Ismael Pelegrí i Pons

Joan Pons va publicar, el 1999, de la mà de Proa, la novel·la El laberint de les girafes. Abans, s’havia donat a conèixer amb el recull de relats No cregui el que diuen de mi (1991) i una primera novel·la, Nàufrags (1993), també a la mateixa editorial i que, per estil i contingut, conformen la trilogia inicial de l’autor. Després, en una llista que roman oberta, Pons ha publicat un volum de contes, Homes Sols (2001), i les novel·les Sorra a les sabates (2005), Barba-rossa (2006), La casa de Gel (2009) i Gossos de pluja (2010), en què ha anat evolucionant i variant la seva proposta literària. A més, en una trajectòria que inclou diversos premis, també ha conreat la literatura infantil i juvenil (Remant cap al sol, 2010; Punxaguda, 2013), la poesia (L’illa dels arbres vençuts, 2016) i l’articulisme (en els volums Pedraules). En el moment en què va aparèixer El laberint de les girafes, algunes veus de la crítica catalana en van destacar el potencial. Així, per exemple, Joan Josep Isern parlà d’un llibre memorable («un dels més ambiciosos, intel·ligents i, per tant, recomanables que s’han escrit en català en els darrers temps»). Llegir aquesta obra, vint anys després d’haver-se publicat, no en fa variar el judici, ans al contrari: ens trobam davant d’una novel·la extraordinària. Canònica.

Llegiu més

Views: 6

A la darrera Jornada d’Estudi i d’Homenatge, organitzada per la secció de Llengua i Literatura de l’IME, que enguany es dedicava a Jordi Vivet i Ballart, vam tornar a recordar-ne el fil conductor: de com, amb l’aparició dels Mussols, que volien acostar la poesia al gran públic, des de la diversitat de les arts escèniques i la música, al tombant dels setanta del segle passat va néixer Traginada (quan, per dir-ho d’una manera tòpica, la gent es pensava que tot estava per fer i tot era possible; després s’ha descobert, però, que el que estava tot era atado y bien atado); de com, al concert de reunió d’aquest grup musical, dissolt feia anys, amb motiu de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional de Manresa de 2003, va prendre cos la idea de recuperar l’esperit inicial dels Mussols amb un recital poètic que havia de combinar diverses disciplines artístiques; i de com, finalment, un any després, en el marc ideal de la torre de Fornells, s’iniciava Illanvers, un esdeveniment central de la vida cultural illenca que enguany arriba a la catorzena edició (celebrada justament ahir, a Maó, i avui, a Ciutadella: encara hi sou a temps de gaudir-lo si no ho heu fet).

Llegiu més

Views: 14

Han passat quinze anys d’ençà de l’aparició, de la mà dels Quaderns Xibau de l’IME, del volum Tres Poemaris (Empelts) de Jordi Florit, una obra de la qual –que jo sàpiga– no es va fer cap mena de difusió ni promoció: ni es va presentar, ni se’n va fer cap ressenya enlloc… Res de res. Si a tot açò hi afegim les mancances de distribució endèmiques de la nostra literatura (no és la primera vegada que les he citades), no ens ha de sorprendre que aquest llibre hagi viscut, gairebé des del dia en què va néixer, el més injust dels ostracismes. En publicar-se, de l’autor, Jordi Florit (Maó 1976), en sabíem poca cosa, tot i que algun dels seus relats havia estat seleccionat –i publicat– en el premi de Narració Curta Illa de Menorca. Després d’aquest llibre, l’obra de l’autor que ha transcendit al públic es limita a algunes composicions que han fet part del recital Illanvers, així com els textos que ha donat a conèixer en recitals, en llocs tan significatius com l’Horiginal barceloní (i amb composicions estratosfèriques, com el primer narcopoema de les lletres catalanes, per exemple), de què han deixat constància algunes gravacions youtuberes, i algunes peces més, sempre esparses. Des d’un punt de vista acadèmic, d’altra banda, hem pogut llegir les seves brillants anàlisis, especialment en forma de ressenyes, a la revista Els Marges, a més d’algun altre text teòric aïllat. Massa poc, tot plegat.

Llegiu més

Views: 3

Hi ha gent a qui li agrada llegir mentre pren el sol, a la platja. No és el meu cas: som més d’una bona cadira i ombra a l’hora d’endinsar-me en la lectura. D’altra banda, i per una qüestió de temps, tendesc a deixar per als mesos de juliol i agost aquells llibres l’extensió dels quals demana, per a fer-ho bé, molta dedicació, temps, o ambdues coses alhora. Ara bé, de tant en tant, i per desembafar d’aquesta dinàmica, es fan necessàries lectures breus, d’aquelles a les quals pots donar compte en un parell d’hores, les que alguns amants del bronzejat poden passar, sense cap pena, estesos damunt de l’arena mentre es torren al sol; les que, els partidaris de l’ombra i la recerca dels alens d’aire, podem gaudir qualsevol capvespre canicular. Zero Graus (IME, 2010), d’Esperança Camps, és una magnífica elecció en tots els casos.

Llegiu més

Views: 3

Hi ha vegades que un parell de versos, als quals s’arriba de manera casual, esdevenen la porta d’entrada a un univers literari que atrapa el lector. Em va passar amb el poema «Gris», de Pere Gomila, del qual em sobtaren una sinestèsia (els colors «com gust de poma», que la pluja escampava, al costat dels perfums terrestres) i els versos finals, que feien referència al «pou / on han caigut, desfets, tots els prodigis»; ambdós elements, d’una manera o altra, em remeteren a Gabriel Ferrater, al «color de gust de poma» del poema «Cambra de tardor», d’una banda, i a el «so fosc / d’una cosa que em cau / dins algun pou», del poema «Si puc», de l’altra. Creure-hi trobar aquestes petges intertextuals em van empènyer a endinsar-me en l’obra de Pere Gomila, a descobrir la proposta d’un poeta en majúscules, a partir d’un llibre que ha esdevingut fita en la meva formació lectora: Els colors de l’edat (IME, 1992), que va esdevenir la porta d’accés a l’obra d’una de les millors veus poètiques amb què compta Menorca.

Llegiu més

Views: 4

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta, va viure un període força interessant, a nivell quantitatiu i qualitatiu, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres. De llavors ençà, ha passat prou temps perquè, des de la historiografia literària, es comenci a ordenar i a explicar la contribució que Menorca va fer, en aquells anys, al conjunt de la literatura catalana. Un exemple d’aquesta tasca, que ens ha de dur a la configuració del mapa literari de l’època, és la propera jornada d’estudi i d’homenatge que, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis, es dedicarà a una figura clau del període que comentam, Jordi Vivet i Ballart.

Així, en aquells anys hi trobam, a més dels noms citats (i d’altres que, per una qüestió d’espai, no podem anomenar), Damià Borràs, a qui la gent coneix actualment perquè mena un vessant polític força actiu. El maonès, però, fa temps que és un escriptor polifacètic, amb incursions en el camp de la poesia, del teatre i de la narrativa, en què «ha escrit de tot i poc». Pel que fa a la novel·la, és autor d’una trilogia –formada pels volums El preu del marès (Al Thor, 1983), Qui la fa la paga (La Magrana, 1990) i Marès Nostrum (Ifeelbook, 2017)–, en què s’endinsa en el gènere negre. La segona referència, la que avui ens interessa, va aparèixer a una editorial principatina prestigiosa, tot fent part de la col·lecció «La negra», dirigida per Jaume Fuster, i en què publicaren autors com Andreu Martín, Manuel de Pedrolo, Boris Vian o Maria Antònia Oliver.

Llegiu més

Views: 8

Amb una onada de calor que, per molt que estigués prevista, ha arribat de manera dràstica i, literalment, ha fet grinyolar els cans, hem donat el sus al període de les vacances d’estiu. No ho dic només pensant en la merescuda pausa escolar, que permetrà als alumnes (i també als docents) desconnectar de la rutina acadèmica durant un parell generós de mesos, sinó sobretot perquè aquesta és una època, els mesos de juliol i agost, en la qual molta gent aprofita per gaudir d’uns dies de lleure, per passar una temporada de desconnexió dels maldecaps rutinaris que solen anar associats a la feina. No tothom, però, pot gaudir-ne, perquè per a més d’un la temporada turística és la que va associada a un volum major de feina. Sigui com sigui, per als privilegiats que poden obrir el parèntesi laboral estiuenc, aquesta és una bona època per dedicar-se a la noble activitat de fer la vessa, tot i que açò darrer no deixa de ser un propòsit que, a la pràctica, acaba per esdevenir impossible.

Llegiu més

Views: 0

Comencem per l’anècdota. Un any més, en acabar les classes de segon de batxillerat, abans de posar-se a estudiar intensament per a la selectivitat, el centre va organitzar una festa de comiat als alumnes. Ells, que han crescut sota uns referents culturals en què les telesèries nord-americanes han tingut un paper destacat, la batejaren com a «cerimònia de graduació», cosa que no deixa de tenir gràcia perquè, en el moment de celebrar-la, encara no havíem fet les juntes d’avaluació i, per tant, les notes no estaven posades, almenys definitivament: l’obtenció del títol era, en alguns casos, encara, una incertesa. Imbuïts idò, per aquests valors televisius, els alumnes del centre acudiren a l’acte vestits de vint-i-un botons, ben mudats (allò semblava un casament), acompanyats pels seus familiars. A més d’una sèrie de parlaments —del director i d’un parell de grups d’alumnes—, l’acte consistí en l’entrega d’un record, una foto de grup, i en una petita bereneta al pati del centre. Va ser una estona en què vam respirar un molt bon ambient entre els estudiants, les famílies i els docents, en què es van establir converses agradables entre tots els implicats en aquell any de patiment acadèmic. Disposàvem, no podia esser d’una altra manera, d’un petit photocall per poder immortalitzar el moment. Per a fer-lo més divertit, hi havia, a disposició dels interessats, uns quantes cartolines negres amb forma de birrets, i xocs blancs per a escriure-hi el que volguessin. Alguns dels textos feien referència al fet que havien superat el curs. Ara bé, n’hi va haver un que, inesperat, va desencadenar tota la reflexió que segueix als paràgrafs següents. Afirmava una cosa molt semblant a «qui no val, al social».

Llegiu més

Views: 51