No sé si ha estat perquè era divendres, a penúltima hora de classe, amb tot el que açò implica de cansament neuronal acumulat durant la setmana, o bé cal cercar-ne la causa en un altre motiu que, ara mateix, no sabria escatir. La qüestió és que, a classe, m’he deixat endur. És a dir, he explicat una batalleta personal als alumnes. Intranscendent potser, però que, per sort, ha acabat derivant cap a una reflexió que m’agradaria creure que ha estat profitosa. Tot plegat ha posat una nota de color a un divendres massa gris, no només per aquest cel de plom, tapadot, que ha esdevingut dominant sinó perquè enguany costa passar dies i empènyer anys. No sé què en diu la LOMLOE respecte d’aquest fet —contar batalletes personals a l’aula—, però no he pogut deixar de pensar-hi al llarg del capvespre següent. Tant, que ho he acabat escrivint.
Posem-nos en context. Estàvem treballant la narrativa modernista, concretament la vida i l’obra de Caterina Albert, coneguda, evidentment, pel pseudònim Víctor Català, que va decidir adoptar després de l’escàndol que es va organitzar al voltant del monòleg teatral La infanticida als Jocs Florals d’Olot de 1898. El jurat va trobar intolerable que una dona s’hagués atrevit a escriure i fer pública una obra com aquella, per la temàtica que tractava: la història de Nela, una al·lota jove víctima d’un pare autoritari i d’un amant amb més cara que esquena, que la van empènyer a un final tràgic. Ho direm així, per no fer espòilers, tot i que el títol de l’obra és força clar en aquest sentit.
A partir d’un text teòric de Lluïsa Julià, hem vist que en aquesta peça —que enguany hem llegit a classe, sencera—, l’autora tracta un tema que serà característic de la seva producció durant el Modernisme: «l’anàlisi de la situació de la dona, explotada per una societat rural i primitiva». L’obra més destacada d’aquesta etapa de Víctor Català és, òbviament, Solitud (1905), una de les millors novel·les, no només de l’època modernista sinó del conjunt del segle XX.
A l’hora d’endinsar-nos en aquesta novel·la canònica de la literatura catalana, el marc teòric ens l’ha proporcionat Jordi Castellanos. Així, hem entès que la situació en què es trobava la dona en el tombant de segle dificultava, molt més que en el cas dels homes, que també ho tenien complicat, «avançar cap a la pròpia afirmació, amb tot el que aquest acte de rebel·lió comporta.» Molt de vitalisme nietzscheà hi ha al darrere d’aquesta cosmovisió. La lectura de Castellanos no només és interessant sinó que la consider plenament vigent i permet de fer una lectura molt aprofundida de la novel·la. Ha estat mentre parlàvem del substrat temàtic de Solitud que un alumne ha fet aquesta pregunta.
—Però, qui és aquest Jordi Castellanos?
Evidentment, la intervenció m’ha descol·locat. No me l’esperava. De cap de les maneres. Li he contestat ràpidament que va ser un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i que, entre les seves línies d’investigació, hi havia el modernisme literari, del qual era un dels majors especialistes. L’anàlisi que va fer del moviment és la base dels estudis actuals, alguns dels quals han estat empresos pels seus «deixebles», d’entre els quals he citat Mita Casacuberta, una autora que coneixem bé a classe, ja que n’hem llegit textos relacionats amb el teatre modernista i, evidentment, amb Santiago Rusiñol, a qui va dedicar la tesi doctoral i nombroses monografies.
Ho hauria d’haver acabat aquí. De fet, ho he intentat. Però, pocs segons després d’haver reprès l’anàlisi del marc teòric a partir del qual poder interpretar Solitud, no he pogut evitar de tornar a Jordi Castellanos i començar la batalleta personal. No podia callar el fet que va ser professor meu a la Universitat. Els ho he dit. Un molt bon professor. I l’he cagada. M’explic: a partir d’aquest moment, m’ha estat impossible continuar parlant de la narrativa modernista. Me n’he anat, mentalment, cap als meus anys d’estudiant a l’institut, quan tenia la seva edat —en tost de fer segon de batxillerat, fèiem una cosa anomenada COU—, i qui més qui manco anava decidint què volia estudiar en el futur. Jo em vaig decidir, molt a darrera hora, per cursar Filologia Catalana. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè aquell any m’havia matriculat d’una assignatura optativa de literatura catalana que em va enlluernar —d’aquí a uns paràgrafs, cap al final, diré qui la impartia, perquè és la clau de moltes de les coses que tracta aquest text—, que em va ajudar definitivament a encarar el futur.
En acabar COU, poc abans de fer la Selectivitat, vaig demanar-li on em recomanava fer la carrera. A classe, al llarg del curs, havíem llegit textos teòrics de Jordi Castellanos, de Jaume Aulet, de Maria Campillo, no record si també d’Enric Cassany o de Xavier Vall —tot és cosa que podria ser—, i per açò no em va sorprendre gens que em recomanàs anar a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on tots ells exercien la docència. Per a mi, açò va ser un element totalment motivador: poder anar a classe i tenir de professors aquells autors els textos teòrics dels quals havia llegit i que m’havien ajudat a interpretar diferents textos literaris. Va valer molt la pena. Els vaig tenir a tots. I, sense cap mena de dubte, el millor va ser Jordi Castellanos.
Els alumnes als quals contava la batalleta eren d’un grup de ciències i els he demanat, per curiositat, de quins científics concrets els parlen a classe, especialment a les matèries d’especialitat: a Física, a Biologia, a Química o a Matemàtiques. És a dir, els he preguntat quins eren, d’alguna manera, els seus referents. 
Per a exemplificar-ho, he posat damunt la taula el nom d’Alícia Sintes, la científica menorquina, de Sant Lluís, que està estudiant les ones gravitacionals amb un equip que encapçala a la Universitat de les Illes Balears i que ha col·laborat en investigacions d’èxit internacional. Gairebé ningú no sabia qui era. També els he dit Manuel Elices Calafat i Josep Miquel Vidal. El primer és especialista en la ciència dels materials i, el segon, un dels cappares de la historiografia científica en l’àmbit catalanòfon. Tres referents menorquins, que ho són enllà dels límits geogràfics de l’illa, els eren del tot desconeguts.
Els alumnes, en general, han confessat que no coneixien cap d’aquests noms, que els més importants que podien citar parlant de ciència eren Einstein o Newton. Els evidentíssims. Hi hem afegit el físic teòric Stephen Hawking, però no m’he pogut estar de demanar per Marie Curie, que també hauria de ser a la llista. Aquí la intenció ja era clara per part meva: es tractava de posar de manifest la poca presència de dones en l’àmbit de la ciència. Presència o visibilitat. O ambdues coses. Per açò, després de recordar el perquè del cognom de la inventora dels rajos X, el del marit, he tornat a Alicia Sintes i he comentat que, pel fet de ser dona, en aquest cas en el marc d’una societat postindustrial i turbocapitalista —no ho he dit així, exactament, però ara, que transcric i refaig alhora la batalleta, hi puc afegir alguns ingredients que ajudin a cohesionar el relat—, ella mateixa havia manifestat un cert enuig pel fet que en algunes entrevistes li preguntaven com s’ho feia per estudiar i cuidar els fills alhora. No crec que a qualcú com a Manuel Elices Calafat li hagin formulat mai una pregunta com aquesta.
El fil conductor de la batalleta ha derivat, idò, cap allà on volia: quants d’aquests referents acadèmics —científics, culturals, literaris, polítics…— eren dones? Els he comentat que una manera interessant de saber-ho és a través de la presència que puguin tenir en un àmbit en què es reflecteix la memòria col·lectiva de les societats: en els noms dels carrers. L’exercici és fàcil. Es tracta d’agafar una ciutat qualsevol i, a través del nomenclàtor urbà, veure quants d’espais públics estan dedicats a dones. Evidentment, els noms de les mares de déu o de les santes, en aquesta ocasió, no compten. Alícia Sintes, justament a Sant Lluís, no té nom de carrer —potser és prest, en aquest cas, per a tenir-lo: la seva trajectòria encara és oberta—, tot i que va ser una de les dues opcions d’entre les quals van haver de triar els habitants del municipi en una consulta popular relativament recent. L’altra, la que va resultar escollida, també era un nom de dona, el de l’educadora Teresa Pons.
Una flor, en aquest sentit, no fa estiu. Malauradament, parlam de fets excepcionals. A partir d’aquí, hi ha hagut una alumna que ha demanat quin era el procediment a través del qual s’escollien els noms dels carrers, de les places… Ho desconeixien. També. Podríem haver estirat el fil del nomenclàtor dels carrers, però no es tractava de fer llarg. Ens hem deixat anar durant deu minuts de batalleta, potser més, i tocava tornar a Solitud, la novel·la modernista de Víctor Català i a la temàtica que tractava l’obra, en què Mila, la protagonista, aconsegueix ser ella mateixa —pagant un preu molt alt— en el context d’una societat que, pel fet de ser dona, no li posa les coses gens fàcils.
Els ho he explicat seguint els paràmetres que em va mostrar, per primera vegada, ja fa molt d’anys, una professora que era —i encara és—, per a mi, tot un referent. La vaig conèixer en aquella ja llunyana assignatura de Literatura Catalana que vaig triar a COU. N’he parlat fa uns quants paràgrafs. Fina Salord va ser una referència a l’hora de trobar les meves vocacions, que he pogut exercir de forma professional i passional —la docència, la filologia, la literatura. També és la persona que em va ajudar a prendre una altra decisió fonamental: estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona. No és l’únic referent que vaig tenir aquell any de COU —podria dedicar-li un text sencer a Nacho Martín Jiménez, per exemple—, però na Fina encapçala el rànquing sense discussió possible.
No sé si els alumnes d’avui en dia tenen o no referents en l’àmbit acadèmic l’exemple dels quals els sigui una empenta a l’hora de decidir allò que voldran fer, allò que provaran de ser. Malauradament, que hi hagi dones en la llista encara ho veig força complicat. No és culpa seva. De fet, no tenc clar que els tinguéssim en la meva època d’estudiant de batxillerat. Ni dones ni homes. Només en alguns casos puntuals. En aquest sentit, potser vaig ser —vam ser, perquè sé que no som l’únic—, uns privilegiats. Tant que, quan ha sorgit l’ocasió de parlar-ne, casualment, no m’ha sabut cap greu prendre’m el caprici d’aturar durant deu minuts —potser un quart d’hora— el desenvolupament d’una classe per a explicar-ho als alumnes. Esper que m’ho sabran perdonar.
Views: 60