Aleksiévitx

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Aquests dos títols han estat colpidores potser perquè la literatura d’Aleksiévitx no beu de la ficció sinó de la realitat més punyent. La proposta de la guanyadora del premi Nobel de 2015 és l’anomenada novel·la de veus. Així, a partir dels múltiples testimonis de les persones de tota classe i condició que han viscut uns determinats fets històrics (l’explosió de la central nuclear de Txernòbil, d’una banda, i la caiguda de la URSS, de l’altra), teixeix una mena de calidoscopi que acosta el lector a una visió molt diferent a la que presenta la història acadèmica respecte d’aquells fets que han canviat l’avenir de la història.

Salvant les distàncies, el que fa aquesta escriptora em recorda el principi cabalístic, seguit per Salvador Espriu, segons el qual la Veritat (així, en majúscules) és una mena de mirall trencat en un número infinit de bocins. Als humans ens és impossible de reconstruir-lo, de copsar-lo sencer. Però, si n’ajuntem un número prou significatiu de peces, podem arribar a intuir-ne la idea de conjunt, podem arribar a petites veritats en minúscula. Aleksiévitx, en el discurs d’acceptació del Nobel de literatura ho explica així: «sempre m’ha turmentat el fet que la veritat no s’allotja en un únic cor, en una sola ment. Que d’alguna manera està dividida, és múltiple, diversa, i està escampada pel món.» Així, la tasca de l’escriptor és recollir aquests bocins de veritat i crear un mosaic que ens mostri com de complexa és la realitat: «així que què faig, jo? Recullo els sentiments, els pensaments i les paraules de cada dia. Recullo la vida de la meva època. […] Allò que la gran història normalment no té pas en compte, que tracta amb menyspreu».

El primer llibre que vaig llegir d’aquesta escriptora, La pregària de Txernòbil, em va deixar en estat de xoc. La manera com una URSS en procés de dissolució va tractar la pitjor catàstrofe nuclear de la història és corprenedora. Sobretot si pensam que l’amenaça és allà, amagada sota una carcassa de ciment la vida de la qual és com una exhalació si la comparam amb els milers d’anys en què la radioactivitat no cessarà d’amenaçar el medi ambient, no només de la ciutat ara fantasma de Prípiat, sinó de tot el món. Els testimonis que recull l’escriptora al llarg de les poc més de quatre-centes pàgines del llibre, mostren una realitat més acostada al malson que a qualsevol altra cosa. I hi trobam una gent que, paradoxalment, la va assumir amb pragmatisme.

Però potser encara és més punyent Temps de segona mà. Aquí no hi ha cap accident nuclear, és a dir, una causa catastròfica que expliqui el perquè d’una determinada realitat. Gairebé d’un dia per un altre, Rússia va passar de viure la dictadura del partit comunista a moure’s dins les coordenades del capitalisme més salvatge. I, en aquest context, el més esfereïdor és llegir els testimonis de tanta gent que va ser arrossegada pel corrent dels nous temps sense que poguessin arribar a discernir quins dels dos temps que havien viscut era pitjor. El text que vaig triar per a la lectura de l’Ateneu pertany a aquest llibre: s’hi explica la història d’una dona que ho abandona tot per amor i que s’acaba ajuntant amb un assassí condemnat a cadena perpètua.

Estic molt agraït al fet que, en una de les poques visites a la llibreria vaDllibres, em recomanassin la lectura de La pregària de Txernòbil. Sabia que l’editorial Raig Verd era a punt de publicar un títol de l’autora traduït al català quan es va saber que havia guanyat el Nobel. N’havia llegit molt bones crítiques. El consell de Joan Pere Alzamora em va acabar de convèncer. En haver-lo devorat vaig adquirir, automàticament, Temps de segona mà i Els nois de Zinc (que encara no he llegit i que tracta l’experiència soviètica a la guerra de l’Afganistan). L’editorial havia frisat de traduir al català tots els títols possibles d’Aleksiévitx. Potser massa, perquè hi ha alguns paràgrafs en què s’aprecia que s’ha anat a escarada, i és una llàstima que el text se’n ressenti, perquè estem parlant de literatura d’alta volada. Tan bona, que des de fa uns mesos no deix de fer-ne proselitisme. Com és el cas d’aquest text.

No tenc clar perquè m’atreu tant la literatura russa. Potser per la diferència d’aquell món respecte del nostre. Hi ha vegades en què aquesta finestra exterior pot ajudar-nos a entendre millor què passa a ca nostra. Amb Aleksiévitx, malgrat tots els mèrits que he enumerat, hi ha un element lingüístic que no acab de veure clar. Resulta que aquesta escriptora, bielorussa, escriu en una llengua que no és la seva. Potser perquè la situació en què es troba bielorús ens mostra un estadi prou avançat del procés de minorització lingüística, en aquest cas respecte del rus. De totes maneres, no tenc un coneixement prou aprofundit de la situació sociolingüística de la zona per a parlar-ne correctament. Ja m’agradaria tenir prou temps per a aprofundir-hi.

Tornant a la cita de Kafka: no sempre cerc, en les lectures que faig, textos colpidors. De vegades és a l’inrevés, allò que m’interessa són obres intranscendents que m’ajuden a desconnectar dels maldecaps del dia a dia, que suposen entreteniment i prou. Però cal, de tant en tant, deixar que hi hagi llibres que, com a destrals, trenquin «el mar de glaç que hi ha en nosaltres». Les dues obres que he pogut llegir de Svetlana Aleksiévitx formen part d’aquest tipus de literatura.

Views: 0