Anàlisi electoral (i IV). RIP IU (1986- 2008)

M’agradaria acabar aquesta sèrie amb un comentari sobre Izquierda Unida. Aquestes eleccions han confirmat la desfeta d’IU, que gairebé ha desaparegut de l’arc parlamentari. Dels 21 diputats que tenia el 1996 ha passat a 2, un dels quals pertany a IC, un partit totalment independent d’IU. En 12 anys ha passat de 2.639.000 vots a 963.000. Ha perdut 1.6 milió de vots, 300.000 dels quals els ha perdut en els darrers quatre anys. No hi ha dubte que la llei electoral espanyola ha accentuat la desfeta. Tanmateix no n’és la causa. Quan un partit només treu un 3,8% de vots allà on es presenta ho té fomut sigui quina sigui la llei electoral.

No he llegit encara cap comentari que faci una anàlisi seriós de la desfeta. Mateu Llabrés, coordinador de EM, es felicita per haver aguantat el tipo i ser (amb un 4% de vots) la tercera força política de Menorca. El portaveu d’IU a l’Ajuntament de Madrid, Ángel Pérez, parla de trencar els pactes amb ANB als municipis bascos com a Arrasate, i més amb l’assassinat d’Isaías Carrasco. Simplificant una mica per Ángel Pérez el problema d’IU són els bascos. En canvi pel president del PCE, Felipe Alcaraz el problema és Gaspar llamazares i la seva manca de sintonia amb els postulats del partit comunista, Simplificant una mica el problema es que IU no és una força prou comunista.

IU va nèixer el 1986 de les cendres del PCE en el marc de la gran mobilització anti-OTAN. Des del principi fou un projecte amb problemes d’identitat. Per uns IU no era més que la marca blanca del PCE, per altres era un projecte que intentava re-inventar les bases ideològiques de l’esquerra. Per uns el federalisme era una peça clau del projecte, per uns altres -entre els quals hi havia Tim Quevedo, candidat al senat per ciutadans- el nacionalisme era l’opi del poble.

Amb tots els meus respectes, jo crec que el 2008 és si fa no fa el final del camí. El projecte d’IU realment s’ha esmicolat a trossos. És veritat que IU encara conserva uns 2000 regidors i és possible que encara suri una mica, però sense diputats al parlament espanyol la seva capacitat d’incidència és molt baixa. A cada elecció perd tot un armari ple de llençols. Val a dir que la desaparició de l’esquerra d’origen comunista és un fet general a tot Europa. A França per exemple el partit comunista que al 1981 va arribar al 17% de vots a les darreres eleccions no va passar del 2%.

El problema principal d’IU no és ni la llei electoral ni les batalles internes ni el bipartidisme. El problema d’IU és que no té troba espai ideològic.

• Si la raó de ser és el comunisme el projecte no té futur. El comunisme va morir el 1989 i només mal sobreviu la Xina, Corea del Nord i Cuba.
• Si la raó de ser és assegurar-se un govern d’esquerres, el projecte només té sentit en la mesura que els altres, és a dir el PSOE o l’esquerra nacional de cada lloc, en facin una de grossa com ara entrar a la OTAN o fer un port esportiu a Ciutadella. Beure de les incoherències dels altres porta inevitablement al fracàs. Quan els altres deixin de ser incoherents, tu ja no pintes res. Si la raó de ser és la manca d’una coherència d’esquerres, el millor que poden fer els d’IU és entrar directament al partit d’esquerres espanyol (el PSOE) i canviar les coses des de dins. En definitiva aquest és el model britànic. Els marxistes i els sindicalistes britànics són tots dins el partit laborista. A la gran Bretanya la majoria dels sindicats estan afiliats al Labour. Entrar al PSOE no seria tan difícil EL PSOE està mancat de regidors, diputats i alcaldes bons.
• El camí més lògic però el més difícil és la renovació ideològica. Fer-se un espai ideològic diferenciat i engrescador és l’únic que podria salvar IU. Els únics que ho han intentat amb un cert èxit han estat els d’Iniciativa per Catalunya que seguint el model italià s’han transformat amb un partit ecologista. De fet l’ecologisme s’ha convertit a molts llocs en la línia de salvació. Tanmateix no és un camí fàcil. En primer lloc be Izquierda Unida no és per si mateix un partit verd, el seu nom parla d’unitat de l’esquerra no d’ecologisme, En segon lloc, l’ecologisme és per naturalesa transversal i no té respostes per a molts dels problemes bàsics. Aquest és el problema que sovint es troba IC, que per a molts temes acaba sent una marca blanca d’algú altre. I finalment hi ha la dificultat de traduir una ideologia en un programa de govern. És molt fàcil dir que no a la guerra, és molt més difícil articular una política exterior a partir d’unes bases ideològiques diferents

Potser estic equivocat però no veig a ningú que sigui capaç de liderar una renovació d’IU. La impressió que tenc és que els qui ho podrien haver fet han marxat a liderar altres projectes més interessants enfora de la política de partit. El problema d’IU no és el bipartidisme, sinó la seva incapacitat per trobar un espai propi.

Views: 0