Ismael Pelegrí i Pons – Pàgina 20

Professó

23 maig, 20212 abril, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

D’un primer cop d’ull, Pràxedes Sintes Gibeli comprova que, a pesar del temps —fa un estar d’ases típicament primaveral—, de l’hora que és, les vuit i mitja —van canviar-la dissabte passat i, per tant, encara hi ha un poc de claror—, i d’anar gairebé mitja hora endarrerits, la petita plaça de Sant Francesc està plena a vessar. A les voreres s’hi acumula gent de totes les edats i l’asfalt està ocupat pels membres de la confraria del Via-Crucis, disposats en dues fileres paral·leles, expectants per començar la professó de l’Enterrament, acte central del Divendres Sant maonès. En contemplar, des d’on es troba, el panorama, Pràxedes Sintes Gibeli no pot evitar de demanar-se «què hi faig jo aquí», a més de jurar-se una i altra vegada que, ara sí, d’aquesta aprendrà a dir que no.

Llegiu més

Recordau la pedra d’on heu estat tallats

27 març, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

Aquest passat dijous presentàrem l’Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis (IME, 2020). El llibre, i ja sé que en tenc part de cuixa i que les meves paraules no són objectives, s’ho ben val. Perdonau-me la manca de modèstia, però estic convençut que ens trobam davant d’una obra que marca una fita en la historiografia cultural menorquina, cosa de què ens hem de felicitar. La intenció d’aquests paràgrafs que segueixen (una reelaboració o digest del text que vaig llegir en l’acte de presentació del volum) és aportar les raons que m’empenyen a fer una afirmació tan rotunda com aquesta.

Llegiu més

Venen de lluny i tenen la memòria impresa

20 març, 202120 març, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

El vers que encapçala aquestes ratlles prové del poema «Les paraules», de Margarita Ballester, publicat originalment a L’infant i la mort (Columna, 1989). Ralla de la força que duen incorporada els mots. I, d’entre tots, avui voldria centrar-me en aquells que empram per referir-nos als llocs, els topònims. En pensar-hi, a més del vers citat, me’n ve al pensament un altre, en aquest cas de Pere Gomila, que fa referència a aquesta mena de noms, dels quals afirma que «conserven la memòria de la terra». El poema a què pertany, «Topònims», per cert, forma part del volum Geografies del vent (Arrela, 2015).

Llegiu més

Segona dosi

13 març, 202113 març, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

Ras i curt: em van vaccinar. O, més ben dit, m’injectaren la primera dosi del vaccí del coronavirus, tal i com es va fer amb una part molt important del personal docent de l’illa, el passat cap de setmana. Tot va anar molt ràpid. Massa. Perquè, confiat que les coses es farien a poc a poc i en bones, com sol ésser habitual, no vaig tenir temps de pensar què hauria de fer quan m’avisessin i em donessin hora per acudir a l’hospital. Ho van fer d’un dia per un altre. Deixadesa per part meva. En no ser obligatori, abans de decidir si em posava o no el vaccí, el més lògic hauria estat reflexionar, amb calma, què fer. I intentar actuar en conseqüència. Però l’excusa de mal pagador és que el darrer mes ha estat molt intens a la feina (treballs, exàmens, avaluacions) i no m’he pogut dedicar a altres coses, com per exemple decidir si em vaccinava o no. Sigui com sigui, ho vaig fer, tot i que no puc evitar una sensació de penediment davant dels fets ocorreguts.

Llegiu més

Antoni Caimari

7 març, 20216 març, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

Sabia, des de fa pocs mesos, que es trobava malament, tot i que no m’imaginava que tant. També, que darrerament hi havia hagut alguna polèmica respecte d’ell i la fundació que havia creat, però Menorca, en aquesta i en tantes altres coses, és molt enfora de Mallorca i moltes notícies no ens arriben. Potser per açò, tot i que no ho crec, n’havia escoltat, darrerament i de manera continuada, la seva Música blanca, en què el piano de coa Bösendorfer Imperial transmet pau, tranquil·litat, innocència… Més ben dit: bellesa. I ara, escric aquestes línies colpit pel seu traspàs, tot just fa una setmana. El 27 de febrer de 2021 moria Antoni Caimari, compositor, intèrpret i ànima d’ACA, a Búger, tot un personatge, en el bon sentit de la paraula, de poblada cabellera i barba blanques, aire de savi despistat i, sobretot, un apassionat de la música, especialment de Beethoven, com prest s’encarregava de fer saber a tothom amb qui establia conversa.

Llegiu més

Premis i qualitat literària

27 febrer, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

Solen ésser recurrents, a les xarxes, els debats entorn dels premis literaris, especialment pel que fa a la literatura catalana. Almenys, és la percepció que en tenc, tot i que, probablement, aquestes polèmiques tenen menys transcendència del que aparenten. Segur que tot plegat és un fenomen aïllat dins de la petita bombolla de contactes que seguesc, una part important de la qual està formada per gent del gremi de la lletra impresa. Sigui com sigui, però, en aquest context sempre és adient recordar els mots de Jesús Tuson que, tot parlant de les llengües, afirmava (al llibre Una imatge no val més que mil paraules) que els humans, davant d’una realitat que és massa complexa i, per tant, inaprehensible, tendim a les simplificacions per poder abordar-la. Aquest mecanisme, mal entès, pot acabar reduint les coses a un maniqueisme còmode però fals. Les xarxes socials són un terreny que hi tendeix, en què les coses semblen esser blanques o negres, en què s’obvia la prolífica escala de grisos que hi ha enmig.

Llegiu més

Fiscalitzar el poder

21 febrer, 202120 febrer, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

A l’hora de començar a embastar l’argumentació amb què voldria fonamentar els paràgrafs que vindran tot seguit, tenc un record borrós –perquè el temps, ja ho sabem, és implacable– de dues imatges d’infantesa. La primera és una de les vinyetes que formen part d’un volum de les aventures d’Astèrix (Els llorers del Cèsar), en què l’emperador protagonitza una desfilada, dalt d’un carro, acompanyat d’un esclau que té el privilegi d’aguantar-li, amb la mà, la corona (suposadament de llor perquè, com els lectors del llibre saben, la presència dels irreductibles gals per Roma, la capital de l’imperi, fa que les coses no siguin tal i com haurien de ser).

Llegiu més

Disfresses

13 febrer, 202113 febrer, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

Avui matí, dissabte de carnaval, na Pràxedes Sintes Gibeli està immersa en la confecció de la disfressa. Perquè ella és d’aquelles persones que l’elaboren a casa. Com toca. La coses, quan es fan, s’han de fer bé, pensa. Tot i que ja fa dies que va començar a cosir les diferents peces amb què ha de vestir-se de papallona, fa un parell de dies que batalla amb les ales. Li estan suposant un repte molt mal de resoldre. Ahir vespre, tot semblava aclarit. En canvi, en aixecar-se, ha comprovat que les cartolines amb què les havia dissenyades s’havien doblegat estrepitosament. Un error de càlcul en l’enginyeria. Massa cola de fuster i, en tost d’aferrar-les, va reblanir-les en excés. No se li ocorre, però, com solucionar-ho. I avui capvespre, quan ha de lluir la disfressa, és gairebé ja.

Llegiu més

El nom sí fa la cosa

6 febrer, 20216 febrer, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

He de confessar que en algun moment he arribat a passar una penada. No voldria, de cap de les maneres, que condemnessin l’alcalde de l’alegre ciutat de Maó, la meva ciutat blanca, a passar una temporada inhabilitat o, pitjor, a la presó. Ho sap tothom i és profecia que, políticament, tenim visions força diferents en moltes coses i que, per açò, no l’he votat mai. Però, també és cert que és la persona que la gent va triar per a ser el cap de la corporació municipal, la qual cosa fa que li degui el meu respecte institucional. A més, tot i que no ens coneguem gaire, em cau bé i, per açò, la darrera cosa que voldria és que li passés una desgràcia. Per exemple, que el tanquessin al centre penitenciari de la carretera de Sant Lluís. Seria un desastre!

Llegiu més

Maquetes

30 gener, 202130 gener, 2021 per Ismael Pelegrí i Pons

A l’hora d’escoltar música, com passa amb la lectura, les tries solen ser força atzaroses. Hi intervenen una sèrie de factors, variats, que fan que en un mateix dia hom pugui escoltar coses molt variades i, en soldemà, les audicions siguin totalment diferents. És així com ha de ser. Ara bé, de tant en tant ve de gust, en un intent de racionalitzar una experiència que és bàsicament emocional, posar-hi un poc d’ordre i introduir un criteri de caràcter historiogràfic a l’hora de seleccionar aquells treballs discogràfics o, senzillament, les cançons amb què passam bones estones.

Llegiu més