Aturar el temps

Sembla que el tòpic literari el va fixar el poeta llatí Virgili al llibre tercer de les Èglogues: «Sed fugit interea fugit irreparabile tempus». Efectivament, el temps fuig de manera irreparable. Segurament, la consciència d’aquest compte enrere en què es converteix la vida és allò que explica que els humans, des de temps immemorials, hagin reflexionat a bastament sobre aquesta punyent evidència. D’aquí en surt, per exemple, un altre tòpic, que hi està estretament relacionat, el d’aprofitar el moment, el carpe diem —amb seny, si seguim la proposta horaciana, una aspecte que moltes vegades s’obvia en parlar de la famosa oda que vehicula aquest lloc comú. També en deriva, de la consciència de la finitud i del pas del temps, la voluntat d’aturar el procés o de transcendir-lo per tal d’anul·lar-ne els efectes. És a dir, esquivar la mort.

El tractament d’aquest tema ha donat, en la literatura, obres memorables. La primera que em ve al cap és Bearn, la novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga. El protagonista, don Toni de Bearn, en arribar a l’inici de la vellesa, pren consciència del pas del temps i de la devastació que hi va associada. És en aquest moment que decideix fer el possible per aturar-la. La primera estratègia que segueix estructura la primera part de l’obra, significativament titulada «Sota la influència de Faust». Reprenent el mite que va popularitzar Goethe, en què s’obtenia la joventut eterna a canvi de vendre l’ànima al diable, el protagonista decideix tornar a reviure aquella etapa passada de la vida tot fent un viatge a París amb la seva neboda Xima, molt més jove que ell. La maniobra, però, resulta fallida. En canvi, en la segona part de l’obra, «La pau regna a Bearn», don Toni troba el desllorigador a la seva recerca: escriu les memòries. És la manera d’aturar el temps, de poder-lo reviure: mantenir-se viu en la veu dels seus lectors.

La literatura és, per tant, una de les vies que permet superar la tirania del temps que els déus, per dir-ho a la manera d’Horaci, ens han concedit. Hi ha un famós sonet de William Shakespeare que ho exposa amb claredat:

Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l’ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,

mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

Per cert, el dístic final del poema ressona en els darrers versos d’una composició, brillant com no podia ser d’una altra manera, de Margarita Ballester, en què el jo poètic s’adreça a la mort per a dir-li que

alguna cosa s’escaparà de tu
i fugiré a ulls que m’han sentit a prop
a llavis que donaran la veu a l’eco d’un narcís trencat.

No només en la literatura hi ha la possibilitat d’anar més enllà dels límits que la biologia ens imposa. En aquest cas, la poeta ens indica que una part de cadascú romandrà viva, un cop morts, gràcies al record, en forma d’imatges i de paraules, de la gent estimada. Només l’oblit, en aquest cas, significarà la mort definitiva.

Hi ha, però, altres maneres d’aturar el temps i transcendir-lo. És la lliçó que ens ofereix Illa Flaubert, la novel·lassa de Miquel Àngel Riera (la darrera edició de la qual, fa uns pocs mesos, ha anat a càrrec d’Edicions de 1984). El protagonista hi està obsessionat. La seva vida es converteix en la recerca d’un espai on, com a mínim, es pugui alentir el pas dels dies, dels minuts, dels segons. Aturar el pas del temps. Li sembla trobar aquest lloc a l’illa Lleona, que ell mateix acabarà batejant amb el nom que dona títol a la novel·la. Igual que don Toni de Bearn, sembla que la via escollida per escapar dels límits del temps ve de la mà de la literatura. Al final, però, el protagonista de l’obra aconseguirà viure per sempre o, més ben dit, perpetuar-se, després de copsar que els llibres, fets de paper, tenen també una vida limitada —com la pot tenir el record de la gent, per cert. Ho farà d’una manera tan senzilla com és la de tenir un fill, és a dir, perpetuant l’espècie des de la part instintiva, cosa que n’explica el final, magistral, que no vull desvetllar per evitar un espòiler innecessari en un text com aquest, que allò que vol, justament, es convidar el lector a gaudir d’aquesta novel·la.

Aprofitant idò que estem a punt d’acabar l’any Riera —i també el dedicat a Damià Huguet, un altre dels autors imprescindibles que Mallorca ha donat a la literatura catalana—, amb l’avinentesa, a més, que hi ha una edició recent d’aquesta novel·la, el millor homenatge que se li pot retre a l’escriptor manacorí és emprendre’n la lectura o, si és el cas, la reincidència. En aquest sentit, hi ha la possibilitat, tot i que el volum amb la seva obra narrativa completa no és bo de trobar, d’abordar el conjunt sencer de la prosa —extraordinària, complexa i barroca, però deliciosa alhora— d’un autor que em té fascinat, en què el començament de cada frase és l’inici d’un viatge sorprenent a través de l’exquisidesa lingüística de qui ha convertit la llengua en un plaer que es degusta amb avidesa.

És aquesta, per cert, una aventura que estic a punt d’acabar. Només m’hi manca, per a fer-ho, la Crònica lasciva d’una decadència, un recull de narracions que suposà la darrera publicació de l’autor. A més de la imprescindible trilogia d’Andreu Milà, formada per les tres primeres novel·les de l’autor, i d’Illa Flaubert, que acabam d’esmentar, Panorama amb dona ha estat tota una descoberta, una obra colpidora, no només pel punt de vista narratiu, sinó per tot allò que la història diu sense dir dels anys de la immediata postguerra a Mallorca, una època caracteritzada per tot tipus de penúries i misèries.

Qui llegeixi el Riera narrador —el poeta, personalment, no el posaria a la mateixa alçada, tot i que aquesta és una opinió estrictament personal: només cal llegir-ne la poesia completa, que enguany ha publicat AdiA Edicions per a contradir-me— convindrà fàcilment que ens trobam davant d’un dels escriptors més importants —i potser més desconeguts— de la literatura catalana del segle XX. Tant de bo que llegint-lo puguem aturar el temps per tal de mantenir-lo viu molts d’anys.

Views: 7