Ahir vespre ens va deixar n’Angela Rivera, n’Angela de Badajoz. Se’n va massa prest, però amb tot l’amor que li han donat en Biel, n’Isabel i na Marta, lluitant al seu costat amb digitat fins el final. I l’amor també des Tonis, na Clara, n’Amèlia i na Maria, i de tants amics que l’han rodejada. Perquè n’Angela es feia estimar. Secretament encara tenia l’esperança de poder fer un darrer sopar de nadal amb ella i tota la tropa. Em quedo amb la consciència tranquil·la que abans de partir, almanco va poder fer una darrera visita a Badajoz per acomiadar-se de la seva terra. I també fer una darrera mini operación tolo al campament de Son Bou, a finals d’octubre, on va cantar per darrera vagada el seu estimat himne a Extremadura.
Nuestras voces se alzan, nuestros cielos se llenan de banderas, de banderas verde, blanca y negra.
N’Angela ha estat sempre una més de la família, de la que es tria, la més estupenda de totes. Sempre hi ha estat present. I ho dic en el sentit més literal de la paraula. Ma mare i ella van coincidir al curs de gimnàstica pre-part (i en Biel i en Jaume a l’altar del Carme el dia de la seva primera comunió). Per on començar? Potser per aquell pis del carrer de ses vinyes just davant ca s’avia on tantes vegades vam quedar-hi a menjar i dormir; i com m’agradava fullejar els llibres de jocs cooperatius que hi tenia! perquè el joc era un instrument per fer un món millor; i és clar pels viatges a Badajoz en família, quan viatjàvem els 8 dins un cotxe (amb na Laia i na Marta al capó que per alguna cosa eren les més petites); en el llibre dels records no hi pot faltar els viatges de l’operación Tolo que feien amb els amics dels pares i tots els fills, fàcilment una vintena; tampoc hi pot faltar els amics, sempre interessants, que de tant en tant venien d’Extremadura a visitar-la, molt especialment aquella amiga a qui se li va aferrar un pop a Cales Coves; i és clar els cantares amb els amics o al bar infanta; o les converses sobre el darrer article publicat, el llibre (sempre prestat de la biblioteca) que tenia damunt al taula, o de com reformar la casa del Carrer Sant Joan; I Last but not least, els sopars de nadal al menjador del carrer de Sant Joan, on no hi faltava cap detall.
Potser el record més dolç que en tenc és quan vam venir a Newcastle amb els meus pares el 2017. Els quatre em van ocupar el meu pis per una setmana (mentre jo feia d’okupa a casa d’uns amics). D’aquest viatge en tenc aquesta foto que ens vam fer dalt sa barca de camí a les Farne islands – una reserva ornitològica meravellosa i encara avui una de les millors visites que he fet mai. N’Angela hi apareix tal com era ella, sense luxes, aventurera, curiosa, rodejada amics, somrient.
El que sempre he admirat més sempre de n’Angela és la seva passió (i la seva habilitat) per viure. Dona organitzada com poques, te la trobaves per tot, sempre enmig del món. I si no te la trobaves és perquè tenia un altre compromís. A nedar a Alcalfar, a dinar al restaurant de l’hipódromo, al pati de casa a les festes de Sant Gaietà, al bar infanta cantant, a una conferència d’Ara Maó. I a Extremadura igual, on eren assidus a tants d’actes, des de la filmoteca, a la conferència universitària de torn. Amb moderació però sempre apunt i sempre present. La seva malaltia no la va returar en el seu afany de viure. Més aviat el va accelerar. La darrera vegada que la vaig veure va ser al glosat de les festes de gràcia de dia 6 de setembre al claustre del Carme. M’hauria agradar haver vingut al campament de Son Bou, Malgrat tot, es Claustre és un bon lloc per dir-li Adéu.
N’Angela sempre va ser una dona molt compromesa. Ho va demostrar sempre amb tot el que va fer. Compromesa amb una educació millor que deixés enrere l’olor a resclosa de l’escola de monges on ella havia anat (i patit). Compromesa amb la llibertat i amb els drets humans. No debades va ser una activista incansable d’Amnistia Internacional. Compromesa amb els que l’envoltaven, des del respecte més absolut a les opcions personals de cadescú. No et jutjava mai però no per això deixava de banda el seu humor. I sobretot compromesa amb els seus orígens. Amb els seus orígens extremenys i també de classe. Perquè el seu compromís era un compromís, sobretot. de classe, amb els de baix, amb els seus, amb els de la Puebla del Prior. I era un compromís tan cultural com polític, que l’impedia rodejar-se de luxes i ostentacions. Una de les darreres converses que vaig tenir amb ella aquest estiu vam parlar del que m’havia agradat El tast de ca na Síliva de Ciutadella. Ella amb va dir que segur que era molt bo, però que sempre es millor una paella de l’hipodromo, sense pretensions, ni distincions, raonablement de preu.
Quan ahir vespre ens van dir que n’Angela ens havia deixat, em va venir el cap unes paraules seves que ho sintetitzen tot
“Cuando la Abuela Filo dejó de fregar, se murió”.
N’Angela ha deixat de fregar. Adéu Angela. I moltes gràcies per tant.
Views: 157