És mal de fer parlar d’un l’estiu massificat sense fer referència a l’aeroport. Juntament amb els ports de Maó i, sobretot, de Ciutadella, aquestes són les principals portes d’entrada —i de sortida— de l’illa. Com que gairebé no en tenim més, la cosa permet de fer números fàcilment i saber quanta gent hi ha a Menorca cada dia de l’any amb una certa precisió. Com posa de manifest l’Observatori Socioambiental de Menorca, l’Obsam, els números canten i, a l’estiu, podem arribar a triplicar el nombre de persones respecte d’aquelles que hi ha a l’hivern. No ens enfonsam de miracle!
Anar a l’aeroport, sobretot durant el període comprès entre els dos quinzes, el de juliol i el d’agost, és una manera fàcil d’estressar-se. La infraestructura, un exemple mirífic d’allò que alguns teòrics han batejat com a no-lloc, funciona a ple rendiment. Tota la terminal roman oberta —durant la temporada baixa en tanquen la meitat. La gent, que abarrota l’espai, es mou com si es trobàs en un formiguer gegant. Aquest monstre de ciment, a més, demostra la seva poca humanitat des del moment que, a més de gestionar el transport de viatgers, està concebut com un espai que cerca esprémer-los les butxaques. Per l’única cosa que encara no hi fan pagar, encara, és per respirar. A més, s’aprofita que és un recinte relativament tancat per imposar una política de preus abusiva. És una màquina de fer doblers que, per cert, a qualque banda deuen acabar anant.
No costa gaire sentir-se part d’un ramat quan hom roda per l’aeroport. Per qualsevol aeroport, perquè tots, més grossos o més petits, semblen tallats amb el mateix patró. Molts dels procediments pels quals cal passar són gregaris, col·lectius i impersonals: facturar l’equipatge —aquí encara no ho fa una màquina, amb la qual cosa pots donar el bon dia a la persona que t’atén—, maldant per esquivar l’amenaça de l’overbooking; passar pel control d’entrada a les terminals d’embarcament, després d’ajustar la brillantor de la pantalla del mòbil perquè es llegeixi bé la targeta i, tot seguit, circular per una mena de passadissos en què se cerca, a força de serpentejar, recórrer la distància més llarga possible entre dos punts, mentre qualcú s’encarrega de recordar —en castellà o en un anglès macarrònic, mai en català, per molt que sigui la llengua pròpia del país— què cal dipositar dins les safates; transitar obligatòriament per dins d’una gran botiga on venen coses tan essencials, sobretot a l’hora de viatjar, com són les botelles de colònia, de sangria i altres alcohols infames o cartons de tabac per a fumadors industrials, per citar-ne les més estrafolàries; esperar les crides per megafonia, tot i que suposadament ja no se’n fan, mentre tenim controlades les nostres pertinences en tot moment; embarcar, sense equivocar-se de grup…
Les cues solen ser inevitables, com ho és, també, que l’atzar faci que, en passar sota l’arc detector, soni l’alarma i t’hagin de registrar l’equipatge o, per si de cas, qualcú comprovi que no hagis manipulat cap explosiu amb un procediment que no sembla gaire efectiu. Potser, pel que fa a les mesures de seguretat, exagerades i, moltes vegades, inútils, també hi ha una part d’efecte placebo: veure que fan coses, a més d’un, potser el tranquil·litza. També sol ser atzarosa, fins i tot inesperada, la disposició de les barreres metàl·liques amb tanques de cinturó retràctil, amb què el personal de l’aeroport juga a canalitzar els fluxos de gent. Com hem dit fa un moment, sembla que l’objectiu principal d’aquestes eines és fer caminar els passatgers al màxim possible.
Si no vaig errat, el dia més intens pel que fa al moviment de passatgers d’un aeroport com el de Menorca és el divendres. Si, en ser a les portes del cap de setmana, hi afegim una incidència important, per exemple la caiguda a escala mundial del sistema informàtic, per gentilesa de Microsoft i les seves mítiques pantalles blaves de la mort o, més ben dit, d’una empresa que es dedica —atenció!, perquè no prediquen amb l’exemple— a garantir la seguretat de la xarxa, el caos està garantit. El caos terminal. I, lògicament, la pana no només afecta la gent que ens visita per passar les vacances a Menorca, sinó que la població indígena que ha de viatjar per obligació també s’hi veu implicada. I ja ballam!
Com que allò que ha passat s’ha convertit en notícia de portada a tots els informatius del món, la gent que havia de volar durant la jornada ha començat a estar pendent del mòbil molt abans d’arribar a l’aeroport. Així, s’ha assabentat que, pel que feia al de Menorca, les afectacions eren menys importants que les patides a les pistes de Son Santjoan o a les del Prat, la qual cosa no deixava de ser una informació difusa, però consoladora. Passaven les hores i les xarxes i els informatius de la televisió ajudaven a afegir una tensió inesperada al viatge. Malgrat que les aplicacions de les companyies aèries diguessin, el migdia, que es mantenien els horaris previstos per als vols del capvespre, era fàcil comprovar que s’anaven acumulant retards. Que s’hagués de facturar l’equipatge a mà hi ajudava directament. El que no hi havia, semblava, eren cancel·lacions.
Davant d’aquest panorama, es prenia la decisió d’anar-hi amb temps. Eren ganes d’allargar l’agonia. Les cues per facturar l’equipatge, sorprenentment, no eren gaire llargues. En canvi, la pantalla amb la informació dels vols indicava que la majoria anaven endarrerits. La més que previsible demora desmotivava. Esperar, a un aeroport, és una de les formes més subtils i sofisticades de tortura que existeixen. Saber, anticipadament, que el vol sortirà a la quina hora, però que cal romandre a la terminal tota l’estona, no és gaire falaguer. No ho és gens. Les hores, a les terminals, passen massa a poc a poc. Hi ha temps per a pensar. Massa. Per exemple, en la feblesa que demostren els monopolis: són gegants amb peu de fang. Quan cauen, tot ho arrosseguen. Passa en l’àmbit informàtic; pot passar, també, en els monocultius econòmics. El turístic, per exemple.
Al final, després d’una caterva d’hores, han cridat a embarcar. Semblava que, finalment, es veia la llum al final del túnel. Saber que hom acabaria arribant a la seva destinació, encara que fos a misses dites, era un consol. No tothom, però, podia dir el mateix: a qualcú li va tocar haver de fer nit a l’illa, una més de les previstes. Haurà de matinar, un bon dissabte, per agafar el vol de tornada.
Views: 103