Explicaven, ahir vespre, a un programa de ràdio, que una plaga de conills estava fent estralls al pla de Lleida. La notícia no és nova, però de tant en tant torna a surar, potser perquè els informatius van curts de novetats. En aquesta ocasió, parlaven de les batudes nocturnes amb què es volia reduir la població de lepòrids, ja que les destrosses que provoquen en els camps de conreu són enormes. Les dades de densitat aportades feien feredat, amb superpoblacions degudes a la facilitat amb què l’espècie es pot reproduir —fins a quatre vegades en un any— i les condicions favorables amb què es troba: principalment, menjar a balquena i desaparició dels depredadors naturals. També hi afegien, aquí, els caçadors.
Se’m fa molt difícil, en escoltar aquesta mena de notícies, no pensar, d’acord amb el mediàtic Yuval Noah Harari, que els humans vam fer un mal negoci amb la descoberta de l’agricultura. Hi vam apostar fort! Segons l’historiador israelià, vivíem molt millor essent caçadors i recol·lectors. Aquesta és una de les idees que defensa al llibre Sàpiens. Fer una afirmació tan categòrica és molt agosarat, però sembla evident que viure d’allò que hem conreat i de què depenem fortament és font de molts maldecaps —les plagues de conills, les males collites…—, una tendència que, amb el canvi climàtic, sembla que no hagi de canviar, ans al contrari: tot apunta al fet que anirà a més.
Sigui com sigui, però, gràcies a l’agricultura, entre altres aspectes, s’han donat les condicions perquè els humans també haguem esdevingut, en certa manera, una plaga. En aquest cas, a escala planetària. Som, com diu Leonmanso en una de les seves cançons, més de sis mil milions de tripulants viatjant en la mateixa nau. Amb l’afegit que la nostra activitat, amb un creixement exponencial del consum dels recursos, limitats, ha esdevingut insostenible. La responsabilitat d’aquest desgavell, evidentment, s’ha de repartir de manera proporcional. Avui mateix, Joan Buades piulava a la xarxa d’Elon Musk que, en els deu dies que s’han escolat de 2025, els multimilionaris del món —l’amo de la xarxa social X fa part d’aquest minso 1% de la població mundial— ja han esgotat el seu pressupost de carboni compatible amb un clima segur, mentre que la meitat de la humanitat necessitarà tres anys per generar la mateixa quantitat de gasos d’efecte hivernacle. El món, com sempre, està molt mal repartit.
Aquesta és una dada que ha donat a conèixer el darrer informe publicat per Copernicus, el programa europeu d’observació de la Terra. Segurament, però, allò que han destacat la majoria dels mitjans de comunicació, amb raó, és el fet que 2024 ha estat, des que en tenim dades, l’any amb la temperatura global més alta del planeta, un grau i mig per damunt de la mitjana d’ençà que vam deixar enrere l’època preindustrial, cap a 1850. Poca broma. Sobretot si l’anomalia es consolida o, pitjor, no deixa de créixer.
La incidència de l’escalfament afecta de ple la nostra quotidianitat. S’accentuen les sequeres, les danes, els grans incendis… A Europa, a més, la situació és encara pitjor, perquè el fenomen s’hi intensifica, s’hi duplica, afirmen els experts. La Mediterrània, amb l’aigua de la mar més calenta que mai, s’ha convertit en una bomba de rellotgeria. Viure-hi ha deixat de ser una bicoca, ja que els riscs a què està sotmesa la població de la zona són extrems: ens hi pot anar, fins i tot, la vida. Mediterròniament.
A pesar dels avisos de la comunitat científica, l’espècie humana actua com si no estigués passant res tan greu. Sobretot aquells que realment poden ajudar a evitar el col·lapse. Tot fa pensar, com qualcú —ara no record qui— ha explicat, en les granotes que neden dins un recipient d’aigua que es va escalfant a poc a poc. N’hi ha que, fins i tot, s’hi troben ben a gust. Negarien, segurament, l’existència del canvi climàtic. Tot sembla indicar, per tant, que arribarà el moment irreversible en què, com els passa als batracis en arribar als 42 graus de temperatura, no hi haurà res a fer. Vist des de fora, no es pot negar que la situació, davant d’una demostració tan evident d’estupidesa, no deixa de ser tragicòmica, grotesca. Perquè, a diferència de les granotes, que no són conscients del canvi fins que no arriben a la temperatura en què es degraden les seves proteïnes, els humans sí que disposam d’aquesta informació. I no en fem gens de cas.
Per cert, ja que n’he parlat, vull deixar clar que les mesures per acabar amb les plagues de conills que assolen el pla de Lleida haurien de ser dràstiques i expeditives. Però, sobretot, molt ben pensades i, per tant, eficients i complexes. Com ho és la situació. Fiar de tàctiques senzilles —batudes nocturnes de caçadors, és a dir, caceres massives— són ganes de perdre el temps. Cosmètica. El mateix podem dir de la lluita contra la destrucció del planeta en què vivim. Coincidirem, a més, que no tot allò que hem dit respecte dels conills es pot extrapolar als humans. Allò que fa Thanos, el malvat protagonista de la sèrie de Marvel, és a dir, matar la meitat de la població de l’univers, no és res més que el fruit d’una ment perversa circumscrita a un univers de ficció. En la realitat que ens envolta, però, cal ser conscients que, com més tard ens hi posem, més mal de fer serà aclarir-ho. Si és que es pot.
Views: 16