Una alumna ha patit, enguany, una lesió que l’ha obligada a canviar la mà d’escriure. Ha esdevingut una esquerrana circumstancial, per dir-ho d’alguna manera. Era açò o quedar-se desenganxada del curs. Amb poc temps, ha estat capaç d’escriure amb una rapidesa i claredat encomiables. Hi ha esmerçat un esforç ingent, en el procés, però els resultats han estat evidents. Hi ha ajudat, és clar, la pressió a què es troben sotmesos els alumnes de segon de batxillerat. També, es pot haver donat el cas que, pel fet de ser dona, hagi tingut una major habilitat a l’hora de fer aquest canvi, d’acord amb allò que apunten alguns estudis, centrats en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Es refereixen a l’ensenyament primari, però és molt probable que aquesta capacitat es mantengui en altres etapes de la vida.
En canvi, si m’hagués passat alguna cosa semblant a mi, el resultat hauria estat un desastre. De fet, fa uns anys, una luxació en un dit de la mà esquerra —la bona, en el meu cas—, jugant a bàsquet, va estar a no res d’acabar en tragèdia: en plena època de correccions d’exàmens i treballs, vaig ser incapaç de canviar de mà a l’hora d’escriure. El poc que vaig aconseguir gargotejar va ser un bluf, inintel·ligible. Durant dos mesos, no exager, agafar un bolígraf es va convertir en una tortura. Ho vaig salvar com vaig poder, però el dolor va trigar molt a desaparèixer. Així i tot, la cosa no va bastar per escalivar. Seguesc jugant partidets amb una colla de veterans —gerontobàsquet, en diem, de broma—, assumint el risc que una lesió a la mà esquerra, en segons quins moments del curs acadèmic, és a dir, de setembre a juny, pot tenir conseqüències nefastes.
A vegades, fa molts d’anys, havia provat d’escriure qualque cosa amb la dreta, com una mena de joc, els resultats del qual fregaren sempre el patetisme. Segurament, en la juguesca, hi influïa el fet que, a casa, ma mare havia estat corregida de petita i jo assajava d’imitar-la. Amb açò vull dir que, de naixement, n’Elvira era esquerrana, cosa que estava mal vista, socialment, fins no fa gaire. Va ser reeducada amb tàctiques tan efectives com segurament poc pedagògiques, algunes properes a la tortura, fins a convertir-la en dretana. Encara ho és. No hi ha hagut marxa enrere. No sé fins a quin punt, avui, seria capaç de tornar a escriure amb la mà bona original.
Potser, si jo tingués por de volar, hauria trobat noves ocasions per provar els efectes de l’intercanvi manual. Hi ha una estratègia amb la qual, sembla, es pot evitar el pànic a les turbulències i altres herbes que formen part de les incomoditats dels desplaçaments en avió. Recomanen, en una llibreta, anar escrivint unes determinades paraules, tot repetint-les, amb la mà dolenta. Sembla que és una manera de despistar el cervell, de descol·locar-lo. Així, s’oblida durant una estona d’allò que l’atemoreix. No sé què hi ha de veritat en tot plegat —potser es tracta només d’un efecte placebo—, però des del moment en què sabem que hi ha una connexió evident entre l’escriptura i l’activitat cerebral, que es desenvolupa en un hemisferi molt concret d’aquest òrgan, tot sembla que la maniobra és, en efecte, útil.
Hi ha una manera d’escriure en què, a diferència de l’anterior, fem servir les dues mans: quan empram un teclat, amb l’ordinador o amb qualsevol dispositiu portàtil. Què passa aquí? Empès per la curiositat, he cercat informació al respecte. Ha estat relativament bo de descobrir que som davant de dos processos diferents. L’escriptura manual, des d’un punt de vista cognitiu, és més complexa que la mecanografiada. Els avantatges de la primera respecte de la segona, de la mà respecte de la tecla, són evidents.
En més d’una ocasió, havia arribat a pensar que l’hàbit que tenc de tenir sempre a mà paper i bolígraf, d’anotar-hi constantment idees, de redactar esborranys i guions —per exemple: gairebé la totalitat dels quatre-cents xalandrots apareguts al blog, o els dos llibres de poesia i el recull de contes que he publicat, fins i tot algun text que roman inèdit, han tingut unes primeres versions manuscrites—, era una extravagància. La informació que he anat trobant respecte d’aquest tema, però, m’ha tranquil·litzat i, per què no dir-ho, m’ha conhortat. Som incapaç de pensar sense escriure. La mà és l’extensió lògica de la meva activitat cerebral —sigui quina sigui. Necessit plasmar les idees damunt d’un paper perquè, per molt foradades que puguin ser, agafin alguna mena de forma, de consistència. Som un inútil a l’hora de prendre notes al mòbil o a la tauleta tàctil. He provat, en alguna ocasió, d’emprar la gravadora de veu per retenir les idees. La majoria han acabat fugint. No en sé.
Com acab de dir, m’és un consol. Ara bé, alhora em preocupa el fet que als centres educatius es detecten, de cada vegada més, mancances en els alumnes a l’hora de fer servir paper i llapis. No li donam, potser en nom d’una falsa concepció de la modernitat o d’una mal entesa digitalització, la importància que es mereix aquesta manera de fer. Que nasqués fa milers d’anys i que encara duri deu voler dir qualque cosa respecte de la seva eficàcia. A més, per acabar-ho d’adobar, sabem que hi ha una relació directa entre l’escriptura manuscrita i el pensament. Que, també, el desenvolupament de l’actitud crítica i reflexiva, d’una banda, i el desenvolupament de la memòria, hi estan directament relacionats. Són capacitats que, entre d’altres, els nostres alumnes haurien de tenir. Fins i tot, podríem afirmar, parafrasejant Josep Pla, que som allò que escrivim. Com afirmen Elena Giner i Teresa Girona, autores del llibre La grafologia (UOC, 2006), «l’escriptura és en bona part un retrat de l’evolució personal de l’individu». I, per acabar amb la trilogia de cites, potser és un bon moment per rellegir l’Home manuscrit (Moll, 2007), de Manuel Baixauli. El títol transmet una imatge que connecta directament amb moltes de les coses que acabam de comentar.
Paradoxalment, hi pens, en tot açò, mentre estic passant a net, és a dir, teclejant a la correguda —mecànicament—, al processador de textos de l’ordinador, els mots que tenc anotats a una llibreta, penúltima etapa d’un procés que acabarà amb la publicació d’aquest article al blog.
Views: 54