Alguna vegada —poques— m’ha passat que, en llegir un llibre, hagi pensat que m’hauria agradat escriure’l. El cas més recent en què açò ha succeït ha estat amb Qui toca aquesta nit?, de Ricky Gil, publicat per Rosa dels vents, un segell de Penguin Random House, el setembre d’enguany. El vaig adquirir, de rebot, després de localitzar-lo, gairebé al final de tot de la darrera de les paradetes que vaig visitar, a la Fira del Llibre en Català de Menorca, que enguany es va celebrar —finalment— a Ciutadella, després d’una sèrie de turbulències prèvies que n’havien fet témer la continuïtat.
Per evitar la temptació que suposa, per a un comprador compulsiu de llibres en procés de deshabituació, trobar-se davant d’un munt de títols atractius exposats a la vista de tothom, m’havia proposat comprar només aquells relacionats amb la música. Estava convençut que n’hi hauria pocs —dos o tres, a tot estirar—, com va passar. De fet, vaig fer llarg: posaria la mà al foc i afirmaria que només hi havia, en el conjunt de la fira, l’exemplar que vaig acabar adquirint, la qual cosa explica que, al final, n’acabés comprant algun més que no figurava a la llista de bons propòsits.
Potser perquè obeïa a la planificació inicial, potser perquè a la coberta hi figuraven noms com els de Sisa, The Clash, James Brown o The Rolling Stones, el cas és que, d’entre la collita ciutadellenca, aquest va ser el primer dels llibres que vaig llegir —devorar, pràcticament. El vaig gaudir, tot i que una de les primeres coses que vaig constatar és el desencert del subtítol de l’obra: «Una història del rock en 64 concerts». Potser no era altra cosa que una estratègia de màrqueting, però les pàgines escrites per Ricky Gil no configuren cap visió diacrònica d’aquest gènere musical. De fet, els concerts comentats ajuden a teixir un fil argumental diferent: el d’una biografia personal, construïda gràcies a la música tocada en directe. L’estructura del llibre, dividit en capítols breus, un per a cada actuació —d’entre les quals algunes de pròpies: amb Brighton 64, Top Model o Biscuit—, als quals cal afegir una mena de dietari d’una estada a Brasil, ajuda a passar pàgines de manera àgil. No es tracta exactament de cròniques de concerts, però. En el fons, allò que interessa a l’autor és assenyalar com la música en directe l’ha anat configurant com a músic i com a melòman. Com a persona.
Al final, i com passa sempre en els gèneres assagístics, el vertader centre d’interès de l’obra és el jo, la qual cosa pot acabar sent perillosa, sobretot si el llibre acaba convertit en un senzill —i gratuït— exercici exhibicionista. No n’és el cas, tot i que en alguns moments hi tendeix. Deixant de banda que, a través de les pàgines de Qui toca aquesta nit?, hom pot elaborar una llista amb una sèrie de noms per afegir a la seva banda sonora vital —pocs en aquest cas: dels que no coneixia, només un parell o tres m’han resultat atractius—, allò que resulta interessant d’aquest llibre —especialment si es tracta de lectors en què la música ocupa un espai central de la seva vida i que, per açò mateix, practiquen devotament tot el cerimonial relacionat amb els concerts i la música interpretada en directe— és que el convida a fer un exercici semblant al que fa Ricky Gil: reconstruir la pròpia biografia des d’aquesta perspectiva melòmana. Per açò he dit, en començar aquest text, que m’hauria agradat escriure un llibre com aquest. Perquè, d’uns dies ençà, no puc evitar de fer aquest exercici retrospectiu.
Tothom té una espurna que ha encès la flama, per dir-ho amb els mots que donen nom a la primera secció del llibre. Algun concert iniciàtic ha ajudat a veure clar que la música havia d’ocupar un lloc principal a l’hora d’anar fent camí al llarg d’aquesta treva que la mort ens atorga. En el meu cas, podria fer una filigrana i explicar de quina manera els dos primers concerts que em van marcar són dues actuacions a les quals, per edat —era massa petit—, no vaig poder assistir: les de Barón Rojo, a mitjan dècada dels vuitanta, i de Siniestro Total, en acabar-la, ambdues a Menorca. Amb les poques coses que en vaig saber, indirectament fins i tot, vaig mitificar-les. Anar a un concert es va convertir en una necessitat. Potser per açò, estrenar-me amb el de Loquillo y Trogloditas en la gira de presentació del disc en directe A por ellos… es va convertir en quelcom inoblidable.
A partir d’aquí, les actuacions en directe —fins i tot un parell que vaig viure des de dalt de l’escenari: la meva trajectòria musical va ser, sortosament, puntual— ajuden a marcar les diferents etapes vitals, començant per l’adolescència, la base de tot. El paradís perdut, i que em perdonin Marcel Proust i Llorenç Villalonga, no és la infantesa, és l’època teenager. Per aquest motiu la tenim mitificada: perquè encara som part d’allò que —ni que sigui en forma d’enyor— es va configurar durant els anys remots en què els dies no tenien prou hores per viure amb la intensitat que ens demanava el cos. Durant els anys del batxillerat o l’etapa universitària es van configurar les amistats autèntiques, la nostra personalitat va prendre una forma sospitosament semblant a la que tenim actualment i la música —eren els anys noranta!— ens va marcar profundament. També cal incloure-hi, aquí, alguns concerts al quals no vaig assistir: un de Pantera, per motius econòmics, quan presentaven el disc Far Beyond Driven, a Barcelona; un altre, a Saragossa, en què Kiss retornaven als escenaris amb el seu maquillatge característic: per un canvi de dates que no vaig saber gestionar correctament, vaig acabar anant a les festes de Sant Joan, a Ciutadella. Tot hi ajuda, a l’hora d’acabar sent qui som, fins i tot allò que no va ser. Segur que cada lector en podria citar alguns casos, els seus.
Després de l’adolescència, però, no sabria dir ben bé què va venir: l’edat adulta? La maduresa? Un període que encara dura? Les delimitacions són complexes, ho reconec. Hi ha un moment, però, que la situació s’estabilitza o, com a mínim, la percepció del temps canvia. Hi pot influir, segurament ho fa, la rutina de la feina, la criança dels fills, els terminis implacables de la hipoteca… La música, la manera en què la consumim, també canvia. Vivim els concerts d’una altra forma. Hi ha qui deixa d’anar-hi. N’hi ha que, gràcies a disposar d’un sou, hem intentat viatjar regularment per veure música en directe fora de l’illa: Neil Young, Monster Magnet, Mastodon, Judas Priest, Testament, Iron Maiden… Els meus gustos, amb l’excepció del primer, que ambdós vam veure el 2013 durant la gira europea de presentació de Psychedellic Pill, amb tres dies de diferència —ell a Nantes; jo, a Biarritz— no coincideixen amb els de Ricky Gil, un dels mods més coneguts de l’estat que, les poques vegades en què parla dels sons més durs al llibre, és per criticar-los.
Hi ha una marca clara que estableix un abans i un després, en aquest sentit: la nostàlgia. Arriba un moment en què necessitam mirar enrere per endinsar-nos en el nostre propi passat, en la música que ja hem viscut, no en aquella que encara desconeixem, sigui de l’època que sigui. Rememoram el moment en què va entrar en la nostra vida. Percebem que els anys s’han escolat i que no hi ha retorn possible. D’aquesta realitat, alguns n’han fet negoci: els grups de tribut funcionen, la gent va a veure’ls, sobretot els que tenen a veure amb els anys noranta; a més, algunes formacions «històriques» d’aquella època tornen a ajuntar-se —perquè hi ha un euro a fer, segurament— i s’embarquen en gires de retorn o centrades en algun treball concret d’aquell temps en què eren bigger than life; es reediten treballs discogràfics de fa trenta, quaranta, cinquanta anys, remasteritzats, amb tota mena d’extres que, en el seu moment, no s’haurien atrevit a incloure.
Gràcies a la nostàlgia, vaig anar a veure la gira de comiat de Barón Rojo, que va passar per Menorca, termòmetre indiscutible de la decadència a què havien arribat els germans de Castro i companyia. Ella és també la culpable que, fa tot just una setmana, uns pocs expeluts —la calvície ha fet estralls en el col·lectiu rocker— ens ajuntéssim per «gaudir» amb l’actuació de Graham Bonnet, també a un lloc tan icònic de la geografia mundial de la música com és la nostra illa, acompanyat d’una colla de mercenaris, en un intent poc lògic d’esprémer un passat gloriós a còpia de forçar la veu, esgargamellar-se i fer passar pena a la gent respecte del seu estat de salut. El dia abans, Cris Juanico, reinventant-se, havia traslladat els poemes de Joan López Casasnoves a l’escenari, musicats de manera solvent. L’enyor, però, una altra vegada, en aquest cas de l’amic mort abans d’hora, explica que fos una experiència colpidora.
Intent lluitar-hi —Crim, Rudymentari, Leonmanso, que he vist recentment damunt d’un escenari, són joves i miren cap endavant—, però no és fàcil. En canvi, no em generen cap mena d’atracció els concerts de la majoria de bandes de tribut (en què predominen noms internacionals massa obvis i les bandes hispàniques tòpiques: Héroes del Silencio, Extremoduro, Mecano…), tot i que algun ha caigut: la llista de les que han passat per aquí i el percentatge que representen respecte del total d’actuacions programats a les poquíssimes sales que hi ha a l’illa, testimonia la magnitud de la tragèdia.
Bé, el llibre de Ricky Gil empeny a fer aquesta mena de reflexions, cosa que s’agraeix. Per açò, com he dit al principi del xalandrot, som davant d’una obra que, a mesura que la llegia, pensava que m’hauria agradat haver-la escrita: parteix d’una experiència particular, però convida cada lector a reviure la seva, tot veient que, al final, tots tenim una part compartida a l’hora de viure la música en directe. Per açò és bo de fer connectar amb Qui toca aquesta nit? D’aquí que la lectura es faci agradable, perquè és bo de fer acabar veient-nos-hi, per les pàgines del llibre.
De fet, si ajuntéssim els diferents textos que he publicat al blog al voltant d’aspectes musicals durant els darrers anys, potser ja el tenc escrit i tot, el volum. Només hi mancaria, després d’ajuntar-los en forma de capítols, amb alguna mena de fil conductor que els lligàs, publicar-lo. L’amor propi em diu que, si Ricky Gil ho ha fet, per què no jo? Podria ser una autopublicació. Avui en dia les plataformes digitals ho posen molt fàcil. El podria impulsar econòmicament amb un Verkami —o algun sistema semblant de micromecenatge—, tot i que realment el meu ego demanaria que un editor convencional, amb cara i ulls, després d’haver llegit els textos, em proposés de treure’l dins alguna col·lecció important, al costat d’altres noms estel·lars de la literatura musical. Potser el mateix que ha publicat el llibre de què parlam.
És més o menys aquí, si és que no ho ha fet abans, que la gerra del conte ha caigut i s’ha trencat en mil bocins.
Views: 90