Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música.Per una sèrie de motius, em manca bagatge de concerts, de directes. Ja m’agradaria poder-ho aclarir, tot i que el fet de viure a una illa allunyada dels circuits comercials no em posa les coses fàcils. En plena adolescència, des de Menorca, vaig assistir a tots els concerts que vaig poder: l’estrena, amb tretze o catorze anyets, va ser el de Loquillo al poliesportiu de Maó (edifici que va trontollar, literalment, i que a dia d’avui encara se’n ressent). Aquest és dels esdeveniments que marquen, va ser el principi. Després van venir una sèrie de concerts amb grups d’aquí o propis, una llarga lletania formada per noms com, i cit sense cap ordre, Nit Seca, Ja T’ho Diré, Manners, Sir Urien, Pasaje Secreto, Upupa Epops, Punxa, Kop d’Estat, Més Canya, Ocults, John Lord i Ian Paice (Deep Purple o Whitesnake!) en una jam session a Son Ganxo… Fins i tot, vaig pujar damunt d’un escenari un parell o tres de vegades per sonar (interpreteu aquest verb com vulgueu) la bateria amb una colla que ens fèiem dir Pix de Kristu.

Durant els gloriosos anys universitaris, l’economia de subsistència va fer que no veiés un número suficient de grups damunt dels escenaris. Encara record les vegades que vaig veure un cartell anunciant l’actuació de Pantera (presentant Far Beyon Driven!) i la impotència de no fer el suficient per anar-los a veure. A més, en aquella època era molt més curt de mires que no pas ara i no tenia oïda per res més que el Heavy Metal. Als pocs concerts als quals vaig assistir, ara, avui, no hi aniria ni de franc: Gamma Ray, Stratovarius, Rage, Helloween, Skin… En salv, ja a les acaballes de la meva estada principatina, les vetllades amb ?.l.t. i Kitsch (al Mercat de la Música Viva de Vic), Soulfly i Queens of the stone age (el concert que m’ha deixat més impressionat fins al dia d’avui).

Enguany he patit una certa enveja perquè m’hauria agradat anar a veure Tom Waits que actuava a Barcelona. Més d’una vegada he arribat a planificar un viatge per poder gaudir qualque concert que s’ho valgui, però la cosa s’ha quedat sempre en una simple intenció. Un poc més lluny vaig arribar el 1996, any en què tenia una entrada per anar a veure Kiss a Saragossa en la seva gira de retorn (la primera). El concert va canviar-se de data (el van passar al juny) i un servidor va estimar-se més anar a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Vist de lluny, em penedesc de tot cor, tot i que la cosa no té remei i, com diu la saviesa tel·lúrica, totes les deixades són perdudes.

[9 d’agost de 2008]

Per motius de feina i, sobretot, de plaer, estic rellegint el Gènesi, el primer llibre de la Biblia. Ho faig emprant el text de la traducció interconfessional catalana, la BCI, que m’ha permès de fer una lectura molt més completa del text. Quan arrib a Abram, encara sense la hac en el nom, llegesc: “Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.” Ho deix aquí i me’n vaig a dormir.

Views: 2