, no hi va haver Decrets de Nova Planta, ni Inquisició. En canvi, l’economia va viure un moment de gran prosperitat i, de bracet d’aquesta bonança, es va desenvolupar una cultura de primer nivell europeu. És molt mal de creure que aquest context no ajudés a fomentar una consciència diferencial, una identitat específica, ni que fos per reacció davant del panorama que es trobaren els menorquins a partir de 1802. Fets posteriors, com la revolució de 1810, semblen apuntar-hi.
Aquesta singularitat és darrere d’altres moments significatius de la història insular recent. Explica, segurament, la posició menorquina en els diversos debats estatutaris que es van dur a terme en el context de la Segona República i, també, als anys setanta i vuitanta del segle XX, després de la mort del dictador Franco. Mostren un poble amb voluntat de ser subjecte, amb identitat pròpia. També ho trobam durant la Guerra Civil, amb una dinàmica molt concreta —també pel que fa a la manera com va acabar, aquí, la contesa: de manera pactada— que, a més, en condicionà la postguerra. Que aquí no es desenvolupés l’anomenada balearització, com a càstig perquè ens havíem mantingut fidels a la República, pot explicar per què els menorquins tenim una consciència mediambiental considerable —un altre fet diferencial!—, que ha estat clau a l’hora d’impedir que la nostra costa acabés amb tant de ciment com la de Mallorca o Eivissa.
Hi podríem afegir, aquí, les bones relacions que, històricament, l’illa ha mantingut amb Barcelona, ni que fos perquè era el lloc on anar de metges o a fer els estudis universitaris. Les relacions econòmiques han estat —i són encara— moltes i fluides. En aquest sentit, Palma sempre s’ha considerat una destinació secundària, obligada només per qüestions administratives. Per açò costa tant, de fet és una tasca impossible, conformar una identitat balear. Per molt que ho intentin. És artificial: cap radiotelevisió pública autonòmica, amb els seus programes costumistes, no podrà fer-hi res.
Sobta, en aquest sentit, que alguna teoria del menorquinisme sobiranista caigui en l’estratègia del peix al cove, tot renunciant, per un suposat pragmatisme, a l’objectiu d’assolir l’encaix de Menorca en el marc dels Països Catalans. Però encara sorprèn més que sigui per, ai las!, considerar que l’únic àmbit on es pot ser sobirà políticament, ara mateix, és en l’autonomia espanyola que deriva del règim del setanta-vuit. Si Joan Fuster aixequés el cap! On queda tot allò de «voler l’impossible ens cal i no que mori l’esperit» que proclamava l’eivissenc Marià Villangómez?
Finalment, cal deixar constància —també ens ho ensenya la història, açò— del fet que, quan Menorca ha estat ella mateixa, és a dir, quan de manera natural ha fluït la seva identitat, ha viscut moments d’esplendor cultural. L’època de la il·lustració n’és paradigmàtica, però hi ha un contínuum que ens mena fins avui amb què es demostra clarament que no hi ha hagut ni subordinació ni provincianisme quan hem estat allò que som. És a dir, quan hem exercit la nostra catalanitat.
En aquest sentit, i tornant al començament, conèixer-nos és una bona manera de saber d’on venim i, també, de poder decidir on volem anar col·lectivament, com a poble que som. Des de fa uns segles, el vent uniformitzador de ponent bufa amb força tot intentant de dissoldre’ns en un marc aliè que ens vol subordinats a tots els nivells. No ens posa gens fàcil, no, continuar essent menorquins, perquè ens va descaradament a la contra. És en aquest context que pren tota la força del món el famós aforisme de Joan Fuster amb que tancam aquesta reflexió: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.»
Views: 2
Tens tota la raó del món. Tot i que, fins a un cert punt, s’ha mitificat la “via Menorquina” del creixement, les bases de la qual venen del XIX, és ver que la industrialització singularitza la nostra illa.
L’enhorabona, Ismael. Una excel·lent exposició de la necessitat de ser qui som. Només una observació en el mateix camí que tu assenyales. En la meva opinió, tant com el segle XVIII, ens marca també la industrialització que se’n va derivar, ja en el segle XIX.