No fa gaire que, discretament, vaig abandonar la plataforma X, abans —i encara, per a molts— coneguda com a Twitter. Ho vaig fer amb un darrer missatge que, ara que hi pens, no es caracteritzava per la discreció. Es tractava d’una mena de comiat en què es podia intuir clarament quin era el motiu que m’havia empès a anar-me’n d’allà: «Si a una taula hi ha un nazi i deu persones que es respecten, en aquesta taula hi ha onze nazis». Desconec l’autor de l’aforisme, que vaig trobar per la xarxa. El compartesc plenament, tot i que no tenc clar que es pugui aplicar específicament al context de què parlam. Bé, sigui com sigui, vaig completar la darrera piulada a la xarxa propietat del magnat Elon Musk amb una foto del company de viatge de Donald Trump en què, suposadament, feia la salutació nazi (en una estratègia diuen que perfectament calculada).
La meva marxa ha coincidit amb d’altres, anunciades a bombo i platerets per part de qui les ha protagonitzades. Es tracta de molts de noms coneguts d’àmbits i procedències geogràfiques molt diversos. Els motius, fins a un cert punt, que s’han esgrimit al respecte tenien a veure amb la poca fiabilitat informativa d’un mitjà que, d’un temps ençà, amb la major de les malvolences del món, s’havia convertit en un focus d’irradiació de notícies falses i de missatges favorables a tota casta de negacionismes.
En el meu cas, però, crec que les darreres barrabassades del propietari de la xarxa social han estat l’excusa perfecta per fotre el camp d’un espai en què ja feia temps que no em trobava gens còmode per altres motius més fútils. La informació que m’aportava X no compensava el temps que hi dedicava: massa brossa entre la qual, de tant en tant, apareixia alguna dada interessant. Cercant-la. Ni les llistes específiques ho salvaven. L’algoritme m’obligava a mantenir una actitud més activa de la que em convenia. Ara bé, va ser una notificació en què apareixia publicitat del partit neofeixista —nacionalpopulista en diuen alguns— Aliança Catalana que em va fer decidir a deixar-ho estar. Que qualcú a qui seguia anunciés que no tenia per què romandre a un espai carregat d’un ambient filonazi tan carregat va ser l’empenta definitiva per tancar el compte (malgrat fer-ne, abans, una còpia de seguretat de tots els missatges que hi he publicat). Per si de cas convenia rescatar alguna cosa de l’oblit.
Ha coincidit tot plegat amb la lectura de diversos articles d’opinió que qüestionen l’abandonament de la xarxa X per part de periodistes i polítics, que ho han manifestat públicament. Pere Antoni Pons, per exemple, ho troba una mostra d’hipocresia, perquè per la mateixa raó de tres, els afectats haurien de plegar veles de la resta de xarxes socials darrere de les quals també hi ha propietaris feixistoides que aprofiten la seva posició de poder per bombardejar els usuaris amb algoritmes d’infoxicació massiva. No se’n salva cap, de la crema: ni Facebook, ni Instagram, ni TikTok, ni Telegram… Ni Google, si ens hi posam, tot i que aquesta darrera no sigui exactament una xarxa social.
Aquesta manera de fer, però, no és aliena en altres àmbits: «Com si alguns mitjans tradicionals no anassin plens de mentides i de propaganda i de podridura ètico-intel·lectual. Com si els partits polítics fossin estanys d’aigua pura i no fangars on hi ha les mil i una brutors», afirma Pons, per al qual, tot plegat, es redueix a una lluita de titans per mantenir el monopoli informatiu, el domini dels relats. Els privilegis, vaja. No li falta part de raó, a l’escriptor mallorquí.
Hi ha d’altres autors que, amb relació a aquesta realitat, consideren que, ara més que mai, quan els discursos totalitaristes hi tenen màniga ampla, cal continuar en aquests espais, per a debatre-hi, per a contrarestar les animalades que s’hi diuen. Entenc què volen dir, tot i que la idea de contrastar idees suposa, en primer lloc, que els altres en tenen i, segon, que cal posar-se al mateix nivell que l’altre, jugar al seu joc, per tal de confrontar-les, malgrat que sigui des d’una posició desavantatjosa evident. És açò o res.
Venen a dir els defensors d’aquesta presència que, des del moment que sabem de la força que tenen aquestes xarxes socials a l’hora de fer arribar a la gent els seus missatges, és necessari recórrer a allò que cantava Leonard Cohen a «First, we take Manhattan» o a l’exemple de la literatura homèrica del cavall de Troia. No és una mala estratègia lluitar contra el sistema des de dins, ans al contrari. És més, si no es guanya el combat, com a mínim es pot obtenir el consol a què fa al·lusió aquella vella proclama llibertària —que vaig llegir en algun còmic d’Azagra, fa anys, però que he vist que alguna font atribueix a Quino, també dibuixant— segons la qual, més o menys, una puça no pot picar una locomotora, però pot omplir de picades el maquinista. Una màxima, per cert, el significat de la qual no acab de veure clar en el cas de què parlam.
És un vell debat, aquest. A la nostra illa —a Menorca, vull dir, tot i que l’exemple és universal—, davant d’un diari que tothom sap de quin peu calça, hi ha hagut gent que ha decidit donar-li l’esquena, no col·laborar-hi. Alguns han cercat —hem cercat— vies alternatives per fer arribar a la gent discursos alternatius als establerts; altres, malauradament, han romàs condemnats a l’ostracisme. Ara bé, d’altra banda, n’hi ha hagut que, amb la pinça al nas si convenia, han decidit de jugar-hi, encara que el desavantatge fos flagrant: només cal fullejar el diari un dia qualsevol per a comprovar-ho: la desproporció entre els col·laboradors és flagrant; si hi sumam la línia editorial, la cosa arriba a fer basarda. Fins a quin punt ser-hi no és una manera de legitimar l’adversari? Fins a quin punt, aprofitar qualsevol escletxa en camp contrari per fer arribar un missatge justifica haver d’arrossegar-se pel fang? A la pràctica, som davant d’una qüestió de pura estratègia? La controvèrsia està servida i el debat és molt més profund d’allò a què pot apuntar un text breu i superficial com aquest.
En el meu cas, però, he de dir que, des que he abandonat la plataforma d’Elon Musk, not que el temps em ret —dispòs de mitja hora més de lectura diària, pel cap baix— i que, sobretot, tenc la sensació que la ment no ha de passar tanta porqueria informativa pel sedàs del criteri. Hi ha sortit guanyant. Va més oxigenada. A més, he deixat d’indignar-me per foteses que, per a més inri, no havia triat jo. La meva salut mental se’n beneficia. Dit d’una altra manera: no enyor gens X. La qual cosa no vol dir, però, que hagi desconnectat de la realitat que m’envolta. Seguesc (des)informant-me per diferents vies, tradicionals i internàutiques, intentant llegir entre línies si cal, i perdent un temps per les xarxes socials que, si hi pens bé, podria dedicar a coses més profitoses.
Pel que fa a l’estratègia, per cert, som del parer que cal ser-hi. I que, en aquest sentit, dispersar els fronts d’actuació pot ser contraproduent.
Views: 50
Encara que no l’he desactivat encara, jo també he deixat Twitter. Fa 2 mesos que no faig cap piualada. No sé si tenc més temps per llegir, però sí que he notat que certes opinions, i sobretot certes energies negatives, m’influencien molt manco. De fet ja feia estona que l’estava deixant i que evitava participar massa a twitter precisament perquè la meva opinió no es ves influenciada per hooligans de twitter.
No estic d’accord amb en Pere Antoni Pons, a qui per cert fa estona que vaig deixar de seguir, em transmateia massa energia negativa. Sincerament em costa veure la diferència del que diu i fa amb els trolls d’Aliança Catalana. Deia que no estic d’acord amb en Pere Antoni perquè no és el mateix que un mitjà de comunicació busqui influència política com ha passat sempre a que un mitjà de comunicació tengui un objectiu directament nazi. Dir que tots són iguals és justificar el feixisme i el nihilisme.
Hi ha una reflexió que encara està per fer. I que és la influència de twitter en el procés, i sobretot en el post-procés i la seva deriva, que …. sorpresa ha acabar derivat en una corrent d’opinió en favor d’Aliança Catalana!. De com X ha servit per empastifar de merda la barra de bar, per aplicar el principi de destrucció creativa…. és a dir per crear les condicions objectives per matar la socialdemocràcia dominant i fer aflorar el feixisme. De fet és molt interessant de veure qui són els polítics i els periodistes que han defensat que no marxem de twitter . En més d’una cosa, som l’avançada del trumpisme i la desinformació.