De beatitudine

Quan, a classe, amb els alumnes de segon de batxillerat, comentam el poema «Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany», de Carles Riba, no puc evitar de formular-los una pregunta. Com que estan passant per un any acadèmicament molt exigent —podríem resumir-ho amb un tòpic: la vida és allò que passa mentre toca fer exàmens, treballs i deures—, sotmesos a una pressió que no tothom és capaç de gestionar, més d’un es sorprèn quan els deman: «i vosaltres, sou feliços?» Com a resposta, sempre hi sol haver qualque cara que és un poema.

En un moment com aquest, és fàcil caure en la temptació de parafrasejar Kant, un autor que estudien a fons, per al qual «com més es preocupa una raó conreada del propòsit de gaudir la vida i aconseguir la felicitat tant més s’allunya l’home de la veritable satisfacció». És a dir, poden arribar a vincular la felicitat amb la ignorància, ells que han decidit complicar-se la vida a través del saber. A canvi de perdre, pel camí, la felicitat. He de confessar que, en moments de pressió, jo mateix m’he deixat emportar qualque vegada per aquest pensament.

Quan comentam el poema de Riba, però, veig força complicat que la recepta que l’insigne poeta català proposa per a ser feliços —saber mantenir la calma davant de l’adversitat, experimentar un amor sense engany i viure el dia amb seny i equilibri— hi connecti, ja que es basa en l’acompliment d’alguns tòpics clàssics —beatus ille, carpe diem—, darrere dels quals hi ha una mesura i una contenció —fruit de l’aurea mediocritas— que poc o res no tenen a veure amb uns joves plens d’aquella vitalitat que els convida a esprémer al màxim les hores, sense posar cap mena de límit en allò que fan.

Són propostes de vells —no se m’ocorre una altra manera de dir-ho—, reflexions a què només s’hi pot arribar a partir d’una determinada edat, quan el camí ja fa costa avall i la perspectiva d’allò que s’ha viscut supera de molt l’especulació del que resta per recórrer. Un altre insigne escriptor català que aborda el tema també ho fa des d’aquesta perspectiva. Josep Pla, des del seu escepticisme paradigmàtic, troba que «De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se’n sigui. Dic que de vegades és factible.» Només uns pocs poden assolir la felicitat, un cop es sap de què va la vida, és a dir, un cop s’han esvaït totes les il·lusions: aquells que es saben limitar «amb gràcia».

Per a un adolescent, per tant, la proposta planiana és poc atractiva. Entre d’altres aspectes, perquè demana un temps d’espera que, a segons quina edat, la gent no té. Potser té raó, l’escriptor empordanès i, en arribar a la vellesa —si no hi ha qualque atzar que ho impedeixi— ho acabarem comprovant. És un cas semblant a una altra expressió d’aquest autor amb la qual és molt mal de fer que un alumne de segon de batxillerat pugui connectar: «Estudiar és una forma de l’amor» i que, per tant, en fer-ho, es frueix. Segurament hi ha algun cas en què açò acaba succeint. Jo mateix, que no era cap llumenera —no ho he estat mai!—, record un darrer any d’institut amb uns mestres que ens van fer xalar, i molt, a classe, des d’un punt de vista estrictament intel·lectual.

Totes aquestes reflexions que estic expressant per escrit, haurien de tenir en compte, però, què entenem per felicitat. Som davant d’un concepte més complex del que sembla i, per tant, segurament es dona el cas que les persones pensam coses diferents quan ens hi referim. Així i tot, hi ha un punt de partida de consens: parlam d’un estat d’ànim, d’un sentiment, vinculat amb la satisfacció i amb l’absència de patiment. Al darrere, com explica la biologia, hi ha una sèrie de substàncies, els neurotransmissors, que la fan, fins i tot, mesurable objectivament.

Ara bé, allà on la cosa ja no està tan clara és en l’origen d’aquesta emoció, en allò que pot provocar-la. Diverses branques del saber li han dedicat esforços, a la qüestió. De fet, la filosofia considera la felicitat un terme fonamental, ja que els humans n’hem fet, de la recerca, un objectiu prioritari. És bo de fer, arribats fins aquí, pensar que actualment, la concepció que en tenim lliga amb l’hedonisme, que identifica el bé amb el plaer.

Potser sí que va per aquí la cosa, però cal afegir un altre terme a l’equació, allò que Eva Illouz ha batejat com a «capitalisme emocional», en què «les utopies de felicitat són mediades pel consum». Aquesta cultura postindustrial no és exclusiva dels adolescents, sinó que «en la nostra societat, el nostre benestar ha passat a ser un element més del mercat», cosa que es tradueix en una mena de dictadura de la imatge i del consum, com apunta la doctora en història contemporània Laura Rozalen.

D’aquí en sorgeix una necessitat de «ser feliç» que és gairebé una obligació. Sempre, però, des d’una perspectiva individual. S’hi arriba per un camí molt senzill, en aparença: «per ser feliç, n’hi ha prou amb desitjar-ho, mirant al teu interior i, sense haver-te de relacionar amb ningú, canviant la nostra ment», com recorda Julio Rogero. És en aquest ecosistema que tenen la seva raó de ser, per exemple, l’autoajuda i altres pseudoteràpies —algunes de les quals estan condimentades amb un pessic d’espiritualitat oriental. I és aquí on neix una cada vegada més escampada incapacitat d’assumir el fracàs, de saber-lo gestionar. L’espècie més emblemàtica d’aquesta mena d’ambients és, evidentment, el coach.

Al darrere, s’hi amaga la voluntat d’augmentar la productivitat i de garantir la disciplina dels treballadors que, alhora, són consumidors de tota mena de fórmules que garanteixen la felicitat. Cal ser feliç, a escala individual, en un medi hostil, en tost de pensar com es pot treballar per transformar-lo, per a fer-lo més humà, la qual cosa és una tasca col·lectiva. Creure que «és el propi individu, a l’hora d’enfrontar-se a la vida amb una actitud positiva, el que té la capacitat de sortir-se’n pels seus propis mitjans», com recorda Xavier Díez, és la base del que es coneix com a «psicologia positiva». Vegem-ne un exemple que, recentment, ha ocupat les pàgines de la premsa illenca: davant de les feines precàries de temporada i del fet que els habitatges tenen uns preus prohibitius per als treballadors, joves majoritàriament, es presenta el fet d’haver de viure dins d’una furgoneta com una «experiència» positiva. Amb l’ajut de l’anglicisme de torn —camperitzar—, tal com es ven la notícia fan venir ganes de fer-ho, de ser feliç vivint en condicions infrahumanes —sense aigua corrent, per exemple.

Que els principis d’aquesta «psicologia positiva» coincideixin amb els que hi ha darrere de la LOMLOE, la nova llei educativa que —de qualsevol manera—, s’està «implementant» a l’estat, potser ens hauria de preocupar. O potser no. Potser val més ser d’aquells que pensen que és la ignorància allò que ens fa feliços.

Views: 8