La setmana passada vaig visitar la magnífica galeria que Hauser & Wirth ha obert a l’Illa del Rei. La visita va superar totes les meves expectatives. La restauració és exemplar, amb aquelles finestres que converteixen el paisatge àrid de l’Illa del Rei amb un quadre més de l’exposició. M’agrada especialment el projecte paisatgístic, amb un jardí mediterrani senzill i adaptat al medi. I si el continent val molt la pena, el contingut també amb les escultures d’Euduardo Chillida, Joan Miró, Louise Bourgeois i Frank West així com els grans quadres abstractes de Mark Bradford. Perquè, el més interessant no és la magnífica restauració de l’edifici – subtil sense tocs operístics – sinó l’ús artístic del patrimoni. No és cada dia que a Menorca es fan projectes d’aquesta envergadura i amb un Impacte tan gran – el projecte va merèixer un ampli reportatge al The Guardian! Riu-te’n de la fantasmada de l’Hermitage que volen obrir al port de Barcelona. La galeria de l’Illa del Rei és molt més interessant i té un impacte (turístic) més gran. Menorca, una illa que no arriba als 100.000 habitants, ha aconseguit atraure una galeria que ja voldrien Barcelona o Madrid. Des d’aquí tot el reconeixement a la gran feina de Mar Rescalvo- la directora del centre.
Si Espanya fos un país normal, aquesta galeria d’art contemporani no seria una iniciativa privada sinó una delegació del Museu d’art contemporani Reina Sofia de Madrid. Molts museus tenen petites delegacions arreu del territori. Un cas molt interessant és el de la Tate Modern de Londres que té una galeria magnífica a la petita localitat costanera de St Ives a Cornualla. Però ja se sap que a Espanya és un sacrilegi que un museu nacional tengui una delegació fora de la capital. Molt de parlar de turisme, però alhora de la veritat, les inversions turístiques transformadores no surten de la M30. Perquè turisme no és només una qüestió d’IVA i aeroports, és també, i sobretot, una qüestió de cultura -museus i festivals – i medi ambient – parcs nacionals i la protecció del territori. Malauradament l’únic recurs que té Menorca per fer coses d’impacte és caçar projectes al vol i açò és perillós en la mesura que molts dels projectes que sobrevolen l’illa són una fantasmada. Per sort, Hauser & Wirth n’és l’excepció.
Transformar és triar
Des d’un punt de vista turístic, l’obertura de la galeria Hauser & Wirth representa un abans i un després a l’illa. En poc temps, el perfil turístic de Menorca ha canviat i la galeria n’és la prova. La nostra illa ha deixat de ser la germana pobra del turisme Balear – la que sistemàticament tenia menor despesa per habitant. Sense gairebé ni adonar-nos, l’illa s’ha posicionat com un destí de qualitat adreçat a sectors benestants. La transformació és sistèmica i no només circumstancial. Un sistema turístic de caràcter hoteler ha deixat pas a un sistema turístic més dispers purament immobiliari deslligat de la touroperació. El canvi s’ha accelerat amb l’arribada del turisme francès, amb un gust turístic més provençal, i la pandèmia, que ha posat de manifest les limitacions del turisme de masses més clàssic on ja no hi ha territori per córrer. El canvi no seria possible sense l’esforç que hem fet a Menorca per protegir el territori. Els barbuts que protestaven per aturar urbanitzacions a platges icòniques han acabat sent l’avançada d’un canvi turístic.
El perill és ara morir d’èxit. Per consolidar aquest canvi hem de reivindicar la cultura del no. Perquè la transformació turística no només s’aconsegueix tot sumant (nous perfils turístics). Cal també restar (massificació i places turístiques obsoletes), compensar (els costos socials i ambientals del nou turisme), protegir (a la població local dels excessos immobiliaris) i diversificar (tot creant sinergies amb altres sectors). Per simplificar-ho una mica, si deim sí a Hauser & Wirth, hem de dir no als hotels de Son Bou. Si venem les nostres cases a preu d’or, hem d’assegurar-nos que no ens quedem sense res. Perquè no podem ser Suïssa sense els sistemes de protecció social i ambiental de Suïssa. Quin futur té el turisme de qualitat si tot s’acaba massificant? De què ens serveix un “millor turisme” si després no pots llogar un pis? Política turística no només és vendre és també triar i gestionar, tancar una porta per obrir-ne una altra. No podem deixar totes les portes obertes, que ens refredarem
El port de Maó ja té el seu Guggenheim!
Art i turisme són dos camps indissociables. Només cal pensar amb l’origen del concepte mateix de turisme que es remunta al temps del Grand Tour al segle XVII i XVIII. El Grand Tour era una mena de viatge d’estudis que feien els fills de l’aristocràcia europea al bressol de la civilització europea per a culminar la seva educació. Un dels seus objectius principals era assaborir l’art clàssic i del renaixement, seguint una ruta per Itàlia encara avui vigent. I els viatgers no només anàvem a mirar art, sinó que també en compraven i fins i tot en feien. Del Grand Tour en neix el que Urry (2011) anomena la mirada turística – que no és altra cosa que la importació d’un llenguatge pictòric primer il·lustrat i després romànic al context turístic. I és que tal com apunta Lippard (1999), el turisme sovint funciona amb una lògica similar a l’art. És una activitat que ens ensenya què hem de mirar – la ruïna, el temple, el paisatge de postal o la natura dramàtica – i també com ho hem de mirar – amb una actitud reverencial. El turisme ens proporciona unes ulleres (no sempre de qualitat) per veure el món.
La importància de l’art, i molt especialment de l’art contemporani, pel turisme ha crescut molt els darrers anys. Qualsevol ciutat que aposti pel turisme necessita una galeria d’art contemporani. Franklin (2018) apunta a quatre causes d’aquest creixement: l’associació de l’art contemporani amb els processos de regeneració urbanística, la centralitat de l’art en la cultura contemporània, la creixent importància dels festivals, exposicions i altres esdeveniments culturals i l’esperança dipositada en el turisme i la cultura per omplir el buit econòmic que ha deixat la industria. El cas més celebrat és el de Bilbao, que va aconseguir situar-se en el mapa turístic internacional gràcies al museu Guggenheim. És el que s’anomena efecte Bilbao –la transformació de ciutats postindustrials en decadència amb edificis culturals icònics sovint dedicats a l’art contemporani. Són moltes les ciutats del món que han volgut imitar Bilbao no sempre amb èxit.
La creixent importància de l’art ha anat lligat a una transformació dels llenguatges expositius. Tal com apunta Franklin (2018) aquests nous espais artístics no busquen la instrucció sinó l’emoció. No es tracta d’educar al públic local sinó de provocar la seva curiositat. “Bona part de l’art contemporani” – ens recorda Franklin- “és per definició indisciplinat, incívic, excitable, insurreccional i càustic” (2018: 403). L’exposició inaugural de la galeria a càrrec de l’artista americà Mark Bradford n’és un bon exemple. Com diu l’opuscle de l’exposició és un projecte amb un fort compromís social que s’interessa per les crisis migratòria global. És difícil no captar la paradoxa. Una exposició fortament crítica amb la societat americana inserida de ple en l’engranatge artístic del capitalisme global. Que ens està passat que hem d’anar a veure art crític a una galeria de multimilionaris, mentre reproduïm llenguatges profundament conservadors als nostres museus públics?
El Port de Maó ja té el seu Guggenheim i no ha quedat gens malament!. La pregunta que s’ha de fer Menorca, és com podem aprofitar tota aquesta energia artística. Des dels estudis turístics s’ha destacat les limitacions del model Bilbao. Per cada nou Guggenheim que es crea, el retorn és cada vegada menor, com tindrà ocasió prest de comprovar el LOAC – Alaior Art Contemporani. Tenir un Guggenheim és car i la novetat és efímera. Tal com apunta Richards (2011), cada vegada més ciutats d’Europa posen l’èmfasi en la creativitat i la producció artística, també en un context turístic. El que realment té valor és la creació d’un ecosistema creatiu. Fàbriques de Creació, residències artístiques, escoles d’art, lloguer d’estudis per artistes. La noció de creativitat és força problemàtica, però apunta cap a una direcció interessant (i més sostenible). Tenim per una banda molt de patrimoni que no podrem mai restaurar, sobretot al port de Maó. Per altra banda, tenim tota una generació (de joves, de creadors, d’activistes i de turistes) que toca la porta i no troba lloc per a fer coses interessants. I si en lloc de transformar-ho tot en una plaça turística, feim lloc perquè gent interessant faci coses interessants?
Referències
Franklin, A. (2018). Art tourism: A new field for tourist studies. Tourist Studies, 18(4), 399–416.
Lippard, L. R. (1999). On the Beaten Track: Tourism, Art, and Place. New York: New Press.
Richards, G. (2011). Creativity and tourism: The state of the art. Annals of Tourism Research, 38(4), 1225–1253.
Urry, J., & Larsen, J. (2011). The Tourist Gaze 3.0 (Third Edit). Sage Publications Ltd.
Views: 4