Article publicat a Diario Menorca dia 22 de Decembre de 2014
Aquesta tardor he parlat poc de Menorca. Les meves cartes s’han centrat en els grans processos que tensionen l’estat espanyol – bàsicament Podemos i Catalunya, però no només. Aprofitant que aterram a Menorca per celebrar nadal, m’agradaria tornar a centrar aquesta secció damunt Menorca. Avui us convit a reflexionar sobre el paisatge polític incert i canviant que tenim, sobre la persistència del vell i l’impuls del nou.
Tenim damunt la taula dades demoscòpiques contradictòries. La dada més recent és l’enquesta que ha publicat Es Diari aquest mes de desembre. L’enquesta apunta a una sorprenent resistència del PP – que superaria el 50% de vots. L’enquesta s’allunya radicalment del resultat de les darreres eleccions europees en les quals el PP va treure tan sols un 27% de vots. En el que sí que hi ha coincidència és en l’enfonsament del PSOE i en un augment de vots important tant del menorquinisme com de Podemos. IU podria haver perdut l’arrencada que tenia fa un parell d’anys. Amb aquestes dades a la mà el PP intentarà emmarcar el debat com una alternativa entre ells i el caos. Aurora Herráiz ja ho ha intentat.
La confusió no és només demoscòpica. Tant a les xarxes socials com a la premsa hi ha també molta confusió. Hi ha formacions en boca de tothom que no tenen ni candidats ni cares visibles. Hi ha experiments polítics que estan mobilitzant a un nombre cada vegada més important de gent. Hi ha alcaldes simpàtics que actuen com si res hagués passat i un president amb vocació d’auxiliar administratiu que amaga el cap davall l’ala. Però el que sobretot hi ha és molta mobilització social. Aquesta legislatura molta gent ha sortit al carrer com feia dècades que no passava. És veritat que el volum del debat no sempre es tradueix en vots, tanmateix al nostre país les eleccions es guanyen sobretot amb mobilització. Els que tallen el bacallà no les tenen totes.
A Menorca s’ha consolidat un nou eix polític que s’afegeix al debat social i nacional. És tracta de l’eix de la regeneració democràtica. Aquest impuls regeneracionista el trobem bàsicament en l’aparició de Podemos i en l’assemblearització d’alternatives polítiques existents. De moment l’arribada de Podemos té més de delegació provincial que de nova manera de fer política. Ara Maó, en canvi, sí que suposa un canvi radical amb el passat. Ara Maó ha deixat de banda les velles dinàmiques de partit per construir una alternativa assembleària i inclusiva al bipartidisme a nivell local. La regeneració no pot ser en cap cas l’aterratge de nous delegats provincials sinó la construcció d’una nova cultura política de base.
El 2015 posarà fi del bipartidisme que ha dominat Menorca els darrers 20 anys. És altament improbable que el PPSOE sumin un 80% de vots com fins ara. Els parlaments que s’elegiran el 2015 seran de ben segur més plurals. En el cas de Maó hi ha prou elements per pensar que l’alcaldia se la disputen tres candidats i no dos com fins ara. El mateix podem dir en el cas del Consell. Al PP aquest escenari li fa pànic. Només cal recordar que ha intentat canviar les regles de joc fins a dues vegades, primer tot reduint el número de regidors i més recentment amb l’elecció directe d’alcaldes. El 2015 s’obre una nova etapa. Res serà igual.
La meva predicció és que el 2015 el PP perdrà el control de la majoria de les institucions menorquines. Des de la distància britànica es percep un rebuig creixent al PP. El que havia de ser un gran canvi, ha quedat reduït a quatre rotondes elevades que no vol ningú excepte el qui les construeix. El gran repte de l’oposició no serà guanyar les eleccions sinó trobar un punt comú des d’on governar. Hi ha un consens social sobre la necessitat d’una nova cultura política però no sobre un programa de govern. Lluitar contra la corrupció i la prepotència és bàsic però no suficient per treure Menorca del forat. Hi ha una tensió creixent entre els que volen regenerar Espanya i els que volen bastir una política més menorquina; entre els que volen un canvi radical de les polítiques econòmiques i els que amaguen la manca d’alternatives sota la idea de regeneració. El programa és la clau.
Només em queda desitjar a tots els lectors un bon Nadal i un venturós 2015. Que l’any que ve ens porti el futur que el vent s’endugué
Twitter: @pauobrador
Views: 0
Jo no em vull afegir a la crítica fàcil a Podemos, perquè és molt recurrent, respecte el fet que no tenen programa. De fet, en aquest punt estaria d’acord amb n’Iglesias quan diu que tothom li demana molt més del que no demanen als altres partits, quan per començar té més propostes concretes a més d’un any vista per a les eleccions generals que cap altre partit. Jo crec que el tema de Podemos no és tant la falta de programa sinó el plantejament que subjau d’arrel comunista, estatalista i jacobí. I açò mesclat amb una certa prepotència, que els fa dir que tots són la casta menys ells, inclòs en David Fernández. Açò els condueix a crear una estructures de delegats provincials, que fa que totes les organitzacions municipals esperin avam què diuen de dalt i quines consignes els donen. En el fons, jo crec que han pres una gran decisió no presentant-se a les municipals, els podia jugar una mala passada. No veig un disbarat que Podemos continuï experimentant una pujada progressiva (a Euskadi ja són 2a força segons les enquestes, desbancant l’esquerra abertzale), però que comencin a desinflar-se abans de les generals, segons quines decisions prenguin. A l’àmbit de les Balears, per exemple, no trobaria una animalada un posicionament en contra de la llei de normalització lingüstica (pactada per la casta) o de la immersió lingüítica.
Hem d’esperar a veure com vénen donades. Avui per avui pens que la nova política passa perquè la gent que haurà de governar pugui decidir sense haver de retre comptes més que a ells mateixos i als seus votants i la població en general. La resta, també és vella política.