Els meus referents audiovisuals del “policia infiltrat en una perillosa organització” són ben flacs: la d’en Keanu Reeves, l’altra de n’Scorsese i aquella d’en Leslie Nielsen, si és que suma… Més enllà de l’acció o la trama, el que més m’interessa és el debat moral entre l’honestedat i l’engany. ¿Com te fas company i amic —fins i tot un hollywoodià enamorament— amb qui tanmateix consideres uns delinqüents en potència? ¿Com gestiones l’empatia per conviure amb una experiència social d’aquesta magnitud sense que t’afecti a títol personal? ¿Es fan cursos de dissociació emocional per no acabar psicològicament cremat en una mena d’Estocolm invers? O pitjor ¿a partir d’ara com podrà qualsevol familiar o amic seu confiar-hi completament sabent-lo capaç d’aquest doble joc? Com podrà el propi infiltrat estar segur de si mateix?
Views: 1
