Un percentatge significatiu dels meus alumnes —segon de Batxillerat—, fa un ús massiu i indiscriminat de la intel·ligència artificial, la IA. Redacten, per exemple, tota mena de textos acadèmics fent servir aquest recurs. Jo, que em considero una persona lectora, amb un mínim de criteri, he de confessar que estic un poc cansat de llegir-los-els, des de petits treballs de recerca fins a preguntes breus d’opinió. Tot sembla estar tallat amb el mateix patró estilístic, fred, escèptic i impersonal.
S’ha de dir, però, que si jo fos estudiant, en el context actual, faria el mateix: emprar la IA a mansalva. No només perquè és fàcilment accessible: l’actual sistema educatiu hi empeny. Potser, però, li canviaria el nom. És massa pretensiós anomenar intel·ligència una cosa que realment no ho és. Aquesta disciplina de la informàtica treballa en el desenvolupament d’algoritmes que li permeten calcular, cercar i interpretar dades molt millor fins i tot que no ho poden fer els humans. Però no és intel·ligent, és a dir, no és una activitat mental que ens permet de comprendre —que no és el mateix que entendre— el món. Un cervell i un ordinador no són el mateix. Que se’n digui artificial no arranja la poca modèstia que alguns humans tenen a l’hora de creure’s deixebles de Prometeu. És a dir, a l’hora de batejar les seves creacions.
La solució davant d’aquest nou estat de les coses, almanco pel que fa a l’àmbit educatiu, pot ser tan fàcil com canviar la manera de fer feina. Per treballar, idò, l’expressió escrita, només cal tornar al paper i a l’elaboració en directe, a classe. Res greu. No s’acabarà el món per açò, ans al contrari, potser fem alguna cosa que ajudi a revertir-ne l’estat actual. Aquest retorn als orígens, però, no hauria de ser incompatible amb l’ús de la IA a les escoles i instituts. És una tecnologia amb una potencialitat enorme. Passa, però, que cal aprendre a emprar-la, tot partint de la base que es tracta d’una eina, una ajuda, un suport, amb unes limitacions que cal conèixer i en què la responsabilitat darrera és de qui la fa servir.
També cal ser conscient que la intel·ligència artificial evoluciona a un ritme gairebé inhumà i que, en arribar a entendre-la, a conèixer-ne els mecanismes, fem tard, la qual cosa significa que n’acabam fent un ús erroni. Segurament és el meu cas. Estic tot just començant a incorporar-la a les meves classes, amb la idea de fer-ne un ús crític. Que no vol dir altra cosa que utilitzar-la amb criteri. Per exemple, he demanat als alumnes de Literatura Universal que generin una sèrie d’imatges amb les quals mostrin com serien actualment una sèrie de personatges del món dels morts virgilià —que també recrea Dante: el gos Cèrber, Caront… Però fent alhora una reflexió per escrit del procés, del resultat i de la comparació amb la iconografia tradicional que ha representat aquests éssers.
No és una tasca fàcil, però, conviure amb aquestes noves eines. Ja ho he dit. Partim, entre altres hàndicaps, d’una digitalització del sistema educatiu feta amb els peus. Hi ha qui l’ha entesa malament; qui no hi està preparat ni hi vol estar; qui pensa que el món s’aclarirà a força de fer Kahoots i presentacions amb Canva… I qui ha aprofitat l’avinentesa per fer negoci.
Som davant d’una excusa perfecta per canviar de monopolis. En tost de les editorials, que malden per sobreviure en el nou ecosistema digital, qui du el maneig ara mateix són corporacions mastodòntiques com Google o Microsoft, amb la connivència de les administracions públiques que els estan donant contractes multimilionaris. Són empreses molt més perilloses. Aquestes «germanetes de la caritat» disposen d’una quantitat de dades personals ingent, que els hem anat cedint alegrament, tot i que sabem que les fan servir amb finalitats poc ètiques. Per molt que ho puguin tenir prohibit. També és poc transparent el fet que els menors de molts centres educatius estiguin obligats a obrir-se un compte corporatiu de correu electrònic, a tenir un Classroom, un Chromebook i tot d’eines d’entorns privatius, que pertanyen, justament, als propietaris de les eines més conegudes de la intel·ligència artificial.
Jo mateix no tenc clar, ja ho he dit, que estigui preparat per fer un ús adequat a l’aula —i fora d’ella— de les tecnologies de la informació i de la comunicació, malgrat ser un àmbit que m’interessa molt. Per açò l’objectiu primari és, en el meu cas, ensenyar a emprar de manera crítica aquesta mena d’eines. Mostrar-ne el funcionament als alumnes pot servir perquè no hi confiïn més del que és estrictament necessari. Es tracta d’aprofitar-ne les potencialitats i, alhora, d’anar amb compte amb les limitacions i els perills que en deriven. Saber que aquesta tecnologia no respecta els drets d’autor a l’hora de cercar i processar informació, per molt que ara, algunes versions de les aplicacions indiquin els webs d’on l’han tret, és útil a l’hora si s’ha de fer una feina que consisteixi a fer servir fonts fiables i rigoroses, tot citant-les.
O tenir clar que processa a base d’uns algoritmes en què es prioritza la recurrència, darrere dels quals, per cert, hi ha la gent que els programa i que, per açò mateix, volgudament, discrimina determinats col·lectius en les cerques, prefereix unes llengües, les que tenen centenars de milions de parlants, en tost d’unes altres… I, per açò mateix, perquè els criteris que fa servir són els que són, li costa discriminar, quan no és directament tendenciosa, la bona informació d’aquella que no ho és.
També cal ser conscients que tot allò que no és a la xarxa, lògicament, no és utilitzat per la màquina, tot i que alhora està programada per donar una resposta satisfactòria als usuaris. Per això, a més d’un treball dels meus alumnes apareixen fragments de novel·les que no existeixen. O fonts bibliogràfiques amb el títol inventat. O personatges que no protagonitzen cap obra. També s’ha de dir que, de cada vegada més, està afinant la seva feina. Hi ha una sèrie de tasques que aquesta tecnologia fa amb molta precisió. D’una setmana per l’altra, les millores són clarament perceptibles.
A l’evolució d’aquesta tecnologia, hi ajuda, i molt, el fet que som els usuaris mateixos qui estem entrenant la IA. Per això ens l’han oferta de manera gratuïta, perquè hi juguem i així, facilitem la seva millora. Li donam menjar gratis, tot fent el negoci de na peix frit. Aquest procés arriba a tenir un vessant refinadament malvat: els detectors de plagi de la IA: la mateixa eina fent de llop i de pastor a la vegada! Oferint a l’usuari refer un text perquè sembli «redactat per un humà». Ho he dit en altres ocasions: tot allò que a Internet és gratuït sol implicar que el producte, que allò que s’hi ven, és l’usuari. La xarxa és, ara mateix, un negoci. Cal saber el joc que s’hi juga.
La IA avança a les totes. Ara bé, un aspecte que, encara, sembla que no acaba d’estar aclarit —la qual cosa, per sort, la fa poc humana—, és la vocació d’estil. La màquina, com he dit, té una manera de redactar freda, impersonal. Un lector avesat, prest, identifica amb facilitat els textos que genera. En el cas de l’àmbit acadèmic, a més, hi ha un factor afegit pel que fa a aquest aspecte: la màquina és excessivament perfecta. Alumnes que, en escriure a l’aula, a mà, en directe, tenen un vocabulari pobre, ple de barbarismes, o una sintaxi interferida, o que cometen un parell o tres de faltes d’ortografia per frase, o tot alhora, esdevenen, de cop, alumnes repel·lents, d’aquells que no saben què vol dir equivocar-se. El xoc és tan bèstia… I, tot i açò, entreguen els textos miraculosament ben redactats amb tota la cara del món. És veritat que li pots dir a la IA que escrigui com ho faria un adolescent de setze o disset anys; fins i tot, pots suggerir-li que, de tant en tant, cometi alguna falta, per dissimular. I, malgrat tot, la màquina s’acaba delatant. Per ara.
M’hauria agradat acabar-ho, açò darrer que he explicat, amb un exemple pràctic. Mentre anava teclejant a l’ordinador el text que estàs llegint, a partir de les anotacions que, com tenc per costum, abans he anotat en forma d’esborrany en un paper qualsevol, he estat temptat de copiar i enganxar tot el xalandrot i demanar-li al Xat-GPT que el passés per l’adreçador, que el millorés estilísticament. A vam què en sortia. En aquest cas, però, la por davant d’allò que n’hauria pogut sorgir m’ha returat completament. No fos cas que…
Views: 55
M’ha agradat molt la reflexió, que comparteixo. La tendència a uniformitzar el pensament em preocupa especialment. Jo tampoc en diria intel·ligència, perquè mai és creativa o disruptiva. Salut