Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Veure el turisme amb perspectiva

per

Captura de pantalla de 2018-08-24 08-51-12

Del 15 al 15. De mitjan juliol a mitjan agost. Aquests solen ésser els dies més intensos de la vida menorquina, quan la pressió que pateix l’illa arriba al seu màxim anual. I tot, gràcies al turisme, el principal i gairebé únic motor econòmic d’aquest racó de món. Ara que ja hem passat aquestes quatre setmanes concretes de les vacances d’estiu, començam a recuperar, a poc a poc i en bones, la «normalitat» que ens ha de dur als dies, potser massa tranquils i tot, de l’hivern. Però, un any més, no hem sortit indemnes de la travessa canicular. Els efectes no desapareixen de cop amb les primeres tempestes d’agost: ni de conya, tot i que és ver que la cosa comença a anar a la baixa. Encara és prest, però, per a fer-ne un balanç com toca, per poder afirmar si la temporada ha estat bona o no, per molt que aquest hagi estat un dels culebrots amb què ens ha bombardejat el principal partit de l’oposició menorquina –el diari Menorca– i les formacions polítiques de la seva corda (cal recordar que les eleccions són d’aquí a no res?). Així i tot, potser sí que ara és un bon moment per parlar d’alguns aspectes relacionats amb el turisme.

Llegiu més

Views: 0

Un món viu i càlid: Alcalfar

per
WhatsApp Image 2018-08-17 at 11.05.32
Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat
(Michel Bourret)

Fa un parell d’estius vaig llegir un assaig del qual s’ha parlat molt: La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol. Ell llibre, després d’una primera lectura, no em va deixar indiferent. Vaig trobar ben interessants i encertades alhora les reflexions que l’autor hi plantejava. Dit d’una manera excessivament esquemàtica, s’hi defensava la idea que, per a no deixar-se endur per l’embat d’un món que tendeix a anul·lar les persones («davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos»), cal resistir des de la proximitat de les petites coses, de la quotidianitat compartida amb la gent que ens envolta i les rutines senzilles. Amb el temps he anat matisant aquestes idees i gràcies a autors com Marina Garcés trob que, més que la resistència davant d’un món agressiu i inhumà que es presenta, a més, sota una aparença monolítica i invariable, cal passar a l’atac, a l’acció, per tal de transformar-lo. Ara bé, ambdues actituds són perfectament complementàries: l’una no es contradiu amb l’altra. No és, però, la intenció d’aquest text entrar a contrastar les diferents postures ideològiques que cada autor defensa. Sigui com sigui, allà on volia arribar és al fet que hi ha indrets que conviden a aplicar el model que proposa Esquirol i, d’entre tots, no puc deixar d’identificar Alcalfar com a espai ideal des del qual exercir la resistència íntima.

Llegiu més

Views: 1

A Formentera ens vam trobar

per

FB_IMG_1532936322351

Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.

Llegiu més

Views: 0

L’illa dels versos

per

Di9O9CZVsAEbVTY

L’estiu també és, fins a un cert punt, una època de rutines. Fa un parell de dècades (una mena d’eufemisme per no haver de dir «quan érem joves»), les diferents festes dels pobles menorquins marcaven els nostres bioritmes caniculars, entre Sant Joan i les festes de Gràcia –que podíem estirar fins a tancar les portes amb clau as Mercadal, un poc més tard. Hi va haver estius en què no ens en vam perdre cap, de festa de poble. Aquesta fal·lera, però, ha mutat i, d’uns anys ençà, són unes altes les fites que marquen la temporada estiuenca, sense deixar de banda les intocables festes de Ciutadella i Maó. Algunes són literàries: l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet, recuperat feliçment fa un parell d’anys gràcies a l’empenta de l’Associació de Veïns des Castell; la jornada d’estudi i d’homenatge que, cada segon cap de juliol, la secció de Llengua i Literatura de l’IME dedica a una personalitat de la cultura illenca (enguany ha estat el torn de mossèn Josep Salord i Farnés); o el recital poètic Versemblants, que organitza el MAC Ciutadellenc, quan els dies d’estiu ja s’escurcen. Ara bé, d’entre els esdeveniments que marquen el calendari de l’estiu menorquí, cal destacar per damunt de tot Illanvers, que enguany arriba a la tretzena edició.

Llegiu més

Views: 4

Llegendes urbanes

per

2-Cocodrilos-bajo-las-calles-de-New-York

En una conversa entre adolescents va sortir el tema. Jo hi era per casualitat. No sé per quin motiu, els vaig saludar amb un estúpid «hola Lola» que ho va desencadenar tot. Va ser com dir una mena de contrasenya que em fa permetre de guanyar-me la seva complicitat respecte d’un tema que els preocupava. Per molt que m’agradi de dir, mig en broma, que em trob tot just acabant la postadolescència, hi ha una distància generacional prou important amb els joves que m’impedeix, moltes vegades, de compartir o fer part de les seves converses. I açò que tenc molt d’interès a saber què en pensen, de les coses. Per curiositat. En cap cas hi ha un interès fiscalitzador al darrere de la meva actitud, per molt que, lògicament, ells la suposin. Per açò, em vaig sentir molt content per la confiança que em van mostrar tot fent-me partícip d’un dels seus temes d’interès, en aquest cas d’una història relacionada amb la internet profunda, la deep web. Un relat tan truculent com esfereïdor.

Llegiu més

Views: 71

Una problemàtica central

per

20180719_192912

Informativament parlant, l’estiu és una època curiosa. Els mitjans de comunicació cerquen arrodonir el relat de la realitat amb notícies banals, tot i que de vegades hi ha temes indefugibles que s’acaben imposant. A Menorca, sembla que el debat que ho tapa tot és si hi ha o no crisi del turisme. La polèmica no deixa de ser estèril, en certa manera perquè no s’empren dades objectives i, per tant, rigoroses, a l’hora, per part del bàndol catastrofista. Per a fer-ho, cal una informació que no estarà disponible, per cert, fins que la temporada no estigui acabada. Per tant, tot el que es fa fins ara és, com diuen per aquestes contrades, xerrar boig, una més de les armes amb què s’afronta el combat polític: ningú no ha d’oblidar que prest hi haurà eleccions i que, tot allò que serveixi per desgastar els contrincants és molt benvingut. Però hi ha temes, molt més importants i transcendents, que estan per damunt de les batalletes partidistes i que, potser per aquest motiu, no reben per part dels mitjans de comunicació l’atenció que requereixen. Que sigui estiu no hi ajuda. Potser el més important de tots aquests cavalls de batalla soterrats pel relat de la realitat immediata és tota la problemàtica que deriva de l’activitat de la central elèctrica de Maó, una infraestructura que posa al descobert algunes de les vergonyes d’una illa que es vanagloria de ser Reserva de Biosfera.

Llegiu més

Views: 0

Textos que dialoguen

per

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

Llegiu més

Views: 18

La llista amb els meus deu discos preferits

per

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Llegiu més

Views: 4

A les portes de l’apocalipsi

per

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

Llegiu més

Views: 1

Donau vós permís?

per

175192

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

Llegiu més

Views: 3