Ismael Pelegrí i Pons

Si ens centram en la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, arpovada pel parlament illenc el 29 d’abril de 1986, cal, en primer lloc, llegir l’exposició de motius. Aquesta part del text no té valor legal, però explica moltes coses.

Llegiu més

Views: 9

El Domini Lingüístic de la llengua catalana, dins de l’Estat Espanyol, abasta les comunitats autònomes de les Illes Balears, Catalunya, País Valencia, Aragó i Múrcia. Si analitzam els respectius estatuts d’autonomia veiem que no tots desenvolupen allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució.

Llegiu més

Views: 0

Hem vist que hi ha diferents maneres, a nivell estatal, de gestionar la diversitat lingüística, i com aquestes polítiques es concreten, entre d’altres aspectes, en diferents graus d’oficialitat de les llengües. El que farem a continuació és centrar-nos en la situació actual de la llengua catalana, concretament en quin és el seu estatus legal. Quatre estats hi estan implicats, perquè el domini lingüístic de la nostra llengua inclou territoris escampats geogràficament a Espanya, França, Andorra i Itàlia.

Llegiu més

Views: 1

Ens centrarem en un camp concret de la Política Lingüística, el que trobam aplicat a nivell estatal amb l’objectiu de gestionar la diversitat pel que fa a les llengües presents al territori. D’acord amb Albert Bastardas, podem fer una gradació a partir d’un continum “que aniria d’un extrem de màxim reconeixement de la igualtat oficial de les diferents llengües parlades per les poblacions fins a la nul·la existència de disposicions oficials en favor de cap varietat lingüística que no fos l’única adoptada amb caràcter exclusiu per l’Estat”. En l’extrem més favorable al que Bastardas anomena “multilingüisme igualitari” hi situam Bèlgica, Suïssa i Canadà. Aquests estats, organitzats de manera federal, grosso modo reconeixen més d’una llengua com a oficial de tot el territori, però oficialment són monolingües a nivell intermedi. Diu Bastardas, tot parlant de Suïssa:

Llegiu més

Views: 7

Una llengua que no s’empra per a escriure es desfà, s’empobreix, es mor i jo no vull que es mori

Pere Melis, Josep Pla i Menorca

Tot i que no són entitats vives, les llengües també desapareixen. I mai no ho fan per causes naturals, sinó que al darrere hi sol haver fenòmens extralingüístics que ho expliquen. Si estenem la metàfora mèdica a aquest camp, maldarem en aquesta sèrie de textos per intentar d’establir l’estat de salut de la llengua catalana, de manera molt genèrica, i d’analitzar-ne la simptomatologia. L’origen del que els lectors xalandriers podran llegir en diferents entregues (que ningú no s’espanti: onze, cada diumenge, fins al 28 de setembre!) és la intervenció que un servidor va fer a la Jornada d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, celebrada el passat 12 de juliol a Citadella, la qual, per cert, està donant ja alguns fruits evidents.

Llegiu més

Views: 2

Hi ha qui pensa que un dels aspectes més característics d’aquests temps líquids o hipermoderns que estem vivint és la tendència dels ciutadans a convertir-se en consumidors acrítics, als quals tot allò que els donen ja els va bé. Aquest procés que degrada la persona es pot pal·liar (i, amb un major esforç, evitar) exercint la crítica, és a dir, fer funcionar el criteri, des de la perspectiva constructiva, és a dir, fonamentada i rigorosa i amb l’objectiu final de contribuir a la millora.

Aquest exercici d’higiene ciutadana, avui, vull exercir-lo al voltant de la sessió del Mèdit Fillets, del 15 de juliol de 2014, a la qual vaig assistir (era la segona vegada que ho feia) i que em va deixar, en acabar, un sabor agredolç a la boca, esper que per una manera poc curosa, sense cap mala fe al darrere, de fer les coses.

Llegiu més

Views: 0

Aquest estiu, el tornam a passar a la vora de la mar. També repetim lloc d’estada, Alcalfar. Hi fa un estar d’àngels. Aprofit l’avinentesa per exhumar un fragment de dietari que vaig redactar en la primera de les estades familiars que hi vam fer:

23 d’agost de 2011

Alcalfar. Segons la veïna de l’apartament de baix, una al·lota principatina, «hi ha penya que l’escriu amb u i penya que l’escriu amb ela». «Per què?» «Ah, no ho sé!»

Més o menys aquesta va ser la conversa que li vaig poder escoltar l’altre dia amb una altra al·lota que, pel que sembla, havia vingut a passar-hi uns dies. Aquesta urbanització on hem passat l’agost d’enguany —que ja s’acaba— presenta una bossa gens menyspreable de gent que domina la filologia, especialment la toponímia, i que no té cap vergonya a debatre, perdoneu, a pontificar, sobre quina ha de ser l’ortografia correcta del nom de l’indret. Passa un poc com a Maó, on tenc l’altre lloc de residència, el de llarga durada.

Llegiu més

Views: 0