Ismael Pelegrí i Pons – Pàgina 44

La xarxa també és açò

15 octubre, 201615 octubre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

Com sabeu, fa unes poques setmanes vaig publicar en aquest mateix blog un conte («Una altra manera de viure les festes») en què la protagonista manifestava la voluntat, entre d’altres, de sortir de caixera a Gràcia, a les festes de Maó. Aquest text va significar una mena de boom a Xalandria, que va veure com moltes cares noves hi feien una passejada. A mi, a més, em va servir per tastar el poder de la xarxa, de les xarxes dites socials. I no tot el que hi vaig descobrir em va agradar.

Fins ara, mogut per l’ego que en el fons té qualsevol que escriu, per tal de cercar lectors potencials (més enllà dels quatre o cinc incondicionals) havia emprat només Twitter com a eina de promoció. Cada vegada que hi havia una novetat, feia una piulada amb el títol del text i l’enllaç al blog. Així i tot, ja feia un temps que reflexionava al voltant de la possibilitat d’emprar també Facebook com a plataforma de difusió i d’autobombo.

Llegiu més

I si els nazis haguessin guanyat la guerra?

8 octubre, 20168 octubre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

La història, la nostra, qualsevol, està plena de personatges i situacions que se’ns fan incòmodes, perquè ens embruten un passat que voldríem idealitzat. En voldríem prescindir, però cal tenir ben clar que tot suma i que si no tenim presents els clarobscurs històrics no podrem tenir una visió completa del passat. Dic açò tot recordant la presentació del llibre El món d’ahir de Joan Estelrich a què vaig assistir aquest estiu, una activitat emmarcada dins de l’agenda de l’Institut Menorquí d’Estudis. Xavier Pla ens va convidar a llegir els dietaris d’aquest tèrbol intel·lectual per a conèixer millor la seva actuació. No per justificar-lo, de cap de les maneres. És ver que el personatge no desperta cap simpatia, però la seva petja en la història és evident. Fins i tot, alguns dels seus projectes, endegats durant els anys noucentistes, han arribat fins a l’actualitat i són bàsics per a la cultura catalana.

Llegiu més

Els mestres vivim molt bé

27 octubre, 20161 octubre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

És ver, pel que diuen, que els mestres vivim molt bé i que tenim dos mesos de vacances a l’estiu. És tan ver que, com tothom ja sap, hi ha baralles per exercir aquesta professió. Enrere queden aquelles mostres de la saviesa popular que testimoniaven les dures condicions de vida dels docents («passar més gana que un mestres d’escola» n’és una frase mirífica). La situació ha canviat radicalment. La gent no vol ésser empresària i guanyar doblers a cabassos. Els fillets no somnien a ser futbolistes, cantants o cuiners. Ara ja no. A les enquestes, les immenses majories manifesten que la seva major aspiració en aquesta vida és la de ser mestres. Bàsicament per açò: perquè tenim dos mesos de vacances a l’estiu i, en general, vivim molt bé i no en fotem un brot.

Llegiu més

Sant Jeroni i la visibilitat

24 setembre, 201624 setembre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

Començaré amb una evidència: no podríem accedir a la major part de les obres de la literatura universal si no fos per la tasca dels traductors. Aquesta obvietat, però, sol passar desapercebuda. Fem-ne la prova: qui ha traduït els darrers cinc llibres que heu llegit d’autors que escriuen originalment en una llengua que no enteneu (i de qui sí recordau els noms)? Els traductors, la feina abnegada dels quals és cabdal per a la normalitat literària, perquè fan que les literatures trenquin les fronteres lingüístiques, no sempre surten a les portades de les obres que s’encarreguen de fer-nos arribar. I encara més invisibles són quan es parla de les obres als mitjans de comunicació. Al nord d’Europa són coses que no passen. Per aquestes latituds, per sort, sempre hi ha alguna honrosa excepció: ho dic mentre m’acompanya l’edició que Arrela ha fet de La terra santa, d’Alda Merini, traduïda per Nora Albert, tal i com consta a la portada. Quan la premsa en parli, donaran visibilitat, també, en tant que autora de l’obra, a qui n’ha fet la versió?

Llegiu més

Setembre, mes plujós?

17 setembre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

guillem-d-efak-guillem-d-efak Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.

La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.

Llegiu més

El foll Ramon a les aules

11 setembre, 201610 setembre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

(Article publicat al diari Menorca el passat 3 de setembre)

Ramon Llull és un nom fonamental de la nostra llengua i literatura. És, de fet, la figura més universal de la cultura catalana de tots els temps. Per açò, quan el currículum de l’ESO a les Illes Balears marca, entre d’altres objectius, que els alumnes han de «comprendre els textos representatius de la literatura en llengua catalana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, reconèixer i valorar la seva intencionalitat, la relació amb el context sociocultural i les convencions dels gèneres com a part del patrimoni comú» i, a batxillerat, han de «conèixer les característiques generals dels períodes més representatius de la literatura catalana, com també saber-ne contextualitzar els autors i les obres més destacades», queda clar que, en la concreció de l’aula, Ramon Llull hi ha de ser un nom central.

Els alumnes poden conèixer, així, un autor potent i atractiu alhora. Primer, perquè va viure més de vuitanta anys en una època en què pocs hi arribaven. La imatge que en tenim, la d’un vellet bonhomiós de llarga barba cana, hi ajuda. Aquesta dada, anecdòtica, pren relleu en saber que Llull va dedicar els darrers quaranta anys de la seva vida a escriure prop de tres-cents llibres. Quin altre autor coneixem amb una productivitat semblant? A més, el primer, el Llibre de contemplació en Déu, quatre vegades més llarg que el Quixot, va ser escrit originalment en àrab, i en català i llatí després. La seva obra completa, que s’està publicant, és colossal: un corpus format per desenes de milers de pàgines.

Llegiu més

Una manera diferent de viure les festes

3 setembre, 20163 setembre, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

M’heu de disculpar per les formes. Sé que us sorprendrà el que diré tot seguit. I que ho faci aquí, ara, d’aquesta manera precipitada. He esperat fins a darrera hora perquè volia tenir-ho tot lligat abans de fer-ho públic. Bé, el cas és que enguany viuré les festes de Maó dalt d’un cavall, formant part de la colcada. Es farà realitat, així, una de les il·lusions de la meva vida. Durant tots aquests anys, en què he passat gran part del temps festiu al bell mig d’una plaça, fent botar els cavalls, he sentit una certa enveja en veure els genets i, sobretot, he tingut una certa curiositat per saber com es vivien els fets des de l’altra banda de la barrera. Crec que ja ha arribat l’hora de saber-ho, de tastar-ho en primera persona. Per tant, enguany, el dissabte de la festa, no me cerqueu a la plaça del Bastió a l’hora del vermut, quan descarreguen l’arena al carrers del centre de Maó. No passeu cap pena davant de meva absència. En aquell moment estaré abillant el cavall, guarnint-lo per a la festa, tot esperant l’hora de posar-me els calçons blancs i la camisa; el frac, el guardapits, el corbatí i el cinturó negres; les sabates, els esperons i les polaines; i la guindola.

Llegiu més

Homenatge a Antoni Moll Camps

29 agost, 201627 agost, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

Si hi ha un nom que ha destacat a nivell cultural aquest estiu menorquí és el d’Antoni Moll Camps. No és l’únic, evidentment. Som en una època de l’any prou farcida d’esdeveniments d’aquesta mena (podria citar, pel que fa a aquells en què ha participat d’alguna manera l’IME, el retorn d’Illanvers, l’homenatge a Montserrat Roig o la presentació, a càrrec de Xavier Pla, d’un llibre força interessant, El món d’ahir de Joan Estelrich). Però per a un servidor, emocionalment, Moll Camps ha esdevingut la gran fita d’enguany.

Llegiu més

El Camí de Cavalls i no morir d’èxit

20 agost, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).

Llegiu més

Els fils conductors

4 setembre, 201613 agost, 2016 per Ismael Pelegrí i Pons

L’estiu és una època pròdiga per a la lectura. El temps que s’allibera amb les vacances ho permet. El clima hi empeny. Les hores de sol són més bones de passar si hom pot seure a la fresca amb un bon llibre a les mans. De fet, qualsevol moment del dia és ideal per endinsar-se en els universos proposats per les lletres impreses. En paper. I amb un llapis a la mà, perquè subratllar és intrínsec al fet de llegir. Es complementen.

Durant l’hivern he anat acumulant llibres de cara a l’estiu. Una lleixa de la prestatgeria s’ha acabat convertint en una mena de sala d’espera lectora. Però la realitat s’acaba imposant al desig i, d’aquella pila de volums, només alguns han acabat a la biblioteca personal de l’estiu mentre que d’altres, que semblaven prioritaris, s’han quedat condemnats a l’ostracisme. I, enmig, s’hi han anat afegint títols de darrera hora que, de fet, són els que han acabat resultant algunes de les lectures més plaents de la temporada. Però, què condiciona la tria? Què fa que, en acabar un llibre, n’enceti un altre de determinat?

Llegiu més