Ho som, finalment

Ha estat la gran notícia de la setmana. Del mes. De l’any! La Notícia, en majúscules. Dilluns, a mitjan matí, va arribar la bona nova des de la ciutat saudita de Riad. Se’n van fer ressò els mitjans de comunicació de dins i de fora de l’illa. En van parlar, fins i tot, des del ministeri de cultura, tot felicitant-se per la fita assolida. Els menorquins, pel carrer, mostraven cara d’orgull. Era el tema de conversa indefugible. La cosa s’ho valia. Poc avesat com estic a parlar de l’actualitat més immediata, en aquesta ocasió no he pogut evitar de referir-m’hi: la Menorca Talaiòtica ha estat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per part de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, un organisme que tothom coneix per l’acrònim, la UNESCO. Al·leluia!

Entre naturals, culturals i mixtos, al món hi ha gairebé 1200 béns —amb accent, òbviament— que gaudeixen d’aquesta distinció, cinquanta dels quals a l’estat espanyol. Pel que fa al nostre arxipèlag, ja podem dir que cada illa té el seu i que, per tant, s’han acabat les enveges: a la pitiüsa major hi ha el bé mixt «Eivissa, biodiversitat i cultura» i, a Mallorca, el «Paisatge cultural de la Serra de Tramuntana», en aquest cas un bé cultural, com bé ho  indica el nom. És la mateixa categoria a què pertany el nostre, que oficialment s’ha batejat amb un nom un poc més llarg: «Sitios prehistóricos de la Menorca talayótica», en castellà; «Prehistoric Sites of Talayotic Menorca», en anglès.

Després de catorze anys treballant-hi —per cert: a partir d’una iniciativa de l’Institut Menorquí d’Estudis—, ens ha tocat la grossa, l’aprovació de la candidatura. Ha estat un temps llarg de feina. A vegades, de formigueta. Aprenent dels errors. A vegades, amb campanyes institucionals de difusió adreçades al gran públic, com aquella en què una sèrie de personalitats es dedicaren a representar la lletra te —la tau grega—, és a dir, la forma de les taules: amb les dues mans, agombolades pel lema «Som talaiòtics». O una altra en què, a partir d’un concurs, es va crear un dolç talaiòtic, una autèntica bomba calòrica ensucrada que, tot s’ha de dir, és deliciosa i que, presa de tant en tant, no deu fer gaire mal.

Deixarem de banda els fets anecdòtics que van associats a la declaració, encara que n’hi hagi qualcun que podria convertir-se fàcilment en tema de conversa a les tertúlies dels bars més genuïns o a qualsevol perruqueria masculina de tota la vida. Per exemple que, pel fet de tractar-se d’un procés de llarg recorregut, hagi hagut d’assistir a l’acte d’acceptació de les candidatures una delegació acabada d’arribar a les institucions insulars, arran de les eleccions de maig. Ja els ha anat bé la conjuntura i s’ho han trobat fet. És normal, per tant, que n’hagin volgut treure rèdit. Per açò s’entén, també, que no hi hagi hagut cap reconeixement explícit per part seva cap als predecessors, els encarregats de picar pedra durant, com a mínim, les dues darreres legislatures. Ja sabem quin és el pa que s’hi dona, en aquesta mena de circ anomenat política institucional. Al final, com sol passar quan hi ha hagut eleccions, sembla que tothom ha guanyat i que, per tant, tothom ha estat responsable directe de l’èxit de la candidatura. Ha fet la impressió que no hi havia prou medalles per a la quantitat de gent que, a través de les xarxes, volia penjar-se’n qualcuna.

Més curiós resulta que entre els membres de l’expedició desplaçada a Riad no hi hagués el director de l’Agència Menorca Talaiòtica, diria que el càrrec tècnic més important de la candidatura, i sí, per exemple, el conseller de Medi Ambient, Reserva de Biosfera i Cooperació. Ambdós són arqueòlegs, és ver, però cadascun ocupa el càrrec que ocupa i no veig clara la relació que hi pugui haver entre els ous biosfèrics i els caragols talaiòtics. També, em va estranyar que Menorca només enviés homes a l’acte. En una primera impressió, vaig pensar que potser no volien desentonar en un lloc —l’Aràbia Saudita— que considera les dones poca cosa més que un objecte decoratiu, destinat a les tasques reproductives i domèstiques, al servei dels marits. Potser, però, la cosa ja venia de casa, on el masclisme encara és dominant, i ens hem trobat davant de l’enèsima versió d’un #onsónlesdones evident, la constatació d’una Menorca Talaiòtica autèntica, però en un altre sentit. Reconec que som molt mal pensat i que aquestes idees es van esvair ràpidament en comprovar que la presidenta autonòmica també formava part de la comitiva desplaçada a Riad. Bé, sigui com sigui, estic segur que els perquès de les presències i de les absències a la delegació institucional estan més que justificats i que som jo qui intenta trobar ossos en el lleu.

Deixem, per tant, el safareig i el xafarderum de banda i centrem-nos en allò que importa: ciutadans de Menorca, ja la tenim aquí! Aquesta és la realitat. I ara què? No voldria aigualir cap mena de celebració, però caldria tenir en compte que no ens trobam en un punt final. Tot just ens situam en un de seguit. Per tant, som al començament d’una nova etapa en què caldrà estar molt atents a com parteix la cosa. Caldrà fer un seguiment detallat de la gestió que es farà de la Menorca Talaiòtica. Els criteris que han justificat que s’aprovés la candidatura han estat dos. D’una banda, el fet que s’aportava «un testimoniatge únic o almenys excepcional d’una tradició cultural o d’una civilització existent o ja desapareguda»; de l’altra, que s’oferia «un exemple eminent d’un tipus d’edifici, d’un conjunt arquitectònic o tecnològic o d’un paisatge», que il·lustra «una etapa significativa de la història humana». Els set objectius que consten al pla de gestió presentat per la candidatura menorquina parlen de preservar la vàlua, l’autenticitat i la integritat del patrimoni, d’estudiar-lo i donar-lo a conèixer, de gestionar-lo correctament i, d’acord amb el fet que es troba disseminat, «facilitating its enjoyment and socialization among broad sectors of the visitors». Em preocupa què podrà o voldrà entendre segons qui respecte d’aquests «amplis sectors de visitants». Els illencs? Els turistes? Tots alhora? Quants més millor?

Mal anirem si darrere de la declaració de la Menorca Talaiòtica només —o sobretot— es prioritza el branding, la creació i gestió d’una marca específica que ajudi a vendre l’illa de cara als visitants. Qualsevol destinació turística del món donaria un ull de la cara per trobar un element que la convertís en única, que la diferenciés de la resta, justament quan la globalització està imposant l’uniformisme arreu. Es paguen autèntiques pasterades per crear i consolidar les anomenades marques. Potser som davant del somni humit de més d’un dels negacionistes de la massificació turística de què parlava recentment Miquel Camps en un article: encara en podrem fer venir més! Ho pensen també de la Reserva de Biosfera, que conceben només com un decorat, una etiqueta que ajuda a convertir l’illa en una destinació diferenciada. Segurament més d’un és també partidari de la rotonda a doble nivell a tocar del jaciment arqueològic de Rafal Rubí.

De cada vegada hi ha més veus que ens avisen que som a punt de morir d’èxit, que cal posar límits al creixement. Açò contrasta amb el fet que, menys de vint-i-quatre hores després de l’aprovació de la candidatura menorquina, ja haguessin aparegut les primeres notícies que anaven en la direcció contrària: s’espera que l’illa atragui un 50% més de turisme cultural. Sincerament, desconec si, en nombres rodons, açò és molt o poc —de fet, no tenc clar que existeixi un tipus de turista estrictament cultural, almenys a la nostra illa, però, en cas d’haver-n’hi, no crec que representin un percentatge significatiu dels nostres visitants. Ara bé, independentment de les xifres, no veig gens clar que aquest sigui el camí a seguir. I, si ho és, ha de ser a canvi de reduir el contingent de turistes amb un perfil no cultural, que són majoria.

Si les coses es comencen a tòrcer, potser no sorprendrà a ningú l’aparició d’algun col·lectiu crític amb el model econòmic de l’illa a l’estil de l’anomenat Menorca Reserva de la Billetera. Es tractaria de trobar un nom ocorrent —Menorca Faraònica, per exemple—, que entrés fàcilment pels ulls, acompanyat d’una bona imatge —la silueta dels hotels de Son Bou (emblema i mostra de les modernes construccions mega-el-que-sigui) tot representant la forma d’una taula, podria ser molt potent— i fer arribar un missatge tan crític com necessari a la gent respecte de les temptacions que un caramel·let com la Menorca Talaiòtica pot suposar per a les elits extractives.

Malgrat el que acab de dir, però, ara que ja som oficialment talaiòtics, ens n’hem de felicitar. Ni que sigui perquè la ultradreta illenca hagi estat l’única formació política que no ha celebrat la resolució de la UNESCO. Almanco, en el moment d’escriure aquestes ratlles, no ho ha fet. D’aquesta manera, es confirma que, a Menorca, a més del patrimoni arqueològic del passat, que cal conservar i protegir, hi viuen ments cavernícoles que, com no podia ser d’una altra manera, encara no han sortit de la cova. A aquesta gent, ni aigua.

Views: 4