Ismael Pelegrí i Pons

Amb aquesta frase tan contundent acaben algunes rondalles menorquines en les quals, el protagonista, empès per la cobdícia més material, acaba triant de manera equivocada: la pinta d’or o les unces d’or, per exemple, en tost de la dama. Hi ha qui creu, fins i tot, que aquesta frase maleïda ve a ser el millor resum del caràcter dels menorquins. Potser és molt agosarat, açò darrer, però no deixa de ser ver que la saviesa continguda en la literatura popular no surt del no-res. I, pel que es veu, els menorquins algun deix devem tenir, en la nostra idiosincràsia, d’egoisme, de materialisme cec i, en conseqüència, de curterminisme. No és que siguem indignes del do de ser menorquins, com va dir el poeta; és que, malauradament, el do, per ara, és així: serem pobres tota la vida. Pobres econòmicacament, però sobretot d’esperit.

Llegiu més

Views: 1

A l’estiu, i condicionat per la residència a Alcalfar, anam a comprar a Sant Lluís. Hi ha alguns comerços que ens agraden especialment per a abastir-nos de carn, peix, fruita, verdura, pa… És a dir, dels queviures bàsics. Una de les comoditats que presenta omplir la senalla en aquest poble és que les distàncies, a Sant Lluís, són curtes i tot allò que es necessita es troba en un radi inferior als dos-cents metres, concentrats bàsicament en el Cós, el carrer central que vertebra la població, creada pels francesos als segle XVIII.

Llegiu més

Views: 0

He de reconèixer que, durant les vacances, estic molt desconnectat dels mitjans de comunicació i no seguesc l’actualitat informativa de la mateixa manera que en altres moments de l’any. Açò no vol dir, però, que de tant en tant no hi tengui accés. Ho dic perquè m’ha semblat percebre, a partir del que he llegit puntualment per la xarxa i en paper darrerament i arran d’alguna conversa amb gent coneguda, que la reforma del tram de la carretera general entre Maó i Alaior segueix essent motiu de polèmica. Veig que és, aquest, un tema recurrent i que les obres, per sort fallides, que en el seu dia va endegar el general Alejandre, encara cuegen. Hi ajuda, segurament, que ens trobam en l’època de l’any en què les carreteres illenques suporten més pressió i que, per anar de Maó a Ciutadella, cal prendre’s les coses amb calma. Ara bé, crec que convertir la carretera en un cavall de batalla polític és una tria perillosa, almenys de la manera en què s’ha fet.

Llegiu més

Views: 1

Des de fa cinc anys, per tal d’alleugerir la calor del juliol, la secció de llengua i literatura de l’IME organitza una jornada d’estudi i d’homenatge a algun personatge la trajectòria del qual hagi destacat en l’àmbit de la lingüística o en el literari (Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud, Pere Melis i Pau Faner en les edicions anteriors). Un lustre ens permet parlar d’una activitat totalment consolidada en l’agenda cultural illenca. També, d’una jornada, crec, que és totalment necessària: a més de fer un reconeixement a una tasca personal concreta, permet de fer arribar al públic els resultats de la feina acadèmica, la qual no tindria sentit si no acabàs revertint en la societat.

Llegiu més

Views: 8

Fa tot just un any de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. S’ha escolat, per tant, una quarta part de la legislatura i, almenys en alguns mitjans, hem pogut llegir-ne valoracions i balanços, sobretot allí on els resultats van suposar canvis en les forces de govern. Bàsicament, el Partit Popular va cedir el govern autonòmic i, pel que fa a la nostra illa, el Consell Insular i una sèrie d’ajuntaments, com el de Maó, Ciutadella o Sant Lluís a opcions progressistes. De fet, els populars només conserven, a dia d’avui, els consistoris d’Alaior i es Castell.

Però, més que analitzar l’acció de govern dels passats tres-cents seixanta-cinc dies, que han donat per molt, tant per bo com per dolent, voldria centrar aquesta cabòria estival en un aspecte concret que hi ha implícit en aquests governs de canvi que van aparèixer en iniciar-se la nova legislatura. A nivell d’ajuntaments menorquins (i, fins a un cert punt, al Consell Insular) s’ha constatat la idoneïtat de les confluències d’esquerres. Hi ha qui dirà, i fins a un cert punt tindrà raó, que aquest és el fruit més evident d’allò que alguns van batejar com a 15-M, la revolta dels indignats. També ho és que una part d’aquest moviment es va canalitzar, amb totes les presses i problemes que la velocitat implica (les conseqüències de les quals ara comencen a patir), en un nou partit, Podemos. La realitat, però, és molt més complexa. No tot ve d’allà mateix. Em consta que a Maó, per exemple, es treballava en aquest sentit des de molt abans d’aquesta data icònica. També és ver, però, que tot hi ajuda.

Llegiu més

Views: 0

Algunes de les reflexions d’aquest text neixen d’una conversa amb na Diana.

Un dels llibres que vaig abordar l’estiu passat va ser Sicília sense morts, de Guillem Frontera, una novel·la prou entretinguda que gira al voltant de la corrupció a les institucions mallorquines. Protagonitzada per un periodista fet a l’antiga, una mena d’antiheroi massa tòpic pel meu gust (fet que resta efectivitat a la narració), a les pàgines del llibre apareixen polítics mediocres que són emprats com a testaferros, en què en tost de caps de cavall a la capçalera del llit apareixen rates putrefactes, en què els assessors polítics fan i desfan a lloure… L’obra es resol a partir d’un gir massa forçat i, per tant, poc convincent, que evidentment no explicaré. Un dels grans encerts del llibre, però, n’és el títol. Mallorca, en tant que illa bessona de Sicília, és presentada com a terra de corrupció i, per tant, hi trobam la presència de mètodes mafiosos imbricats, fins i tot, en l’administració pública. Hi ha, però, una diferència fonamental: fins ara, el codi d’honor d’aquesta cosa nostra mallorquina (lo nostro, hauríem de dir?) no ha hagut de recórrer, que se sàpiga, als assassinats.

Llegiu més

Views: 2

Ja ha arribat, un altre any més, l’estiu. Es pot percebre fàcilment aquesta realitat no només perquè fa més calor sinó, sobretot, per les diverses massificacions que constitueixen les rutines quotidianes de l’illa. Sense anar més lluny, en són un exemple mirífic les carreteres amb sobredosi de trànsit o, fins i tot, els maleïts muntets de pedres a les platges. En aquest darrer sentit, no deixa de ser simptomàtic que s’hagi hagut d’impulsar una campanya des de l’Agència de la Reserva de Biosfera al respecte (no parlarem, avui no toca, de la quantitat de faltes que hi havia a la piulada de Twitter. És indicador de moltes coses la qualitat de la llengua que empren les institucions en les comunicacions públiques). Els munts, que ja van ser fa uns anys, tema d’una entrada a Xalandria són un exemple del difícil equilibri que suposa la convivència entre turisme massiu i sostenibilitat, que també es veu condicionada per un fenomen de què podríem parlar llargament: la globalització.

Llegiu més

Views: 0

Enguany he tornat a les festes de sant Joan, a Ciutadella. Només al dissabte de la festa, però. M’hi empenyia un motiu irrenunciable i cal dir que l’experiència s’ho ha valgut (malgrat l’escepticisme inicial). Entre d’altres coses, ha servit per posar damunt de la taula una sèrie de qüestions identitàries (més tost de caràcter individual; de les identitats col·lectives que es mouen a les festes de Ciutadella, n’hi ha per donar i per vendre, però no en parlaré ara, tot i que hi tenguin relació).

Llegiu més

Views: 0