Una cosa és predicar…

Tenia molt clar que, en aquesta ocasió, desenvoluparia la teoria del Govern Balear de Schrödinger, a partir d’aquell experiment mental que, en el marc de la física quàntica, ens mostrava un moix, tancat dins una caixa d’acer, que estava viu i mort alhora. Aquesta situació, paradoxal, m’havia de servir per parlar de les autoritats autonòmiques, encapçalades per Margalida Prohens, ja que considerava que darrerament aquestes estaven, a la vegada, a favor i en contra del turisme de masses i de la protecció del medi ambient. El record casual de les papereres de Cerdanyola del Vallès, ciutat on vaig viure durant quatre cursos acadèmics, em va fer canviar d’opinió. Calia enfocar-ho d’una altra manera per ser més precís.

Resulta que, a l’escut d’aquesta bella localitat del Vallès Occidental que acull, entre altres entitats emblemàtiques, la Universitat Autònoma de Barcelona i el bar Alaska, apareix un lema en llatí: Facta, non verba. És la divisa de la ciutat. «Fets, i no paraules» es podia llegir —no sé si encara es dona aquesta avinentesa—, en lletres prou grosses, a cadascuna de les papereres de la ciutat, que assumia així la divisa de la família Trénor, senyors del castell cerdanyolenc de Sant Marçal des de finals del segle XIX. El llatinòrum té, també, la seva versió paremiològica popular que, curiosament, no obliga a la tria i, per açò mateix, a la renúncia. Si els espanyols afirmen que «del dicho al hecho hay un buen trecho», per als catalans «una cosa és dir i una altra fer» o «no és el mateix el que es diu que el que es fa». Joan Pons Moya (1984) recull per a Menorca la forma «una cosa és predicar i s’altra donar blat», comuna a gran part de la catalanofonia.

Si tenim en compte la lliçó que ens transmeten les papereres de Cerdanyola del Vallès —«fets, i no paraules»—, es desfà completament la paradoxal naturalesa schrödingeriana que, respecte del turisme massiu i de la protecció del medi ambient, atribuïa erròniament al Govern Balear i, com-alre-no, als seus escolanets d’amén, és a dir, als respectius consells insulars del nostre arxipèlag. Quan es tracta d’anar a favor del medi ambient, fan servir les paraules; els fets, però, apunten en un sentit totalment diferent.

Aquesta doble naturalesa paradoxal, antitètica —un oxímoron, fins i tot— té com a exemple mirífic la trobada organitzada sota els auspicis de Margalida Prohens. Potser més d’un despistat va trobar sorprenent la declaració de la presidenta autonòmica en què afirmava que les Illes necessitaven una política de contenció turística. Qualcú, fins i tot, devia creure en la conversió miraculosa de la peperada cap als postulats del decreixement. De més verdes, en maduren. Per açò, devia veure també amb bons ulls la convocatòria de la primera Mesa per al pacte social i polític per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes (per nom, que no quedi), que va prendre com a única decisió efectiva encomanar a l’economista Antoni Riera la direcció d’un equip d’experts que hi farà —verb en futur inconcret— feina. Ara bé, parlar de la necessitat de reduir l’afluència de visitants i fer-ho en una reunió massificada —hi assistiren cent cinquanta persones, en representació de cent quaranta entitats—, no deixa de ser un senyal de mal auguri. No convida a l’optimisme.

Parole, parole, parole, cantaven, a duo, Mina i Alberto Lupo, l’any de la picor. Les paraules, però, se les emporta el vent. Podríem aprofundir en aquestes idees a partir de l’anàlisi que, al voltant de l’ús que se’n fa i dels compromisos que es poden adquirir amb elles —i amb el que suposa el seu acompliment o no—, ens proposa Marina Garcés al seu darrer assaig, El temps de la promesa (Anagrama, 2023). Fins que no l’hagi llegit, però, aquest és un exercici que restarà temporalment sense resoldre: fer-ho només a partir de les declaracions que l’autora ha fet en algunes entrevistes en premsa, per molt interessants que puguin semblar, és fer-se trampes al solitari. Ho deixarem amb el fet que, si la paraula que es fa compromís no va acompanyada de la praxi, esdevé buida o, fins i tot, falsa. Aquesta és una pràctica, per cert, molt estesa en la política, no només la populista. Ara bé, pitjor és el cas en què els fets són contradictoris respecte de les paraules que, en teoria, els han motivat.

Suprimir la Comissió de Medi Ambient, permetre la legalització de les construccions en sòl rústic, combatre la saturació automobilística ampliant els aparcaments en tost de limitar l’entrada de vehicles… Totes aquestes accions, que hem anat coneixent puntualment, poc tenen a veure amb les polítiques de contenció turística anunciades per la presidenta autonòmica. Els fets van en un sentit contrari, com ho ha demostrat de manera contundent —i sense gaires paraules prèvies— l’entrada en vigor, aquest passat 28 de maig, del Decret llei 3/2024, de 24 de maig, de mesures urgents de simplificació i racionalització administratives de les administracions públiques de les Illes Balears. Déu n’hi do amb el títol! Aquest text legal consuma allò que Sebastià Alzamora considera «la darrera gran espremuda a les Balears. I el darrer, que tanqui».

D’una tacada, aquesta norma en modifica més de cinquanta per afavorir el desenvolupisme i la destrucció del medi ambient. També, tot i que ara no hi podem aprofundir, pel que fa a la Llei de les normes reguladores de Menorca Reserva de Biosfera, el decret s’encarrega de recordar-nos que els menorquins som ciutadans de segona. Per açò, el segon objectiu de la llei deixa de ser «Dotar el Consell Insular de Menorca de més capacitat d’intervenció i de decisió en la gestió de matèries que afecten els interessos» per esdevenir, ara, «Assegurar la coordinació, l’eficàcia i la participació del Consell Insular de Menorca en la intervenció i la gestió de les matèries que afecten Menorca en tant que reserva de biosfera, per assegurar el desenvolupament sostenible de l’illa.» La diferència de matís és clara.

Tampoc no parlarem de la deriva acientífica, de la croada en contra de la llengua catalana a què, des dels postulats del diferencialisme lingüístic, s’apunta el text, des del moment en què, a un dels principis que han d’inspirar la protecció, l’ordenació i la gestió de Menorca en tant que reserva de biosfera i el seu desenvolupament, concretament aquell en què s’afirma que «el reconeixement de la cultura pròpia, arrelada a la societat menorquina, i el compromís de les institucions i els ciutadans de Menorca en la protecció i l’extensió de l’ús de la llengua catalana, pròpia de Menorca, potenciant-ne la valoració social i salvaguardant la riquesa lingüística i les aportacions culturals de l’illa», li han afegit un redundant —«Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?», recordava mossèn Salord Farnés—, però alhora reduccionista, «promovent l’estudi del menorquí com a modalitat insular.» Divide et impera: un altre llatinòrum ben actual!

El GOB, avesat a fer consonar les paraules amb els fets, considera que davant d’un decret llei fet a la mida dels interessos «dels agents depredadors del territori», en què queda demostrat que «les declaracions del Govern i del Consell a favor de la sostenibilitat eren paper banyat i només responen a una maniobra estratègica de controlar el discurs en moments de protestes ciutadanes», cal actuar. Deixant de banda, una altra vegada, les idees de Marina Garcés a l’hora d’analitzar l’ús maquiavèl·lic que, del llenguatge, ha fet el govern autonòmic, és evident que ens trobam en un moment en què la ciutadania ha d’implicar-se. Calen fets amb què donar coherència a les paraules, que són d’indignació, perquè el que està en joc, ara mateix, és molt important: la possibilitat d’un futur col·lectiu, a l’illa, en què viure-hi amb un mínim de dignitat sigui possible, fins i tot vivint del turisme —i no per al turisme, com ara.

Per açò, tal com ja ha passat a les altres illes de l’arxipèlag i, també, a les llunyanes illes Canàries, dia 8 de juny cal demostrar, amb fets i amb paraules, que la gent de Menorca no vol perdre el camí de la sostenibilitat. Així, cal desfer-nos de l’altre, del model basat en el creixement il·limitat, el de la massificació. Cal llençar-lo, però no a cap de les que hi ha a Cerdanyola del Vallès, per cert, sinó a una altra molt més significativa, la paperera de la història.

 

 

 

 

 

Views: 130