En referir-se a La mar tancada (la primera novel·la publicada pel menorquí Xec Pons, darrere de la qual hi ha l’editorial Llentrisca, el braç literari de l’associació Far Cultural), Laia Malo, a més de la temàtica, en destaca el fet que està escrita emprant «el català del seu carrer —hiperdialectalitzat, amb barbarismes, anglicismes i neologismes no acceptats, i ric en paraulotes i renecs.» Encara no l’he llegida —roman a la llista de pendents per a l’estiu—, però el model de llengua que presenta la novel·la, que ha comptat amb l’assessorament i correcció de Ciceró Pasqual, m’interessa i molt. És aquest, per a mi, un aspecte fonamental de les obres literàries i, en casos aparentment extrems com el cas que acabam de citar, encara ho és més. Dèries de filòleg, tot plegat.
El model lingüístic fet servir en algunes obres recents de la literatura catalana ha estat motiu de polèmica. Almenys a les xarxes socials. No sé si tot plegat ha acabat transcendit als àmbits acadèmics, tot i que, si ho fa, hi ha prou pa a tallar. Així i tot, la teca que se’n pot treure va més enllà de l’àmbit estrictament literari. Cit de memòria, però diria que, d’una banda, hi ha el cas de la novel·la 1969 d’Eduard Márquez (L’altra Editorial, 2022), escrita, segons tenc entès —és una altra lectura pendent—, fent servir la llengua catalana i la castellana més o manco al cinquanta per cent. Darrere d’aquesta decisió de l’autor hi ha la voluntat de versemblança, de reflectir amb precisió la realitat. En aquest cas, però, veure que en la versió castellana de l’obra desapareixen les traces del català i només hi ha una llengua vehiculant la narració pot donar-nos alguna pista de per on van les coses.
D’altra banda, i aquí és on hi ha el bo d’os del tema, s’ha parlat —i molt— de Noruega (Llibres de la Drassana, 2020). Sobretot, però no només, pel model de llengua que hi fa servir l’autor. Fortament dialectal i interferit pel castellà. En un lloc on el secessionisme ha fet una feina important, aquesta tria ha estat polèmica. L’he llegida, Noruega. I he xalat, tot i que el to de la narració decau al final del llibre. El que no he fet, però, ha estat l’exercici, interessant, de comparar l’obra amb la versió castellana —que és la que em va aconseguir la biblioteca en fer-ne la desiderata, desconeixedor com era del fet que n’existís la traducció a la llengua de Cervantes!—, per comprovar com es trasllada el model lingüístic a un altre idioma, quan aquest aspecte, en l’original, és essencial.
La influència d’aquesta obra, un retrat colpidor i alhora entranyable d’una determinada València ja desapareguda, tot i que gens idealitzada, especialment pel que fa a la manera en què s’ha escrit, hi és. Estic segur, tot i que açò és mal de demostrar amb dues frases, que les Memòries de mi mateix (Edicions 62, 2023) de Ferran Torrent en seria un exemple. S’hi cita l’obra de Lahuerta, però sobretot el model de llengua que fa servir l’escriptor de Sedaví és nou (almenys jo li desconec en l’obra anterior), amb més especificitats valencianes, per dir-ho d’alguna manera. Res, però, que pugui allunyar-lo de qualsevol lector capaç de llegir en català, cosa que també passa amb Noruega, per cert.
Potser fer un bot cap enrere ens pot servir per dimensionar millor tot açò de què parlam. Deixant de banda, perquè el context era molt diferent, les polèmiques decimonòniques entre els partidaris del català «que ara es parla» i l’«acadèmic», que van amanir la Renaixença i, fins i tot, part del Modernisme (amb la campanya de L’avenç), potser és interessant recordar que les avantguardes del primer terç del segle XX tenien, entre altres objectius amb què trencar els fonaments de la cultura burgesa, la voluntat de subvertir la llengua literària. En la literatura catalana, però, l’avantguardisme va ser una mena de fascinació passatgera d’alguns escriptors. Entre altres aspectes, perquè era complicat trencar amb una cosa que encara no estava acabada de fer. Justament, la cultura burgesa.
Després que la Renaixença hagués recuperat el català com a llengua vàlida per a l’expressió literària culta, sobretot pel que fa a la poesia, de la mà dels Jocs Florals, i que el Modernisme hagués connectat amb Europa —passant de ser una literatura regional i tradicional a nacional i moderna, per a dir-ho amb els mots de Marfany—, els Noucentistes es dedicaren, entre d’altres aspectes, a institucionalitzar la cultura. Primer, des de la diputació de Barcelona; més tard, des de la Mancomunitat. I, per a fer-ho, entre altres aspectes, van normativitzar la llengua. Van crear-ne un model que, fins a un cert punt, equivaldria al que avui anomenam estàndard. De fet, és la base de l’actual. Per tal de donar-lo a conèixer a la gent, van fer servir la poesia i l’articulisme en premsa, perquè arribaven a molta gent. El model era neoplatònic: projectar en un pla ideal una determinada societat i, amb la literatura, donar-la a conèixer perquè la gent s’hi adherís, tot fent servir un model de llengua, elaborat per Pompeu Fabra, que en formava part.
Actualment, però, les coses han canviat. L’estàndard s’aprèn sobretot al sistema educatiu. I s’utilitza en aquest àmbit i en altres en què es tracta de fer una comunicació massiva. Per tant, també el trobam als mitjans de comunicació. I poca cosa més. En canvi, la literatura és més lliure a l’hora d’emprar els registres lingüístics. Podem trobar-hi l’estàndard, però també qualsevol altra varietat. És una matèria primera que l’autor pot modelar com li vengui de gust. Que hi hagi polèmiques literàries en aquest sentit, serveix per posar damunt de la taula algunes mancances que pateix, més que no pas la literatura, que també, la nostra llengua en l’actualitat.
El català es troba en minorització. Açò vol dir que no té ni tots els parlants ni tots els àmbits d’ús que, com a llengua pròpia del territori, potencialment podria tenir. La causa és la competència —conflicte lingüístic— que manté amb el castellà, llengua de poder amb un estat al darrere que li dona suport. En aquest marc, és molt mal de fer vehicular un estàndard per a tota la comunitat lingüística. No hi ajuda gens el marc politicoadministratiu, en què cada comunitat autònoma ha de fer la guerra pel seu compte. Aquí, el secessionisme esdevé amenaça. També ho és el desconeixement, per manca de contacte fluid, entre els diversos territoris catalanòfons.
No hi ha, per exemple, uns mitjans de comunicació únics per a tot l’espai catalanòfon; no tenim un sistema educatiu únic per als països en què es parla català. El marc constitucional impedeix de fer polítiques compartides en aquest sentit. Qui es bota, així com pot, aquestes fronteres internes és la literatura. Per açò encara li associam la tasca noucentista pel que fa a la difusió d’un determinat model de llengua, un paper que no necessàriament hauria de fer. En una situació de normalitat, açò no passaria. O almenys en part. De fet, el que li escauria és justament de forçar la llengua, de capgirar-la i subvertir-la, de treure’n tot el suc possible, amb una finalitat estètica. Que després, açò sí, podria acabar influint en l’estàndard? Sí, però indirectament, sense que aquesta fos la seva finalitat essencial.
També, aquestes polèmiques apunten a alguns punts febles del nostre sistema literari. Potser el més significatiu és la seva naturalesa barcinocèntrica, en un sentit provincià de tancament i de mirar-se el llombrígol. Barcelona ha de ser —sense deixar de banda València i Palma— la gran capital de la literatura catalana. Però sembla que no vol jugar aquest paper i es tanca en ella mateixa. Sí que admet la presència d’autors de més enllà de la serra de Collserola, però més com a nota exòtica que no pas com a normalitat d’una cultura que és rica i diversa. Noms com els de Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Riera o Pau Faner, tots ells amb una llengua literària deliciosa, quin encaix hi tenen? Aquests són clàssics de les nostres lletres i potser són noms que hi sonen, però els productes que el mercat potencia són uns altres.
Anem a un exemple potser més actual. Quina recepció ha tingut a la capital del Principat, per exemple, la novel·la Els dies bons (Bromera, 2021) d’Aina Fullana? L’obra és meritòria. Com ho és, també, el model de llengua que fa servir l’autora. El llibre ha estat reconegut i guardonat, però fora de Barcelona. De fet, l’autora és mallorquina i, l’editorial, valenciana. Ara bé, moltes editorials potents aposten per obres amb un model de llengua en què l’autor podria ser, en més d’una ocasió, el xat GPT (o qualsevol d’aquestes eines de la mal anomenada intel·ligència artificial): asèptic, insuls, pla, mecànic, sense ànima. No n’hi ha prou amb el què: en una obra literària el com —la llengua— és fonamental. Renunciar-hi és un mal negoci.
Potser la minorització explica un cert complex d’inferioritat cultural, el nostre, que es tradueix en foteses com les polèmiques lingüístiques de què hem parlat. També podria ser que la meva anàlisi no tingués cap mena de fonament. En aquest cas, m’agradaria que les meves paraules servissin, com a mínim, perquè, tot rebatent-me, en poguéssim treure l’entrellat.
Views: 72
Pot ser vaig molt errat, però pens que l’ensenyament de l’estàndard del català ha menystingut els dialectes. Record quan estudiava, que les variants del català ocupaven un sol capítol del llibre de text. Crec que és important que el professor ensenyi el català amb la variant de la regió on es troba. Evitant, es clar, tots el ismes i errors. Poguent utilitzar paraules correctes i pròpies del territori i no fer-ho, ha distanciat a molta gent de la idea que el català és la llengua propia. I que el que es diu i com es diu és perfetament correcte i vàlid.