Enguany m’he proposat com a objectiu vital, absolutament prioritari, aprendre a dir que no. M’hi va, fins i tot, la salut. A poc a poc i en bones ho acabaré aconseguint. Però el camí no és gens fàcil. He fracassat en més d’una ocasió mentre assajava de fer-ho. Per exemple, durant les passades vacances de Nadal —abans, per cert, d’haver fet explícit el propòsit de cara al nou any— em van suggerir, des de Ràdio Far, de fer un pòdcast literari. Inicialment, els vaig dir que no. Bàsicament, perquè anava tapat de feina. Però no els va costar gaire convèncer-me. Casualment, m’havia apuntat a un curs per a docents en què ens havien d’ensenyar a elaborar, amb els alumnes, aquesta mena de programes de ràdio enllaunats. Aplicar, després, els aprenentatges adquirits fora de l’institut, en un àmbit com el literari, es va convertir en un caramel que difícilment podia refusar.
Així i tot, vaig considerar necessari de condicionar el meu sí. Que no fos tan evident la meva claudicació. S’havien de complir una sèrie de requisits per tirar endavant el projecte. Eren, crec, prou raonables i van ser acceptats completament. En primer lloc, volia partir d’una sèrie de textos publicats en aquest blog, en una sèrie estiuenca de fa uns quants anys que vaig titular, precisament, «Lectures retrobades». Després, pel que fa a la periodització, els programes s’havien de preparar durant l’estiu i emetre en haver passat les festes de Gràcia, entre setembre i novembre. Era, a la pràctica, una manera de guanyar temps. Si hi afegim el fet que em van oferir tot el suport tècnic necessari, s’entén que acabés acceptant de fer el pòdcast ben convençut. Sobretot perquè, com he dit, hi havia un marge de més de mig any abans d’haver-m’hi de posar. Les sortides cap endavant són la meva especialitat.
Pel camí, però, vaig tenir estones per pensar-hi. Tenia clar quin havia de ser l’objectiu principal d’aquestes emissions: recuperar per als oients potencials alguns títols de la literatura feta a Menorca que, malgrat el pas del temps, continuaven essent lectures fresques, recomanables. Calia fer-ho donant veu als autors d’aquells llibres. Als que encara eren vius. S’imposava un format basat en l’entrevista, idò. A més, volia fer un programa de ràdio tranquil·la, d’acord amb alguns dels meus referents: el Ciutat maragda de David Guzman i companyia, i el Domini màgic, conduït per Anna Balbona, sobretot. Després, s’hi va afegir la possibilitat de proposar als escriptors, ja que hi eren i parlaven de literatura, que recomanessin altres títols, a partir dels seus gustos personals. Per exemple, una tríada: el primer, d’un altre autor illenc; el segon, del que restava de l’àmbit catalanòfon; i, finalment, el tercer, de la resta del conjunt de la literatura universal. Cap a la primavera, s’hi va afegir, al disseny del programa, la proposta de visitar els escriptors i entrevistar-los en el seu espai de creació. Més o menys com feia el mític presentador Julià Peiró a la televisiva La casa dels famosos o, més recentment, Albert Om a El convidat, però sense haver de quedar-hi a romandre. Més o manco aquest és el format en què s’ha acabat convertint Lectures retrobades.
A l’hora de fer la llista dels autors a qui convidar, com he dit, es tractava d’aprofitar la feina feta al blog. Per açò, els participants són els que són. En podria haver entrevistat d’altres, merescudament. Algun, fins i tot, més afí als meus gustos literaris. Però tot no pot ser. Som conscient que la tria és totalment parcial, que al darrere hi ha un criteri pràctic. Malgrat tot, crec que queda clar que és una mostra representativa de la qualitat literària que tenim a l’illa. I és que la literatura catalana, la nostra —mal els pesi als principets d’aquestes contrades: «què té de més o què li manca al menorquí per a ser català? Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?», com recordava ja fa temps mossèn Josep Salord i Farnés— és variada pel que fa a propostes i a gèneres. La que es fa a Menorca no té res a envejar a la que es conrea a la resta de territoris en què, quan jo dic «bon dia» em responen «bon dia», com apuntava un escriptor que també és ben nostre, Josep Pla. Que els entrevistats al pòdcast hagin de recomanar un altre autor illenc pot ajudar a compensar el fet que no tothom hi hagi pogut participar.
En arribar l’estiu, per variar, el temps em va agafar a contrapel. Era a mitjan agost i encara no m’hi havia posat. Llavors, va ser bo de fer constatar que el curs de pòdcast, que havia fet ja feia uns quants mesos, era només una primera aproximació a una realitat que em superava. Que fer guions era una feinada que no acabava mai. Que calia llegir i rellegir més del que havia calculat, fins i tot algun llibre imprevist. O que coordinar agendes amb els convidats era una tasca complexa, que amb un full de càlcul no n’hi havia prou per a aclarir-la. Va tocar, també, rebre unes lliçons tècniques mínimes per fer anar la unitat mòbil —una senalla de ràfia amb dos micros i una gravadora digital, bàsicament— sense cometre cap empasta majúscula. I tot, per variar, a darrera hora. Costa d’entendre com hem arribat fins aquí.
En el moment d’escriure aquestes quatre ratlles, s’han emès més o menys la meitat dels episodis previstos —en farem nou o deu; potser onze— i el resultat és mínimament satisfactori. Sobretot perquè, des de dins, les coses es veuen de manera diferent a com són percebudes pels oients. També, perquè tendesc a un perfeccionisme que m’hauria de fer mirar. Hi ha hagut, sobretot, alguns errors tècnics garrafals. El programari amb què he muntat, a casa, cada capítol, ha anat d’aquella manera, bàsicament perquè l’ordinador té una edat venerable i no dona més de si: cal anar al seu ritme. I sort n’hem tingut de l’anomenada intel·ligència artificial, que ha fet més d’un miracle a l’hora de corregir gravacions infames.
Ara bé, de tot plegat també n’està resultant un aprenentatge progressiu i enriquidor: els guions, de cada vegada, són més complexos i més complets. En conseqüència, la durada dels programes s’ha anat estirant. Segueix, però, la mateixa inseguretat davant del micròfon que hi havia el primer dia. I, fruit de l’excés de confiança, he comès algun error tècnic imperdonable, que la bona gent de Ràdio Far, afortunadament, ha pogut corregir. Esper, almenys, que els episodis que manquen per completar la sèrie siguin millors, tècnicament parlant, que els que ja s’han emès.
He de dir que, darrerament, un petit angelet se m’apareix al costat dret del cap. Em xiuxiueja que, en acabar la temporada, ho deixi estar. Hauré acomplert el compromís, que ja és molt. D’altra banda, però, al costat esquerre, se me n’apareix un altre, semblant a un dimoniet, més enjogassat, que em convida a fer-ne una nova tongada, l’any que ve. Em comenta que, per exemple, els podria dedicar a autors de fora de l’illa que han convertit Menorca en escenari literari. Fins i tot, me’n suggereix qualque nom: Jordi Coca, Ada Castells, Màrius Serra, Noemí Morral…
Abans, però, de passar l’arada davant de cap bou, els he de recordar que encara queden una sèrie de capítols per gravar. A darrera hora. A la correguda. I que ja veurem com acaba tot plegat.
Views: 76