Ismael Pelegrí i Pons

Nadal o, més concretament, el període de vacances que s’escola entre aquesta data i el dia dels Reis, és una bona època per a la lectura. Més que bona, és òptima: les hores disponibles, sobretot en les dates assenyalades, es multipliquen. Hi ha, de fet, alguns llibres que són ideals per a aquesta mena de dies. Fins i tot, n’hi ha que hi mariden perfectament. Passa una cosa semblant amb els viatges: el context i, per tant, la disponibilitat per a llegir, passa a ser una altra, més ampla i generosa, ben diferent de la que ofereix el dia a dia, molt més limitada. El problema apareix quan ambdues circumstàncies extraordinàries es donen a la vegada: viatjar durant les vacances de Nadal pot suposar alguns problemes perquè, potser, les coses no acaben de casar prou bé, especialment a l’hora de fer la tria i decidir quins títols abordar.

Llegiu més

Views: 0

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, un bon dimecres matí, poc abans de començar les vacances escolars, creua decidida els carrers del poble. D’un temps ençà — bàsicament des de fa tres anys— les coses, per aquestes dates, no han acabat de funcionar, per no dir que han servit per acumular un trio de fracassos clamorosos: un cant de la Sibil·la passat de voltes, un dinar familiar amb què es va acabar una tradició canelonística que es perdia en la nit del temps i, finalment, el trencament de la relació tibant i estrictament professional que mantenia amb un escriptor. Aquests són, bàsicament, els motius pels quals s’ha proposat, enguany, de fer com si la temporada nadalenca no existís. Però, com sempre, al final la troca s’ha acabat embullant.

Llegiu més

Views: 1

Com deu ser viure en un territori que, cada dos per tres, canvia de sobirania? I què implica aquest anar i venir, a més dels inevitables canvis administratius, a nivell de consciència individual i col·lectiva? Les preguntes poden semblar banals, però si hom pensa que aquesta va ser la realitat que van viure els menorquins de fa tot just un parell o tres de segles —no és gaire lluny, açò, en termes històrics—, les respostes ens poden ajudar a veure el present amb una nova perspectiva, més àmplia, que potser permet relativitzar la idea, tan vigent avui dia per aquestes contrades, que hi ha estats amb fronteres inamovibles des de sempre i nacions amb algun milenar d’anys d’història. En canvi, com ha remarcat Antoni-Joan Pons, el fet que Joan Ramis, el gran il·lustrat menorquí, nasqués a l’illa essent súbdit britànic i, al llarg de la seva vida, ho fos, també i successivament, de la corona francesa, britànica, espanyola, britànica i espanyola, ens hauria de fer arrufar la cella davant d’aquells discursos que neguen el dinamisme històric i els canvis constants de les fronteres territorials.

Llegiu més

Views: 7

Hubo una época en que teníamos que

recurrir al rompeolas… Sinó, no había tema.

José Maria Sanz

Quan escric açò que estàs llegint és dijous i, per variar, una setmana més, tot i que no m’hi obliga ningú, em sent pressionat perquè encara no he redactat el xalandrot d’aquesta setmana. No deixa de ser curiós que —malgrat no estar escrit almon que cada dissabte de bon matí, a les set en punt, hagi de publicar-lo i mantenir, d’aquesta manera, la fidelitat de la cita amb els lectors (algun n’hi ha, pel que m’han fet saber)— m’entrin tots els mals quan començ a fer càlculs del temps de què dispòs per a posar-m’hi mentre, alhora, constat que la inspiració, una vegada més, no té cap pressa per fer acte de presència.

Llegiu més

Views: 1

L’atzar és molt aficionat a establir coincidències imprevistes. Fins i tot, més d’una vegada, aquestes casualitats ens poden fer dubtar al voltant de la possible existència de qualcú per allà dalt que mou els fils del món com si d’un gran titellaire, dotat d’un enorme sentit de l’humor negre, es tractés. Per exemple, després d’una temporada en què, molts alumnes de batxillerat, han estat o estan immersos en la tongada d’exàmens de la primera avaluació, he tingut molt present —segurament perquè he dedicat moltes hores a corregir-ne— un tuit de Jordi Badia que em vaig trobar fa unes poques setmanes, mentre navegava sense criteri per la xarxa internàutica, que citava els següents mots de Josep Pla: «Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té.» Justament, el text planià tracta un dels meus cavalls de batalla, no només com a docent, sinó com a ciutadà. És aquest un dels grans mèrits de Twitter: a vegades, uns pocs mots —sintètics, i aquí no em puc estar de dir que m’agradava més quan la plataforma només permetia missatges de cent quaranta caràcters i no s’havia posat de moda escriure «fils» interminables que, a la pràctica, atempten contra l’essència d’aquesta aplicació informàtica—, unes poques paraules, conviden a fer reflexions aprofundides sobre tota mena de temes, inesperats moltes vegades.

Llegiu més

Views: 4

Identificam Josep Pla amb un aforisme que ve a dir que les persones som «el que hem menjat». Com tota frase treta de context, els mots planians han fet fortuna a la vegada que, segurament, han perdut el sentit original amb què varen ésser concebuts: El que hem menjat és el títol d’una de les diverses obres que l’empordanès va dedicar a la gastronomia i que és, des de fa temps, a la llista de lectures pendents. Per tant, no en tenc un coneixement directe. Dir, però, que som el que hem menjat, així, sense pensar-hi gaire, en una primera impressió, sembla remarcar la importància cultural de la gastronomia, de l’alimentació, a l’hora de configurar la identitat individual i col·lectiva dels humans. Aquesta intuïció es confirma en llegir els mots amb què Jaume Fàbrega presenta aquest llibre, del qual afirma que és una «una obra sòlida, en la qual, deliberadament, tot partint de l’Empordà com a pretext conegut i viscut, intenta refer els senyals d’identitat de la cuina nacional catalana, no solament del Principat sinó fins i tot dels Països Catalans, concepte que l’escriptor —conservador però intel·ligent i observador— tenia molt clar». Així i tot, no és només el què allò que ajuda a construir la identitat de què parlam. Cal tenir present, també, un aspecte que hi està essencialment vinculat (i que és interessantíssim des d’un punt de vista antropològic): el com. Perquè és evident que també som en funció de la manera en què menjam.

Llegiu més

Views: 0

Un de tants moments interessants de la història del rock el trobam a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, quan una sèrie de grups anglesos van conquerir el mercat nord-americà, encapçalats per The Beatles, amb una recepta musical elaborada a base de rock ‘n’ roll, blues i rhythm ‘n’ blues, que no feia altra cosa que reelaborar i actualitzar les arrels d’un gènere que, tot i haver nascut als Estats Units, acabava de passar per una una època en què el corporativisme, amarat del mateix esperit que havia congriat el macartisme una dècada abans, n’havia blanquejat el contingut i minimitzat la incidència. L’anomenada British Invasion va reactivar el rock a banda i banda de l’oceà, va superar l’estancament anterior i, gràcies a ella, encara avui podem gaudir del llegat de grups com The Rolling Stones o The Who, a més dels Fab Four (Lennon, McCartney, Harrison i Starr). Malgrat les distàncies, en tots els sentits, d’aquest fenomen musical, me sembla que, actualment, en el món de la poesia menorquina es viu un fenomen semblant que podríem batejar, ni que sigui en to de broma, com a «Invasió (poètica) menorquina».

Llegiu més

Views: 0

Ahir va acabar una altra campanya electoral la qual, malgrat haver estat, damunt del paper, més curta que l’anterior, no ha deixat de fer-se llarguíssima, almenys per a un servidor. Potser perquè des de fa uns anys vivim en una cursa constant cap a les eleccions, les que siguin, que resulta, ja, embafadora. En aquesta ocasió, després d’haver escoltat els discursos i els debats (per a dir-ho d’alguna manera: no entrarem ara a analitzar el baix nivell oratori, intel·lectual i comunicatiu dels candidats —tots mascles, com ha de ser!— dels grans partits estatals, que intenten compensar les seves mancances amb dosis elevades de mala educació i discursos populistes en què l’espectacle és més important que el contingut), m’ha semblat intuir que gairebé tothom està d’acord amb el fet que Espanya té un únic i gran problema, anomenat Catalunya. Ara bé, aprofitant que avui és el dia que és i que, demà, qui vulgui podrà exercir el seu dret a vot, voldria compartir en veu alta algunes de les reflexions que he anat paint darrerament i que el cos em demana d’exterioritzar.

Llegiu més

Views: 7

Poques coses hi ha més exasperants que haver de fer temps a un aeroport. Sobretot si, a l’espera prevista, se li han d’afegir una sèrie de retards sobrevinguts que n’allarguen la durada. Allò no s’acaba mai. El lloc, a més, no convida, de cap de les maneres, a voltar-hi per tal de fer més passadora l’estona. Sort en tenim, de la lectura, en espais tan insípids com aquests. I no només de llibres banals (els de Loquillo, per exemple), que també. És en les terminals aeroportuàries on un diari es llegeix a fons, on se n’assaboreixen més pàgines de les habituals. A Son Sant Joan, per exemple, fa tot just una setmana, a més d’un llibre de Joan Todó, L’horitzó primer —que, casualment, m’acompanyava en el viatge—, el setmanari Ara Balears va ajudar-me a a fer més suportable la llarga i inesperada espera d’un avió que havia de venir de València, per a menar-nos a Menorca, i que no acabava d’arribar. Va ser arran del que deia un dels articles que hi publicava Sebastià Alzamora, i l’afegit del llibre de Todó, que va prendre cos aquesta divagació que, amable lector, m’agradaria que llegissis fins al final (ànims!).

Llegiu més

Views: 0

D’una banda, me put fer-ho; de l’altra, tenia clar que estava condemnat, inevitablement, a dedicar algun dia un xalandrot a José María Sanz, més conegut en el món de la faràndula com a Loquillo. Musicalment parlant, és un intèrpret que m’agrada. Des de fa molts anys. No me sap cap greu reconèixer que al darrere de tot plegat hi ha un lligam evident amb la meva història personal i sentimental. No debades, alguns dels primers discos que em van marcar duien el seu nom (i el logotip, amb l’icònic ocell Woody dels dibuixos animats, d’on li ve el sobrenom, convertit en un roquer macarró, amb tupè, cigar i cara de pocs amics) a la coberta. Per acabar-ho d’adobar, el primer dels concerts «importants» a què vaig assistir va ser el de la gira de presentació del directe A por ellos… que son pocos y cobardes (1989), que no sé per quins set sous va passar per Maó. Va ser una experiència brutal. A més de passar una calorada, segons contava la rumorologia de l’època, els bots de més de tres mil persones van deixar tocats els fonaments del poliesportiu municipal. Algun il·luminat va construir-hi la pista de bàsquet, on es va fer el concert, al primer pis de l’edifici. La descàrrega de watts que ens oferiren els Trogloditas en aquella vetllada va ser antològica. Almenys, així ho vaig percebre. No vaig ser l’únic a fer-ho. Amb catorze anys, aquestes coses queden marcades amb foc a la memòria.

Llegiu més

Views: 0