Solia ser per aquestes dates quan, de matinada, cap a les cinc més o menys —era fosc encara—, escoltava com refilava un tord negre. Tenia el niu en un arbre del meu carrer. Més d’una vegada em desvetllava amb aquest cant, agradabilíssim, i ja no era capaç de tornar a agafar el son. Ho trobava un espectacle. El cant del rossinyol té una fama ben merescuda, però el de la merla, nom que rep aquest túrdid en altres contrades catalanòfones, no li té res a envejar. Forma part, si no vaig errat, del ritual d’aparellament d’aquesta espècie d’ocells. En el meu cas, però, tornar a escoltar-lo implicava que el dia es començava a estirar. Es podia intuir, molt subtilment, l’arribada de la primavera.
Som ornitòleg. Durant una temporada, fins i tot, vaig exercir d’anellador d’ocells. Tenia un títol i tot que m’habilitava a fer-ho. Fa anys, però, que vaig penjar els ormejos, és a dir, que vaig col·locar la darrera anella a un animal de ploma. Voldria pensar que un dia hi tornaré, però a vegades cal ser realista i assumir que triar vol dir descartar i que, per açò mateix, no ho podem tenir tot. He passat, per tant, de tenir-los en mà a observar-los, subtilment, en tant que presències quotidianes. De fet, s’han convertit en una mena de calendari natural, les fulles del qual m’agrada anar passant. Els seus bioritmes es regulen pel fotoperíode —la durada relativa de la claror i la foscor diàries—, la qual cosa els permet saber, per exemple, quan cal migrar, aparellar-se, fer el niu, mudar les plomes… Que una espècie hi sigui o no, a prop de casa, pot indicar que s’acaba l’estiu, que el fred és a tocar… Només cal observar-los amb una mínima atenció per a copsar-ho. No cal ser-ne cap expert, per açò.
Els tenc presents, els ocells, moltes vegades, fins i tot sense ser-ne conscient. Si he de pujar al terrat a estendre una rentadora —o a entrar-la—, potser hauré d’acabar aixecant el cap perquè la parella de xòrics, els petits falcons que tenen el niu a tocar del nou geriàtric, fan un escàndol mentre intenten refusar la presència de les gavines, uns ocells oportunistes amb els quals no val a badar. Potser, si la maniobra es desenvolupa quan ja és fosc, és fàcil escoltar, llunyà, el crit del sibil·lí esqueixant la nit. Qui no estaran gaire a arribar són les vinjoles, les reines de l’estiu. Els capvespres de canícula tenen per banda sonora original els seus xiscles aguts, tot i que, a vegades, el protagonisme l’agafa un estol d’abellerols. No cal veure’ls per saber que passen a prop de casa. El seu reclam és inconfusible.
En canvi, l’hivern és l’època en què alguns arbres de la ciutat es converteixen en dormidors massius d’algunes espècies de passeriformes. Passa amb els estornells, tot i que a mi em criden més l’atenció les titetes blanques: a vegades n’he vist concentracions en algun arbre del port, a s’Altra Banda, en què centenars d’exemplars es mouen frenèticament per trobar un bon lloc on colgar-se; enguany, n’he vist a tocar de l’institut o en un parell d’arbres a prop del teatre Principal. Hi ha vegades que no he pogut evitar, en passar-hi molt a prop, d’aplaudir, amb un únic cop sec de mans, imitant el tret d’una escopeta o alguna cosa similar: es fa silenci de cop. No dura gaire, però, la cosa, i prest la massa sorollosa s’imposa de nou.
Durant alguns hiverns, una coa-roja de barraca va fer servir l’ampit d’un dels finestrals del terrat com a dormidor. L’havia espantada en alguna ocasió. Enguany, però, no l’he vista, la qual cosa no vol dir, però, que no hi fos. En canvi, n’hi ha una altra que ha afinat de descansar a l’institut. Més d’un matí, recorre, intranquil·la, els passadissos del centre, a la recerca desesperada d’una sortida. En altres ocasions, qui ha alterat la tranquil·litat de les aules ha estat algun colom que, despistat, aprofitant alguna porta oberta, ha entrat en un lloc del qual, després, n’ha passat un fum per sortir. Dels pardals o, en ser l’època, de les vinjoles, que fan niu al centre, també en podríem parlar: han estat font d’algunes anècdotes més o menys divertides. En canvi, a prop de l’Escola Oficial d’Idiomes, un mussol —un xot, el més petit d’entre els estrigiformes, als quals pertanyen, per exemple, les òlibes—, dona, solitari, la benvinguda (o s’acomiada, depèn de si hom hi arriba o se’n va), als estudiants que passen devora d’on es troba, amb el seu siulo característic que, més d’una vegada no em puc estar d’imitar, amb resultats força discrets.
A vegades, les cites són puntuals. La setmana passada, sense anar més enfora, de bon matí, un estol d’esplugabous —una quinzena— va travessar el meu carrer en direcció nord-sud, en vol baix, per davall de l’alçada màxima dels blocs de pisos característics de la zona on visc. Vaig restar bocabadat una bona estona. Em va semblar una escena insòlita i, alhora, d’una bellesa plàstica evident. Vaig intentar retenir-la a la memòria tot observant-la fins que els ocells, esdevinguts una petita taca de color blanc llampant, es van perdre a l’horitzó. També m’obliga a fixar-m’hi el vol dels rapinyaires, quan és de dia, mentre vaig a córrer, a passejar en bicicleta o conduesc. Açò darrer, sempre, de coa d’ull. Que els milans tornin a ser una presència habitual i generosa al cel de Menorca és una molt bona notícia, després d’un temps en què la seva continuïtat a l’illa perillava.
Els ocells són bons bioindicadors. Gràcies a ells, per exemple, podem constatar l’evidència del canvi climàtic. L’estan patint i ens en donen senyals clars. Estan modificant els seus hàbits migradors, per exemple. Que els ropits, per citar una espècie comuna i coneguda per tothom, acabin criant a Menorca, és una qüestió de (poc) temps. Si és que no ho ha fet ja. Sembla que n’hi ha algun exemplar, despistat, que queda a fer l’estiu per aquí. D’altra banda, els recomptes hivernals d’aus aquàtiques també són un bon indicador que les coses estan canviant, com apunten també, entre d’altres, les campanyes d’anellament primaveral que, des de fa una caterva d’anys, es duen a terme a l’Illa de l’Aire —i a altres zones de la Mediterrània.
Enguany, com he dit en començar, trobava a faltar el cant matinal del tord negre. Vaig cansat i dorm molt bé, però malgrat açò em sobtava no despertar-me amb els sons melòdics d’aquest ocell. No va ser fins fa poc que, en passar-hi, vaig ser conscient que ja no hi queda cap arbre al meu carrer. A poc a poc, per diferents motius, els han anat traient tots. Les palmeres, víctimes del becut vermell, també han estat eliminades. La poca terra de les pasteretes on malvivia aquesta vegetació, estressada pel ritme de vida d’una societat declaradament cotxista, ha estat substituïda pel ciment.
No cal dedicar-se a l’ornitomància, és a dir, a elaborar prediccions a partir del cant o del vol dels ocells, com feien els antics romans, per veure-hi, en tot plegat, un mal auguri.
Views: 38