Els mots que donen títol a aquest xalandrot formen una «exclamació irònica per indicar que una cosa ja s’hauria d’haver fet abans.» «Quan ja no té remei.» Així n’expliquen Jaume Alzamora i Joan Pons Moya —respectivament— el significat. Que és irònic va facilitar que, en una juguesca perpetrada al blog ja fa molts d’anys, el 2007, qualcú en proposés la traducció a l’anglès: now it’s time, Peter mine, apel·lant potser a una suposada herència vuitcentista o, pitjor, a la llengua macarrònica que devien fer servir els primers picadors de l’illa en el marc incipient del turisme. Avui, però, la cosa no va de bromes. Vaig començar a escriure aquestes ratlles en calent, rabiós, des de la impotència. Necessitava fer-ho. En reprendre-les, uns dies més tard, amb un poc més de serenor, la conclusió encara és la mateixa: una vegada més, hem fet tard i, molt probablement, no n’hi haurà prou amb plànyer-se davant de la tragèdia per aclarir-ho.
Hem fet tard, i molt, a l’hora d’impedir que s’urbanitzessin zones robades a l’aigua. És la saviesa popular, com recordava no fa gaire el botànic Pere Fraga, l’encarregada de recordar-nos que «l’aigua reclama el seu títol de propietat i ocupa el que és seu». De construccions i altres ocupacions fetes en llocs que no li pertanyen, n’hi ha a cabassos. Al Maresme, per exemple, fa anys que estan acostumats a les crescudes de les rieres quan plou. Més d’un cotxe dels que hi aparquen acaba a la mar. És el mateix que acaba de passar, després d’un episodi de pluges intenses, un poc més al nord, a Cadaqués. Ens trobam davant d’una imatge recurrent, però com que és un mal menor, sense pèrdues humanes vull dir, malgrat les actuacions que es puguin dur a terme per atenuar la situació, no hi ha canvis radicals al respecte: algun soterrament, avisos perquè es retirin els vehicles a temps…
A Mallorca, en canvi, hem vist com el mal ha estat major. El balanç de la torrentada que va devastar Sant Llorenç des Cardessar no és tan llunyà. Menys ho són les imatges des Mercadal o dels plans d’Alaior, d’aquest estiu. No vam haver de lamentar, a Menorca, víctimes humanes, però és mal de fer pensar que no vam fer-hi a prop. Evidentment, res del que acabam de citar és comparable amb la magnitud d’allò que es viu al País Valencià, tant pel que fa al nombre d’hectàrees afectades com al balanç —encara provisional— de persones que hi han deixat la vida. La cosa, allà, no és nova: la riuada del Túria, el 1957; el trencament de la presa de Tous, el 1982… Raimon cantava, un parell d’anys després, el 1984, que «Al meu país la pluja no sap ploure / O plou poc o plou massa / Si plou poc és la sequera / Si plou massa és la catàstrofe.» Més d’un ha recordat la cançó aquests dies.
Som davant d’una mena de fenòmens que s’han accentuat i esdevenen més potents per mor de l’escalfament del planeta. Aquí també hem fet tard. No hem pres mesures al respecte. No n’estem prenent, tot i que, per desgràcia, sabem que la mar Mediterrània s’ha convertit en una bomba de rellotgeria, un espai en què, per la seva idiosincràsia, el canvi climàtic és més intens. És possible que el desastre que acabam de viure, aquesta violència en forma de pluges torrencials, en què l’alta temperatura de la mar —que és notícia, per a alguns, perquè permet nedar al mes de novembre, la qual cosa implica que la temporada turística es pugui allargar— hi té una relació directa, sigui només el principi. El procés no s’atura. De res no serveixen les mesures cosmètiques, les campanyes de greenwashing de les empreses, però també de les administracions, al respecte. La roda ha de girar com sempre. Com s’explica, sinó, que a les Illes s’hagi previst la urbanització en zones inundables?
La transformació ha de ser radical. De model. Mentre hi hagi qui maldi per esprémer l’actual sistema econòmic fins a la darrera gota, no hi haurà res a fer. Fernando Valladares afirmava recentment, en un article publicat a un mitjà tan poc sospitós de radicalitat com és El País, que els humans hem sacralitzat l’economia per sobre del benestar, la salut i la seguretat de les persones, que hem avantposat el producte interior brut als drets humans. Valladares troba que és el moment de canviar el model de civilització, ja que l’actual acorrala la nostra subsistència. Des del meu optimisme escèptic, crec que, si açò acaba passant —que passarà: no hi ha més remei—, haurem fet tard. Perquè, de fet, fa temps que no anam a la mateixa hora que va el planeta on habitam.
També hem arribat a misses dites a l’hora de gestionar la catàstrofe. Sobretot, però no només, en el cas del País Valencià. Si als factors anteriors —la urbanització de zones inundables i el canvi climàtic— hi sumam la incompetència dels governants, en resulta la tempesta perfecta: «són més perillosos per inútils que per corruptes» és una frase que s’ha recuperat de l’oblit aquests dies. Que tota una consellera responsable de les emergències desconegués l’existència d’un sistema d’alertes al mòbil mostra quina és la magnitud de la tragèdia. No és la primera vegada que es respon malament a una tragèdia en terres valencianes. Que ho demanin a les víctimes de l’accident de metro de 2006, a l’estació de Jesús de la capital. Per açò, el que ha passat —el que està passant— aquests dies és més dolorós. Perquè es repeteix la història i hi ha moments en què és difícil no pensar que ens governen una colla de psicòpates, més preocupats pels vots que no pas per la salut de la gent.
Tenim a l’abast una tecnologia que, si bé no ens permet evitar les Danes, les preveu amb prou temps. Es poden prendre, així, les mesures pertinents. I no sempre n’hi ha prou. L’estiu passat, a Formentera, tothom sabia del temporal que s’apropava. Pocs, però, van prendre consciència de la seva magnitud. Per açò, una caterva de iots van acabar en terra, víctimes d’una violència a què els humans, ara mateix, no podem fer front. Cap aquí anam els illencs. No fa gens de gràcia pensar que vivim en un lloc en què les conseqüències d’aquesta mena de fenòmens són petites en comparació a com indiquen les previsions que seran en un futur no gaire llunyà si no ho aturam. Hem creat un monstre. Però continuam fent com si res no hagués canviat en els darrers decennis.
Hi ha, a Menorca, una altra expressió, un llatinòrum en aquest cas, que, com passa amb els mots que encapçalen el text, potser haurem d’acabar fent servir, si tot continua com ara, per expressar que, respecte de les conseqüències dramàtiques del canvi climàtic, haurem arribat tard, quan ja no hi haurà res a fer: tardis piulastis, Joana Maria.
Views: 57