Ens ho recorda Catul, el poeta llatí del segle I abans de Crist, amb uns versos que, traduïts per Jordi Parramon, fan així: «Quan es ponen, els sols poden renéixer, / mes la nostra llumeta en apagar-se / una nit dormirem que serà eterna». Som mortals. Per sort, hi afegiria: sabem que la nostra vida té uns límits indefugibles, poca cosa si la comparam a l’eternitat, però Déu n’hi do amb tot allò que pot donar de si. Potser per açò, per la brevetat, ens pot fer la sensació que «Les hores, / envejoses, ens fugen», com afirma un altre dels grans poemes clàssics, Horaci, que podem llegir en català gràcies al menorquí Antoni Moll Camps. A més, s’hi afirma que, si la vida és breu, «duradores gaubances no n’esperis»; també, que cal aprofitar-la: «cull el dia d’avui.»
Carpe diem. Tempus fugit. Són tòpics que han fet fortuna. Joan Alcover els reprèn a l’emblemàtic poema «La relíquia» (Cap al tard, 1909). El jo poètic visita el jardí en què jugava durant la infantesa, on era feliç, i en constata la destrucció: «Faune mutilat / brollador eixut / jardí desolat / de ma joventut.» Tornam vells, ràpidament. Per què aquest títol, idò, si mirar cap enrere és prendre consciència d’allò que s’ha perdut? Perquè alguna cosa resisteix el pas del temps: poder recordar-ho ja és molt. Ens en resta el record, de la infantesa, com un tresor. Una relíquia. El poema, com he dit, és molt bo. Boníssim. Ara bé, no compartesc la idea que Alcover hi vehicula —tot i que, a favor seu, s’ha de dir que les pèrdues familiars que va patir poden fer entendre aquesta visió elegíaca i dolorosa de l’existència. Ara bé, no només hi ha el record, del passat.
Agafant un altre vers del poema alcoverià, tot modificant-lo, podria dir que vint «anys de ma vida volaren de pressa». On era fa tot just dues dècades, fa quatre lustres, dos-cents quaranta mesos, mil quaranta-tres setmanes o, per redimensionar la magnitud del període —gràcies, ChatGPT, pels càlculs—, fa set mil tres-cents dies? El 21 de novembre de 2004 el vaig passar —el vam passar—, gairebé sencer, a l’antic hospital de Maó, al Mare de Déu del Toro, en una habitació amb vista al port que gairebé no vam gaudir. Hi havia nirvis. Esperàvem el moment, per primera vegada. Els metges deien que fèiem tard. Quinze dies. Que calia provocar-lo. Massa fred. Massa mèdic i massa poc humà. Tot ens venia de nou i no sabíem com reaccionar. Érem un poc passerells, res no acabava d’anar com hauríem volgut. Sol passar.
Aquell diumenge de novembre vaig estrenar paternitat. Dos dies de permís a la feina, en aquella època, que al final van ser tres perquè a l’escola d’adults d’Alaior es van portar molt bé. La filla. El nom no el vam dir a la família fins que no la vam veure sortir del quiròfan dins de la incubadora. Es trobava tan bé dins la panxa de la mare que no frisava per sortir. Què en sabia, ella, dels protocols mèdics i dels terminis! Va obrar el miracle i va ser Abril enmig de la tardor, aquell dia en què, contràriament al que diu Horaci, el temps va passar amb una lentitud dolorosa. Per sort, però, tot va acabar bé. A més, la paternitat va tenir un segon episodi, quatre anys després. El permís laboral ja va ser de quinze dies: avançàvem molt a poc a poc i en bones, pel que fa als drets, però dues setmanes em van semblar, en comparació a la primera vegada, més que suficients.
Els fills. El millor que m’ha passat a la vida. Aquest és un altre tòpic. Ho sé. Però és la veritat i cal afirmar-la. Per ells, i perquè són el fruit d’un projecte de vida compartit. Vull dir que es conjuga en plural, tot i que jo tengui una mena de tendència a fer servir la primera persona del singular. Mir cap enrere i hi trob les meves relíquies, els records d’uns anys daurats que no tornaran. No me sap cap greu: hi són, fixats a la memòria. Però, d’altra banda, contempl el present i tenc una cosa que encara és millor, perquè ens projecta cap al futur: els fruits. I puc assaborir-los, acompanyar-los. En parella. Vint anys després. I els que vindran. Açò no té preu! Malgrat les dificultats que hem anat trobant a l’hora de fer el camí. I les que vindran. Amb la satisfacció de totes les coses bones que han passat a formar part del bagatge vital. Que tot ho compensen. I les que vindran.
El poeta Horaci, davant de l’implacable pas del temps, convidava a viure amb seny. La mesura és una part indissociable del seu carpe diem. No tothom ho té en compte, açò, quan en parla. A punt de fer-ne 50 —en un any i busques, si tot va bé, arribaré al mig segle de vida—, crec que ho començ a entendre. M’ha costat, tot s’ha de dir. De la mateixa manera que, un temps enrere, no hi podia estar gens d’acord, una certa lògica s’ha acabat imposant. La mesura la posa el cos, que pateix el pas del temps indefectiblement. Abans, ho aguantava tot. O, almenys, ho aparentava. Ara, el desgast és evident. El cervell, en canvi, no sempre està disposat a assumir la situació. D’aquesta realitat en resulten alguns desacords, divertits la majoria de vegades; tràgics en d’altres: solen acabar en lesions físiques i en més d’un espectacle vergonyós quan un no pot controlar la síndrome de Peter Pan.
Així i tot, hi ha una cosa, independentment de l’edat, amb la qual no hi ha d’haver mesura. Per a la qual els anys no passen. A l’inrevés, com succeeix amb els bons vins, el temps hi juga a favor. Catul s’hi refereix en un sentit molt concret, el sensual —s’adreça a Lèsbia, en el poema que hem citat al començament d’aquest text—, però crec que la idea és vàlida si ens referim també a altres maneres d’exercir el fet de «tenir amor a una persona (o a una cosa)», que és com ho defineix el diccionari. Si la vida és finita, ens ve a dir Catul, cal viure-la intensament, la qual cosa el poeta identifica amb el fet d’estimar. Viure és estimar. Ho hauria de ser.
El que volia dir al final d’aquesta mena de confessió, que no desitjaria que ningú confongués amb un trist manual d’autoajuda, és que aquesta setmana ha fet tot just vint anys que va despertar-se’m, amb tota la potència instintiva —la mateixa amb què encara es manté— l’amor patern. I som feliç de poder-ho rememorar.
Views: 42
Papà??