Després de 14 anys caòtics, aquest dijous s’acabarà una era al Regne Unit. Els Tories perdran les eleccions. L’únic que resta a saber és si la seva derrota serà dura, com la del 1997, o molt dura, com pronostiquen moltes enquestes. S’especula que, fins i tot, poden quedar tercers escanyats entre el centrisme benpensant dels liberals i l’extremisme racista de Nigel Farage. Divendres matí prestau atenció al que facin els liberals, els reformistes, i els verds – a qui votaré en la meva circumscripció de Gateshead central. Serà un trist final a un règim que, en nom de la grandesa – Britain is great – ha enterrat el vell imperi en l’ostracisme.
Les ganes de canvi es palpen en l’ambient. Al carrer, i també, a la universitat, on tothom està esperant que arribi el nou govern. Són molts els que han posat un ciri a la Mare de Déu perquè sense canvis, la cosa pinta malament. Però les perspectives són molt minses. No som el 1997 quan, un jove de nom Toni va proclamar just quan sortia el sol “ A new dawn has broken, has it not? “. Aquesta vegada ni Keir Starmer ha promès res d’important ni ningú espera res d’ell. L’única aspiració que té la gent és recuperar la decència i la normalitat. Perquè han estat 14 anys de Caos, de retallades, de primers ministres pallassos, i d’altres que duren menys que una lletuga.
Austeritat
Els primers anys van estar marcats per l’austeritat. Cameron i Osborne van entrar a Downing Street amb el mantra que els problemes econòmics del país eren deguts al pes excessiu de l’estat i que la solució era “the Big society”, tot invertint la famosa màxima de Thatcher – “There is no such thing as a society”. El gran experiment de l’austeritat va ser sobretot un acte polític i no econòmic. Es tractava de materialitzar la idea que els laboristes havien arruïnat el país i que calia fer un gran sacrifici per sortir del pou. Tanmateix, d’aquest pou no n’hem sortit mai, a diferència d’Espanya.
L’austeritat que va començar fa 14 anys encara dura i és ben palpable al carrer. Les biblioteques han gairebé desaparegut, els poliesportius municipals que queden han estat privatitzats, els carrers estan plens de forats i és impossible que t’atenguin a la sanitat pública si no és per la via d’urgència. El símbol d’aquella època són els Food Bank. Un dels grans del país és el Newcastle Foodbank. Les dades del darrer any són esfereïdores. Va repartir 23.000 paquets de menjar.
Ha estat un gran experiment econòmic capitalista que ha penalitzat, sobretot, les rendes del treball, moltes de les quals ja no són suficients per mantenir una vida digna. S’ha sacrificat el progrés econòmic i social en favor del capital. William Davies al London Review of Books deia “Osborne ensured that Britain become the textbook exemple of an “asset economy”, in which collective and productive progress is sacrified for capital gains.”. S’ha sacrificat allò que en diem economia productiva a favor d’un imaginari tax heaven per atraure capital.
De tot plegat en trec una gran lliçó. La importància de defensar l’estat de benestar i profunditzar la socialdemocràcia. No existeix una alternativa liberal ni neoliberal que pugui aportar estabilitat política i benestar. Els projectes anarco-capitalistes i austericistes que ens sobrevolen són una bomba de rellotgeria que esclata sempre de la pitjor manera possible.
Brèxit.
El dissabte de sant Joan del 2016 – “independence day” segons Nigel Farage , l’era Tory va fer un tomb de 180 graus. La victòria del Brèxit no només va posar fi al govern de David Cameron, sinó que va alterar la geopolítica britànica de manera radical. El Brèxit és l’experiment més important de sobirania que s’ha produït a Europa des de la caiguda del mur de Berlín. Un país va decidir democràticament, però amb manipulacions de dubtosa qualitat, sortir del marc de lliure comerç i cooperació que suposa la Unió Europea. I el resultat no podria haver estat pitjor. Avui el Regne Unit és país més pobre, menys influent i culturalment molt més tancat. En un article que vaig escriure a xalandria escrivia. “Es tardaran molts anys a bastir uns acords de lliure comerç que no seran de cap de les maneres tan satisfactories com el govern voldria. També escrivia “El Brèxit de facto deixa en paper mullat els acords de pau d’Irlanda del Nord – que establien la lliure circulació de persones dins l’illa”. Les dues afirmacions les podia escriure avui.
Òbviament, el fracàs del brèxit ha generat molt inestabilitat política. L’exemple més evident és el govern kamikaze de Liz Truss, que va ser deposada després de 45 dies, 13 dels quals van ser de dol per la mort de la reina Elisabet II. Va durar menys que una lletuga. El seu govern va posar de manifest les contradiccions del Brèxit. Qualsevol política expansiva i ultraliberal que generi tipus d’interès més alts dels necessaris, automàticament destrueix la base electoral dels conservadors que és per damunt de tot el partit de la propietat. Davant la fallida del projecte anarco-capitalista, els tories no tenen més remei que tornar a l’austeritat.
El Brèxit té implicacions molt més enllà de les fronteres britàniques- Si la desfeta de la Unió soviètica va incentivar la creació de nous estats. El Brèxit juntament amb la guerra d’Ucraïna fa molt més difícil l’aparició de nous projectes nacionals. Esteim avui molt més fermats que mai als grans consensos occidentals. Ens vam vendre que el Brèxit era una manera de sortir de les estretors europees per abraçar el món. Però la realitat és que ha estat un procés de desglobalització sense precedents que ha aïllat tot el país. Si mai volem ser independents, haurem de començar per canviar de dalt a baix el llenguatge, fins i tot la mateixa paraula independència. 10 anys més tard es poden comptar amb el dit d’una mà els tractats de lliure comerç que ha signat el Regne Unit. Està atrapada en un món d’aranzels.
Immigració
La part final d’aquesta llarga era ha vingut marcada per el debat de la immigració – la raó principal per la qual es va votar el brèxit. Igual que a altres països europeus hi ha una gran hostilitat envers la immigració. “Stop The boats”, criden els Tories, mentre es gasten una milionada en programes per enviar refugiats cap a Ruanda que no es materialitzen mai. El Brèxit ha tingut un efecte paradoxal damunt la immigració. Ha tallat d’arrel la immigració europea – els fontaners polonesos i els cambrers espanyols. Ara els immigrants són de països més llunyans i tenen un color de pell molt més marcat que els d’abans. Calen més immigrants sobretot al sector sanitari i d’assistència social. Però el percentatge de britànics que està disposat a obrir fronteres és baix. I mira que és un dels països més multi ètnics que hi ha. No esteim davant un debat clàssic entre esquerres o dretes. Una bona part de la base obrera del laborisme és profundament anti-immigració. No tenc prou coneixements per fer-ne una anàlisi completa. Però m’atreviria a dir que és un debat que travessa dues dimensions. Una dimensió nacional – els immigrants com a metàfora de la dissolució de la identitat pròpia. Però també una dimensió de classe – la immigració com a un instrument per a pressionar el benestar de la classe obrera blanca.
Podria dir-ne moltes coses més d’aquests 14 anys tan agres i erràtics. Tanmateix, és molt difícil dir-ne res d’original sobre el Regne Unit perquè la meva font d’informació és la mateixa que la de tots els mitjans de comunicació internacionals: El Guardian i la BBC. En qualsevol cas, esper poder celebrar divendres un canvi de règim.
PD: Aquí teniu la meva crònica electoral de fa 5 anys
Views: 78