Hi pensàvem anar. Sabíem quan i on es feia; només es tractava de trobar la data adequada per a fer la visita, perquè passaven els dies i encara no l’havíem fermada. Per açò, trobar-me l’autor, el matí de Sant Joan, davant la porta del picadero de cas Baró, mentre alguns cavalls hi entraven per fer els bots corresponents, va esdevenir un senyal indefugible: amb el targetó que em va donar, quedava segellat el compromís: hi aniríem més prest que tard. Així, aprofitant un capvespre de la primera setmana de juliol, ens hem atracat a Ciutadella per, entre altres coses, visitar l’exposició Confrontacions, de Carles Moll, a la sala del Roser. Romandrà oberta fins al dia 13. Per una vegada, no hem hagut de córrer ni, pitjor, hem arribat a misses dites.
Què ens hi hem trobat? Pintures, gravats i escultures. Com es pot llegir en un text que hi ha just a l’entrada de l’exposició, i que reprodueix el targetó, Moll explica que vol «ajuntar i confrontar» obres de «les tres disciplines artístiques amb què normalment faig feina. Es tracta de mostrar-ne la repetició de temes, les dèries, les diferències formals i de continguts segons sigui la matèria emprada».
La proposta funciona. S’acompleix l’objectiu. De fet, el sobrepassa. Per exemple, perquè va més enllà d’allò que ens trobam a la sala, sobretot, per a qui conegui la trajectòria de l’autor, pel que fa a la pintura. Continua el figurativisme mínim en uns quadres que tendeixen però a l’abstracció, marca de la casa. Ara bé, sorprèn la presència de colors que, personalment, ens eren inèdits. N’hi ha, fins i tot, que es poden qualificar d’alegres. Tota una novetat. També trobam alguna peça que connecta amb etapes anteriors, més fosques, més pessimistes pel que fa al cromatisme. Dialoguen entre elles, també, a més de fer-ho amb les obres d’altres tècniques presents a l’exposició.
Pel que fa a les escultures, el vessant que m’era més desconegut de Carles Moll, a més de les formes, allò que pot sorprendre el públic és el material amb què han estat elaborades. Destaca la llenya, tot i que també hi trobam el llautó o el plom, per exemple. La matèria primera, per ella mateixa, ja permet de posar en pràctica un axioma que l’artista ens planteja. Tal com es pot llegir al targetó, «m’agrada que les obres d’art tenguin un significat obert» i «crec que una obra d’art ha de plantejar preguntes, més que no donar respostes». Pens, per exemple, en la presència de llenyes que, literalment, la mar ha tret, que adquireixen una nova dimensió, artística, mentre conserven alhora una part de la naturalesa passada. Sense oblidar que un dia foren arbre.
Finalment, cal parlar dels gravats. He de dir que, personalment, hi tenc una debilitat. Diria que és un format en què Carles Moll excel·leix. Els resultats, en qualsevol de les tècniques que fa servir —en aquest sentit, després de veure’n l’audiovisual i les eines que s’hi exposen, hom no deixa de sospitar que hi ha una part d’alquímia a l’hora de conrear el gravat—, són extraordinaris. Es tracta d’obres en què trobam un major figurativisme, i en què l’addició, a vegades, almenys d’un tercer color —enllà del blanc i del negre— en potencia la força expressiva. És en aquesta mena de peces —algunes de les quals van aparèixer reproduïdes al volum d’Illanvers de fa un parell d’estius, per exemple la titulada «Europa», amb la qual tenc una relació molt especial— on trobam una major càrrega ideològica, combativa, de crítica a la societat actual. Per a l’autor, l’obra ha de «colpejar la consciència de l’espectador, encara que només sigui per al breu moment en què romandrà dins la sala». No cal dir que ho aconsegueix.
Acab de parlar de les tres disciplines per separat. Com hem dit, el plantejament de l’exposició, a partir de la distribució de les obres, ens convida a confrontar-les, a fer-les dialogar entre elles, però també amb qui les observa; ens ofereix la possibilitat de veure-hi la «repetició de temes, les dèries, les diferències formals i de continguts, segons quina sigui la matèria emprada», tal com s’explica al targetó. Però també ens convida a anar més enfora.
Per tant, n’hi ha més. En aquest cas concret, queda demostrat que, en l’art, no hem de cercar-hi la indiferència, la contemplació passiva. La confrontació que ens proposa Moll, com hem dit, depassa l’àmbit estricte de les peces exposades. Per açò, fàcilment es pot extrapolar a l’espai en què s’ubiquen. El dia de la visita, no hi havia ningú, a la sala. L’hora hi ajudava: per als turistes, era hora, fins i tot, d’haver sopat. La solitud ens va permetre gaudir de les obres amb tota la tranquil·litat del món, sense presses. La reflexió ho demana. Vam poder veure l’audiovisual sense interrupcions. Sense haver de decantar ningú, ni forçar el coll per aconseguir un bon angle de visió. Després d’haver visitat alguns museus de renom, en què aquesta mena d’exercicis són gairebé impossibles, vam agrair poder fer la visita en aquestes condicions. Ara bé, d’altra banda, no vam poder deixar de lamentar que una oferta cultural com aquesta no tengui una major resposta per part del públic. Que potser la té o l’ha tinguda. Ho dic, però, perquè mentre nosaltres érem a dins, els carrers de Ciutadella vessaven de gent. Ho reprendré al darrer paràgraf d’aquest text.
Una altra oposició o confrontació a què ens convida també aquesta exposició té a veure amb la finalitat essencial que hi ha al darrere d’una activitat com aquesta i que l’espai en què es desenvolupa deixa força clar. El Roser és una sala d’exposicions. Pública. Gratuïta, almenys en aquesta ocasió. No és, per tant, una galeria d’art, és a dir, un embolcall polit per, ras i curt, fer negoci. En aquests establiments, d’allò que es tracta és de fer doblers, de vendre unes peces concebudes, més d’una vegada, com a bens de consum més que no pas com a creacions artístiques. A Menorca, en tenim unes quantes, de galeries, que, de manera molt significativa, només obren durant els mesos d’estiu, coincidint amb la temporada turística. No cal ser gaire perspicaç per entendre què significa tot açò. Tot plegat no vol dir que Carles Moll no vengui les seves obres. Només faltaria. Ara bé, en el cas de l’exposició de què parlam, aquest no deixa de ser un efecte molt secundari de tot plegat.
Arribam al final d’aquesta reflexió tot reprenent el fil que havíem deixat enlà fa un parell de paràgrafs: l’espai expositiu era un lloc tranquil, solitari. A part de nosaltres dos —i de l’encarregada de guardar el recinte, que passava el temps mirant vídeos amb l’ordinador—, no hi havia ningú més al Roser. El contrast amb l’exterior era evident i convidava també a la reflexió. Érem en una mena d’oasi calmós enmig d’una ciutat massificada, estressada, plena de gent, de passejants amb la mirada fixada en la pantalla del mòbil, plena de renous, de coes per poder sopar, de taules ocupant els carrers, de vianants sense espai per transitar, de veïns molestos, obligats a tenir les finestres tancades… Bàsicament, perquè és estiu i l’illa vessa.
Views: 86