L’imprevist a la casa número 11

(mashup caldersià)

De bon matí, l’imprevist es presenta a la casa número 11 del ciutadellenc carrer de Santa Clara. A can Simó. No hi queda gaire perquè comencin, amb les celebracions del dia des Be, les festes de Sant Joan d’enguany. A l’edifici, hi ha corregudes perquè tot ha d’estar a punt per a l’arribada dels dies més assenyalats de la ciutat de ponent. Ja en fa uns quants que la majoria de finestres i portes del vell casalot, tot i que la versió actual de la construcció és de 1940, romanen obertes per tal que s’airegin totes les estances i se’n vagi, així, l’olor intensa d’estantís i de resclosit que les amara.

Ha costat Déu i ajuda accedir al balcó que hi ha just damunt de la porta principal de la casa. Ningú no en trobava les claus. En Borja estava convençut que en Laurent no n’hi havia donat còpia. Per telèfon, des d’algun lloc a l’estranger, el francès, propietari de l’immoble, insistia que ell no les tenia, que havia de ser al clauer, amb les altres. Al final, han hagut de forçar la porta. Ha anat de poc que no hi hagués trencadissa de vidres. Ja avisaran el fuster perquè ho vengui a aclarir. Si no arriba a temps, hi posaran un tascó o la mantindran tancada amb una cordella. Ningú no es fixarà en un detall com aquest quan el caixer senyor surti al balcó.

Vet ací que en vuitanta-tres anys no ha passat res d’anormal, de dalt a baix de l’immoble, i la gent, víctima d’una mala preparació, es troben incapacitats per a situar degudament el fet divers. Per aquest motiu, la gernació que roda per la casa —manobres, membres de la família del noble, personal del servei… — va fent, imbuïda en una activitat frenètica que no deixa pas a la reflexió. Però l’imprevist continua allí. Sembla com si s’hagués instal·lat a la casa. Va d’un pis a l’altre desgavellant situacions i creant-ne d’altres.

Qui sí que entén el paper que ha de jugar en aquesta història és la llibreta en què el caixer senyor ha anat apuntant les idees a partir de les quals vertebrarà els discursos que ha de fer durant la convidada a l’ajuntament i, sobretot, al caragol dels casats, davant de l’abadessa de Santa Clara, una dona que, pensa, sempre parla molt bé i amb qui és fàcil quedar en evidència. L’home la cerca des de fa una estona llarga i no hi ha manera de trobar-la. Ves que la desadora no l’hagi llençada a les escombraries, tan decidida com és! De fet, l’any passat va anar d’un pèl que les pistoleres no hi acabessin tirades. Es pensava que eren unes andròmines que no servien per a res, va defensar-se la bona dona quan van renyar-la per la malifeta.

A mesura que passa el temps i que el quadern no apareix, l’home es comença a fer a la idea que potser caldrà improvisar, amb els riscos que aquest fet comporta. Recorda vagament alguna de les coses que hi havia anat anotant, però és tan poc que així no anirà almon. Hauria de fer cas de la gent que, més d’una vegada, li recomana tenir un pla B —i un pla C, si cal—, per evitar aquesta mena de situacions. Es notaria gaire, borratxa com sol anar la gent, que repetís exactament les paraules de l’any passat? Segur que qualcú les va gravar i les trobaria fàcilment a Youtube. Es tractaria de copiar-les en una llibreta nova i tira milles.

L’imprevist, per una vegada en una eternitat, persisteix en la casa número 11 del carrer de Santa Clara. En arribar els operaris d’Ikea, que finalment lliuren la remesa de llits supletoris de la sèrie Släkt i una vintena de cadires plegables Frösvi, encomanades fa gairebé un mes —els compromisos de darrera hora!—, qualcú descobreix, astorat, que un comando de l’autoanomenada AnarcoPatrulla ha fet una pintada a la paret de la casa que dona al carrer de sant Josep. S’hi pot llegir, clar i català, que «Les dones també volem colcar». No diu què, fa la brometa qualcú. Sembla mentida —diu qualcú altre—: som ciutadellencs tots, amants de Sant Joan, i hauríem de seguir tots el mateix camí. Ni polítiques ni, amb tot el respecte, dones per enmig, quan elles realment saben i prenen gust de fer el que fan. A partir d’aquí, el tema de la dona, per a nosaltres, sobra. Estam cansats de sentir dir: les dones, les dones. Les dones, qui? Les dones de l’amo, la dona meua, la mamà,… saben la feina que tenen per Sant Joan. I aquí s’acaba. No hi ha res més que xerrar en aquest aspecte.

En acabar tan profunda reflexió, amb què creu haver salvat Sant Joan, aquest qualcú telefona a l’ajuntament perquè els enviïn una brigada a netejar la paret. Sobretot, els demana que venguin al més prest possible, és a dir, abans que ho vegin els veïns. Aquestes informacions solen córrer com la pólvora i només faltaria que, un any més, els de sempre, els mals santjoaners, encenguessin la metxa de la polèmica. Sort que ara, amb el nou ajuntament —ja tornen a governar els nostres!— les coses funcionaran com toca des de les institucions.

Les presses, però, no eviten que la feta s’escampi pels voltants. «Vet ací que ha passat el que havia de passar», comenten els veïns entre ells. Aliens, però, a la rumorologia externa, al pati de la casa dos mossos estan a punt de fer net el cavall del caixer senyor. És seu. El té en propietat. L’ha comprat a Wallapop per un molt bon preu. L’ha sabut negociar. Negre com el carbó. De pura raça menorquina. Per començar, amb una mànega d’aigua, el deixen ben banyat. L’animal ho agraeix, perquè la calor és xafogosa, típica de l’època. Després, comencen a passar-li el fregall pel cos. A poc a poc, l’animal comença a destenyir, davant l’astorament dels bergants. Una mena de sutge mesclat amb betum es va desprenent del pèl de l’equí, que es manifesta blanc com el cavall de Napoleó. Per acabar-ho d’adobar, l’almangra del terra del pati queda tenyit d’un color semblant al d’un cafè tallat. Curt de llet. No se’n va de cap de les maneres. Al caixer senyor, quan li arriba la notícia, gairebé li agafa un cobriment de cor. Sobretot, perquè pensa en els doblers que haurà d’afegir a la factura de les festes. Per si no n’hi havia prou, tocarà llogar un altre cavall a la bona gent de l’hípica des Migjorn que, per sort, hi tenen la mà trencada.

Després d’això, l’imprevist concedeix una treva d’una hora, el temps just per a resumir la situació i prendre posicions. Així, gairebé ningú no dona gens d’importància al fet que arribi la brigada municipal i comenci a netejar la pintada de la paret del carrer de sant Josep. Ho fan amb tant d’ímpetu, amb l’aigua a una pressió tan exagerada, que a més de la pintura, comencen a botar les diferents capes de calç —són molts d’anys d’emblancar— i, tot seguit, el marès de la paret. Les pelades comencen a tenir una dimensió considerable. Cap pega: el que importa és que, en pocs minuts, no ha quedat cap rastre del missatge subversiu que amenaçava el bon discórrer de les festes.

Aquest succés darrer ja no ha commogut gairebé ningú. A mesura que avança el dia i es van succeint els esdeveniments, els veïns de la casa número 11 es van insensibilitzant. A mitja tarda tothom està segur de no impressionar-se més que per fets veritablement sensacionals. El que no està clar és si aquesta és la categoria a què pertany la visita del sempitern fabioler a la casa. Bàsicament, perquè no transcendeix els murs de la casa. L’home vol parlar urgentment amb el noble perquè, després de contrastar la llista amb el padró municipal, ha detectat que un dels cavallers inscrits a la qualcada és, en realitat, una cavalleressa. Resulta que el tal Joan havia nascut Joana! Què en diuen els protocols de la possibilitat que una persona transgènere participi en la festa? A la pràctica, compleix tots els requisits: és pagès i consta oficialment que és un home en el seu carnet d’identitat. Però va néixer sense penis! Tot això del sexe i del gènere, quin embull! El fabioler no sap com interpretar-ho. És un buit legal pel qual es pot començar a enfonsar el vaixell de la tradició. Sempre, n’està convençut, han de sortir problemes de darrera hora que ho embullen tot. Quina empasta!

A partir d’aquest moment, els fets se succeeixen vertiginosament. Per fer més passadora la feina, a les diferents estances de l’edifici sonen les cançons d’una llista de Spotify adequada per a l’ocasió. A «Allà va sa mare: música santjoanera» no manca cap dels títols canònics. «Qui em compra vellanes», de Foc i Fum; «Sant Joan», dels Sis de Ponent; «El gato montés» interpretat per l’Agrupació Municipal de Ciutadella; «Davallada de la Mola», a càrrec d’inventari —«uoh-oh!»—, se succeeixin amb naturalitat fins que, de manera inesperada i a traïció, per caprici de l’algoritme, comença a sonar «Es Mahón» a tota pastilla.

L’atemptat sonor coincideix amb el fet que, a l’entrada de l’edifici, algunes de les carotes que hi romanien penjades comencen a caure en terra. Alguna s’estella. Caldrà retornar-les al pintor, a vam què hi pot fer. Podria semblar que la culpa del succés és deguda a la porositat del marès o, segurament, a la mala qualitat dels cuelga fácil, comprats a darrera hora a un magatzem en què ho venen tot a un euro i mig, l’únic que hi havia obert quan es van adonar que s’havien acabat els claus de ganxo, que ningú no trobava la bosseta amb els tacs i que el filaberquí tenia la bateria espatllada.

Sense treva, a la cuina, l’experiment amb què es volia assegurar que, a la convidada, tothom tingués xocolati sense grums no acaba bé. Els set robots de cuina Thermomix™ —connectats en sèrie gràcies a un complex sistema de bases d’endolls, lladres i regletes, comprades també al magatzem dels cuelga fàcil— posen en evidència que la potència contractada a la casa senyorial deixa molt a desitjar. Quan la temperatura de cocció de les màquines —amb la Varoma i la velocitat cullera amb el gir invers activat— arriba a setanta-cinc graus, salten estrepitosament els ploms del quadre elèctric i una olor de cable cremat s’escampa per totes les estances de l’edifici. El soroll de la deflagració i la pudor consegüents arriben també als habitatges veïns.

Passa, després, una hora i mitja de tranquil·litat, i aquesta pau té la virtut d’esverar una mica tots els veïns. Hom ha arribat a acceptar que la sèrie d’incidents s’haurà de cloure amb una catàstrofe final, definitiva, que serà pitjor com més tardi a produir-se.

A darrera hora del capvespre, cau part del sostre de les cambres superiors de l’edifici per culpa de les pluges del mes passat. En un primer moment, sembla que l’incident no afectarà el desenvolupament normal de la celebració i que tot estarà a punt per al primer toc de fabiol. Ara bé, després d’unes telefonades d’urgència, arriben a la casa un parell de tècnics per avaluar els desperfectes. Es reuneixen a l’entrada, acabada de pintar, i tanquen les portes per si hi hagués crits. Un dels tècnics, sense cap instrucció, fa un informe d’ofici a la correguda en què qüestiona la idoneïtat del lloc per a acollir els actes protocol·laris del caixer senyor. Açò contradiu un altre informe que afirma el contrari. Hi ha opinions diverses i, fins i tot, enfrontades. La discussió puja de to. Hi ajuden els efluvis químics de la pintura, que tothom inhala. Hi ha qui diu que, apuntalant el tros que s’ha desprès —petit— i tapant-lo amb una lona, n’hi haurà prou; hi ha qui demana anar a can Saura a fer la festa i que ho pagui tot l’ajuntament. La fortor de la pintura fa que la gent es comenci a marejar i que l’argumentari de la discussió arribi a quotes de violència verbal insòlites, abans de donar pas a les al·lucinacions i els vòmits de gairebé tots els presents.

Enfront de la casa número 11, al carrer, comença a agombolar-se gent. Hom acorda que fer-hi d’espectador, a peu dret, ni que sigui per algunes hores, paga el tret. Dalt de l’edifici, un parell de gavines, gavinetes blanques, planegen amb ritme dansaire tot fent solcs en l’aire, amb el cel tapadot —tot és pols desèrtica en suspensió— i una atmosfera xafogosa que els fa de teló de fons. Una d’elles, deixa anar una deposició que impacta de ple en la roba blanca —uns calçons i una camisa— que hi ha estesa al terrat, al costat d’una levita i una guindola ben negres que també en reben algun esquitx. Ningú, però, no se’n tem. Les prioritats i els centres d’atenció de la gent són uns altres.

Fet i fet, és en la consciència de tots que l’accident culminant no s’ha produït encara. L’imprevist, tanmateix, en acumular en un dia la tasca de vuitanta-tres anys, n’ha fet un gra massa, i els veïns estan disposats a no deixar-se arreplegar per sorpresa. Fan comentaris, exposen teories, procuren veure venir. El consell té una especial importància, per la presència d’un prestigi: un mestre nacional amic de les cites i les frases profundes, comentador internacional enciclopèdic i aficionat als pronòstics, en els quals excel·leix per la seva fantasia. Concentrat i responsable, seriós, acarat amb el sondeig del futur immediat, l’home fa una llarga estona que es passeja d’un cap a l’altre del carrer, sense dir res a ningú. De cop es para, convulsionant el consell, i diagnostica:

—Els senyals són inequívocs. Tots. El darrer, la presència d’una tintorera al port interior de Ciutadella. M’havia passat per alt, però és el definitiu. Ja ho tinc. Aquesta casa serà d’aquelles que…

L’imprevist mor aquí. Sense temps de reacció, bull la mar com cassola al forn. Una rissaga de proporcions bíbliques genera una onada que, arrossegant tota casta de peix i de marisc, travessa es Pla, puja pel bastió de sa Font, gira pel carrer del mateix nom i, després de passar per davant del convent de Santa Clara, arriba al seu destí: enganxa de ple can Simó i la converteix en una enorme caldereta de veïns.

Views: 9