Ismael Pelegrí i Pons

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta del segle xx, va viure un període força interessant, quantitativament i qualitativa, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres, els quals aprofitaren el camí que va encetar Pau Faner per publicar les seves obres. És en aquest context que cal situar, també, els inicis literaris de Damià Borràs, un escriptor polifacètic que ha fet incursions en diversos gèneres. Conegut sobretot pel seu vessant polític, també «ha escrit de tot i poc», com afirma amb la ironia que el caracteritza.

Llegiu més

Views: 69

D’un temps ençà, és notícia la implantació a l’illa de la recollida dels fems porta a porta. Malgrat les previsions nefastes d’alguns demiürgs tremendistes, que preveien una situació caòtica, i a pesar de l’escepticisme inicial amb què se sol traduir la tan humana resistència al canvi, sembla que el nou sistema funciona. És ver que ens trobam en una fase molt inicial —la que fa quatre: la recollida ha arribat a Sant Climent, es Canutells, Binidalí, Binixíquer i Llucmaçanes, en una primera empenta; a Trebalúger, el Fonduco, sínia d’en Riera, Son Vilar, Sol de l’Est, Santa Anna i Cala de Sant Esteve, en la segona; Malbúger, port i polígon industrial de Maó, en la tercera; nucli urbà i polígon des Castell, en la quarta i darrera fins ara—, les dades semblen indicar que anam per bon camí.

Llegiu més

Views: 64

Aquest és un article que té una banda sonora, concretament la cançó «Apocalipsis Now», de Mazoni. Amb un ritme que deu molt als Rolling Stones, la lletra d’aquesta composició, mordaç, ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / tothom el considera un heroi.» Aquests mots lliguen, per cert, amb uns versos poncians —de Ponç Pons— o, més ben dit, de Claudi Valeri, que van en la mateixa direcció: «Aquí va fot qui fot i el que impera és la trampa». I és que ens hem avesat —qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra— a prioritzar l’interès individual, al preu que sigui —fent trampes si cal—, per davant del benefici col·lectiu. El primer guanya per golejada. Aquí, qui no corre, vola.

Llegiu més

Views: 124

Es veu que no en tenim prou amb haver de patir la inefable «Es Mahón» de forma recurrent. Aquesta cançoneta, de lletra infame, mostra impecable del provincianisme nostrat —recordem que posa les al·lotes de la població al mateix nivell que les farmàcies i els cafès, o que fa servir l’adjectiu hermosa per referir-se a una cosa tan mala de veure com és l’electricitat—, és considerada un himne oficiós de la ciutat per més d’un. Per açò mateix, en ser cantat coralment al pla de la Parròquia, el dia central de les maoneses festes de Gràcia, alguna veu es trenca per l’emoció que tan magnífica lletra i música desprenen. Idò bé, sembla que aquesta composició podria deixar de representar, en solitari, la bandera dels despropòsits maonesos.

Llegiu més

Views: 380

Joel Bagur, a l’altra banda de la pantalla, ens va alertar del perill que suposa el «virus de la nostàlgia». Ho va fer durant la presentació, fa un parell de dies, de Menorca desapareguda, un llibre de fotografies antigues de l’illa, de què aquest illenc instal·lat al Berguedà ha estat motor immòbil. Va ser ell que rebé l’encàrrec de l’editorial Efadós, en el marc de la col·lecció «Illes Balears desaparegudes», que va subrogar, per fer més pràctica l’elaboració del projecte, als autors finals de l’obra: Laura Piris, Ester Cladera i Pau Salort. Bagur ha tancat el cercle d’aquest projecte signant el pròleg del llibre.

Llegiu més

Views: 120

Arran de les notícies publicades recentment al voltant dels resultats de les darreres proves PISA —decebedors, per no dir sagnants, a les nostres Illes—, hi ha hagut qui, aprofitant l’espai privilegiat de què disposa a la premsa insular, no ha dubtat a dur l’aigua al seu molí per afirmar que tot plegat és el fruit de la immersió lingüística. A les Illes! És molt bo de fer, per populisme, caure en la mentida. De la mateixa manera que és una obligació moral destapar-la i explicar com són les coses realment perquè, qui no hi estigui familiaritzat, tengui elements per a fer una interpretació crítica d’aquests discursos d’odi. Que és el que són.

Llegiu més

Views: 62

Joan Pons (Ferreries, 1960) és un dels escriptors més prolífics i destacats de les lletres menorquines, amb una obra que transcendeix les fronteres illenques, que gaudeix del reconeixement del públic i de la crítica, i que ha estat guardonada, traduïda i antologada en diverses ocasions. Va estudiar, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, ciutat en què fixà la residència. Actualment, la combina amb llargues estades a Menorca.

Llegiu més

Views: 85

Per motius de feina i, sobretot, per plaer, estic rellegint el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia. Ho faig emprant el text de la traducció interconfessional catalana, la BCI, que m’ha permès de fer una lectura molt més completa del text. Quan arrib a Abram, encara sense la hac en el nom, llegesc: «Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.»

Llegiu més

Views: 49

He esperat un temps prudencial a escriure el que ve a continuació. Pensava haver-ne llegit, abans, alguna ressenya a la premsa musical especialitzada, amb què fonamentar la meva exposició. No fiava basar-la, només, en sensacions, en emocions que difícilment es poden racionalitzar. No sé si n’ha apareguda alguna, de crítica; si és així, no he sabut localitzar-la. Sigui com sigui, però, el text demanava sortir, ser escrit, perquè Manners, el grup musical menorquí, ha gravat un disc enorme, una autèntica barbaritat sonora en la millor de les tradicions del rock progressiu. Ja fa uns mesos —des que va sortir publicat— que l’escolt de manera recurrent, gairebé cada dia. Per exemple, ara que estic escrivint aquestes ratlles. I no me’n cans. Més d’un matí, m’aixec taral·lejant, mentalment, alguns dels frasejos de guitarra d’aquest treball. No és una cosa que em passi amb freqüència.

Llegiu més

Views: 49

Viure a Maó planteja algunes aventures quotidianes apassionants. L’aigua per beure n’és una. La de l’aixeta té una quantitat tan elevada de nitrats que no n’aconsellen el consum. Per acabar-ho d’adobar, la (mala) sort ha volgut que la planta desnitrificadora municipal doni servei a la meitat de la població de què un servidor no fa part. Maleïda sigui la llei de Murphy! D’altra banda, l’aigua envasada, a part de ser ecològicament insostenible —no només per la quantitat enorme de residus que genera o pel fer que s’han de cremar moltes tones de combustibles fòssils per a embotellar-la, primer, i fer-la arribar a l’illa, després—, conté microplàstics per donar i vendre. Que són nocius per a la salut no és cap novetat. La situació, però, s’agreuja si, com fèiem a casa, es reutilitzen les garrafes per anar a omplir-les a la font pública de Calàbria, on l’aigua és de millor qualitat que la que surt de l’aixeta de casa.

Llegiu més

Views: 63