Ismael Pelegrí i Pons – Pàgina 37

La ciutat també és dels infants

27 gener, 2018 per Ismael Pelegrí i Pons

ciutats-des-dels-ulls-infancia_1690041232_35402752_1377x596

Aquesta setmana ha tornat a posar-se en marxa, a Maó, el Consell Municipal d’Infància i Joventut, un organisme format pels més petits de la ciutat (i que dinamitza un grup d’educadors socials), concebut com un fòrum que dona veu a les inquietuds d’aquest col·lectiu, amb la voluntat de fer-les arribar a la corporació municipal, que les ha de contemplar a l’hora de dissenyar la seva acció política. La iniciativa va estretament vinculada al fet que Maó forma part de la Xarxa de Ciutats Amigues de la Infància (un projecte d’UNICEF), la qual «té l’objectiu de promoure el benestar de la infància, en el marc d’un habitatge segur i democràtic», tal com informa l’ajuntament maonès, que també treballa per millorar la cohesió social a partir d’altres programes força interessants, com és el cas de “Maó, ciutat educadora“. Com que són molts, els fillets i filletes, al·lots i al·lotes, que en volen formar part, aquest Consell treballa en petits grups que es reuneixen almenys una vegada cada mes per tal de poder, a partir d’una sèrie de dinàmiques de grup, conèixer com es veu la ciutat des dels seus ulls. A més, per arrodonir l’experiència, els membres d’aquest organisme participen en un ple infantil a l’ajuntament, en una sessió al parlament de les Illes Balears (on hi envien una representació: no hi poden anar tots) i, finalment, tenen un paper protagonista a l’hora de celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants, el vint-i-unè dia de novembre. Tot plegat, ens trobam davant d’un esdeveniment molt important, transcendent, del qual hem de parlar.

Llegiu més

La dictadura lingüística

20 gener, 2018 per Ismael Pelegrí i Pons

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Llegiu més

Pluja

13 gener, 2018 per Ismael Pelegrí i Pons

pexels-photo

La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.

Llegiu més

The Beatles com a excusa

6 gener, 2018 per Ismael Pelegrí i Pons

321699377 Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.

Llegiu més

Balanços i bons propòsits

30 desembre, 201730 desembre, 2017 per Ismael Pelegrí i Pons

Som a l’equador d’unes dates, les compreses entre Nadal, Cap d’Any i Reis, en què s’ha tornat a posar de manifest que els humans som animals de costums fixos. Per açò, per molt crítics que en puguem ésser al llarg de l’any i, sobretot, en les dates prèvies a aquestes celebracions, com sempre, molts de nosaltres hem acabat abusant dels dinars i dels sopars pantagruèlics, hem cantat nadales, més de les anglosaxones que de les pròpies, que en tenim, amb més o manco fortuna (que aixequi el braç qui no n’hagi, com a mínim, taral·lejada alguna), o estem, en present, immersos en la recerca d’aquells regals amb què solucionar l’arribada dels reis, per citar potser les rutines més significatives que ens tenen enfeinats. Hi ha uns altres llocs comuns en aquestes dates tan assenyalades com són, en primer lloc, fer els diferents balanços d’allò que han donat de sí els tres-cents seixanta-cinc dies que tot just s’escolen i, segon, establir una sèrie de bons propòsits de cara a l’any que som a punt d’encetar. Sembla evident que el canvi de dígits marca una frontera mental que ens inclina a aquesta mena d’anàlisis.

Simple_balance_scales-01

Llegiu més

Canelons (un conte de Nadal)

23 desembre, 2017 per Ismael Pelegrí i Pons

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat, pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Llegiu més

Mudats, informals…, però mai bruts

16 desembre, 201716 desembre, 2017 per Ismael Pelegrí i Pons

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Llegiu més

Maridatges

2 desembre, 2017 per Ismael Pelegrí i Pons

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Llegiu més

I si el poema no s’entén?

25 novembre, 2017 per Ismael Pelegrí i Pons

Lady_Reading_Poetry_by_Ishibashi_Kazunori_(Shimane_Art_Museum)

No és la primera vegada que passa, però d’un temps ençà m’he trobat amb diverses persones que em comenten que estan intentant llegir un llibre de poemes, cosa que no han fet mai o en comptades ocasions, i que en passen un fum per escatir què hi diuen els versos. El problema, afirmen, és que no entenen allò que llegeixen. La llista de dificultats és prou llarga: bé perquè és molt críptic o, potser, perquè toca enfrontar-se a un vocabulari recercat o, també, perquè la sintaxi no segueix l’ordre lògic, la qual cosa dificulta la lectura lineal dels textos, en serien alguns exemples. En aquests casos, la meva resposta intenta canviar la naturalesa del problema. La formul, a més, incloent-hi una pregunta: «però, és que cal entendre’l, el poema?»

Llegiu més