Article publicat a Diario Menorca dia 27 d’Octubre de 2014

El 9 de Novembre fa temps que està marcat en vermell a les principals cancelleries de tot el món. És el dia que se celebra la consulta sobre el futur polític de Catalunya, una consulta que no només amenaça la unitat d’Espanya sinó que afecta també la complexa geopolítica Europea. Després d’uns dies de molta confusió tot indica que el dia 9 hi haurà urnes i paperetes però que no serà el dia D de la independència de Catalunya..

Que ha passat?

Ha passat que el catalanisme ha arribat molt més lluny del que ningú mai s’hauria imaginat. Per primera vegada a l’estat espanyol s’ha convocat una consulta on es demana als ciutadans si volen la independència. El referèndum s’ha convocat després d’una de les mobilitzacions ciutadanes més grans que s’han celebrat mai a Europa. Són molts els que pensaven que la sempre tan pragmàtica Catalunya arronsaria a les primeres de canvi. Idò no. El catalanisme ha aguantat estoicament una guerra bruta marca Espanya i s’ha plantat a les portes del referèndum.

Ha passat que, tal com era d’esperar, l’estat espanyol ha prohibit la consulta sense oferir res a canvi. Rajoy s’ha enrocat en posicions intransigents que fan olor a post guerra. La intransigència de l’estat no ha fet més que accelerar el xoc de trens, tot transformant un procés d’independència ple d’incerteses en un procés democràtic amb una força imparable. Cap altra país europeu hauria actuat de la manera que ho ha fet Rajoy. Bé sí un Sèrbia, i així li ha anat. Algú ens haurà d’explicar perquè el govern del PP ha actuat així, per tradició política o per manca d’intel·ligència.

Ha passat que en el darrer moment el xoc de trens s’ha evitat. Després de la fulminant prohibició del tribunal constitucional – òrgan d’una més que dubtosa credibilitat democràtica- Artur Mas ha substituït la consulta per un procés participatiu molt similar. Amb aquest moviment Mas guanya temps mentre el procés entra en temps de descompte. El nou 9N no serà una consulta homologable amb un cens propi. Serà un succedani de consulta que, com deia Antonio Baños, tindrà «la inútil potència que va tenir la consulta d’Arenys de Munt». Amb aquest moviment Mas ha situat la pilota al terrat dels ciutadans.

On som?

Llegiu més

Views: 0

Carta des de newcastle Publicad aa Diario Menorca dia 29 de Setembre de 2014

El cap de setmana passat es va celebrar una fira britànica a Maó. El programa incloïa una recreació històrica de la cerimònia de traspàs de Menorca als espanyols, una exhibició dels Red Arrows i com és habitual mercats medievals amb pernils ibèrics (!!) , cercaviles musicals i la ja tradicional repicada de campanes de Santa Maria. Sóc un maonès que fa una pila d’anys que viu al Regne Unit i no em puc estar de dir que l’Anglaterra que els maonesos van poder tastar en aquesta fira no la reconec per enlloc. Aquesta era una Anglaterra imperial i militarista sense classe obrera ni diversitat ètnica. És l’Anglaterra d’aquell himne que tant em desagrada “Rule, Britannia! rule the waves: Britons never will be slaves”

Britannia són les desfilades miliars de l’11 de Novembre, són els castells de Harry Potter, són les agulles d’Oxford, els canals de Cambridge, són els al·lots uniformats que van escola, és el canvi de la guardia davant de palau, és Buckingham Palace, és la torre de Londres amb els seus falcons, és la Navy reconquerint les Malvines, és la gespa perfectament tallada dels seus jardins, és el Yorkshire Tea (que per cert és cultiva a Sri Lanka) i el UKIP de Nigel Farage. Certament Anglaterra és açò però no només açò. Em sembla terriblement injust reduir un país tan divers a un visió tan estereotipada i carrinclona, més pròpia de Gibraltar que de Newcastle, des d’on escric.

Llegiu més

Views: 0

Aquest estiu les cartes des de Newcastle no parlen de política. La darrera entrega publicada –  el 24 d’agost del 2014 – fa un repàs del viatge a Islàndia. Podeu veure les fotos de la ruta aquí

Quan l’home és un accident
L’arribada a Islàndia no deixa a ningú indiferent. Amb una simple mirada des de la finestreta de l’avió n’hi ha prou per concloure que aquí la natura és la gran protagonista. Et dóna la benvinguda un paisatge inhòspit, salvatge i ventós, un paisatge lunar sense vegetació, de terra negrosa amb camps de lava i cràters arreu, un desert fred. A l’altra banda de la badia s’hi entreveu la silueta del volcà que segons Jules verne porta directament al centre de la terra. Com diu Xavier Moret (1) aquí l’home és un accident. Islàndia és un país d’una extensió similar a Anglaterra on hi viuen poc més de 320.000 persones. Agafam el flybus que ens ha de portar a Reykjavik, la capital més septentrional de la terra. És una ciutat esquizofrènica que combina la delicadesa escandinava del centre amb una planificació territorial a l’americana i un deix de ciutat post comunista a les afores. Reykjavik és una ciutat senzilla però molt cool. És famosa per les seves farres salvatges i la seva bohèmia més hipster. Que hi fa una ciutat tan delicada com aquella en un lloc tan desolat?

Llegiu més

Views: 0

Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.

Llegiu més

Views: 0

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicat a diario Menorca dia 7 de Juliol del 2014

Des de fa uns mesos al meu timeline s’omple de piulades que exalten amb desmesura la bellesa de l’illa. Es tracta de llepades de mel de turistes que han estat repiulades per @turismoMenorca, l’organisme oficial encarregat de la promoció turística. Entenc perfectament per què ho fan. El boca orella és la millor manera de promocionar un destí turístic. És més efectiu posar en megàfon als que parlen bé de l’illa que dissenyar campanyes publicitàries buides de contingut. La imatge de Menorca que es dibuixa al meu timeline és d’allò més positiva amb constants referències a la idea de paradís. Qualsevol diria que Menorca és Xauxa, un lloc on «sa misèria mai s’ha conegut».

L’estratègia de Turismo Menorca (per cert ni Turisme, ni Tourism) no és un fet aïllat. Des de fa uns quants anys s’ha imposat l’obligació moral de parlar sempre bé de l’illa. No fer-ho és vist com un senyal de traïdoria a la pàtria (i a la seva principal font de riquesa el turisme). Un bon menorquí és aquell qui canta les meravelles de l’illa, qui mostra els racons ocults als turistes, les seves cales més amagades. Ara mateix hi ha en marxa una campanya institucional que dóna la benvinguda als turistes amb fotografies de menorquins entranyables. La campanya ens convida a somriure als turistes a ser-ne els seus servidors. Ca nostra és ca vostra
Sóc el primer a parlar desmesuradament bé de l’illa tanmateix em resulta incòmoda aquesta imatge de Menorca com si fos la millor del món. Qualsevol diria que esteim davant una versió menorquina de l’España va bién. L’exaltació desmesurada de Menorca no només té per objectiu vendre l’illa als turistes potencials, sinó també crear un consens entre els menorquins que sigui favorable als interessos del turisme. Es tracta d’infondre el missatge que tot allò que és bo pel turisme no és criticable, que l’èxit de l’economia depèn de la nostra acceptació incondicional del fet turístic. Ara ens diuen que estimar Menorca ja no passa per evitar la seva destrucció sinó per abocar-se al turisme.

Llegiu més

Views: 2

Avís: tota coincidència amb la realitat és pura casualitat.

2 de Juny de 2014, el Rei Joan Carles I abdica. Se’l considera el pare de la democràcia però el seu regnat té molts punts foscos, començant pel seu paper en el cop d’estat del 23F. No va heretar la corona del seu pare sinó que el va nomenar directament el dictador. Tutelat per les potències occidentals va impulsar una transició que molts creien exemplar però que cada vegada és més qüestionada. Després de borbonejar durant els 39 anys del seu regnat, el consens del 1978 és cada vegada més fràgil. Aconsellat per cinc notables del regne se’n va després de tot un reguitzell d’escàndols i unes eleccions catastròfiques pels dos partits que li donaven suport.

19 de Juny de 2014 Felip VI és coronat rei d’Espanya. El seu regnat comença amb un suport sensiblement menor que el del seu pare. El nacionalisme català i basc així com també l’esquerra alternativa li giren l’esquena. A la premsa tot són elogis desmesurats mentre al carrer un milió de persones es manifesta a favor de la república. Diuen que està sobrerament preparat però el seu discurs és més aviat ranci i immobilista. Tot plegat és un gran operació d’estat per deixar-ho tot ben fermat. Ironies (o no) de la història la coronació se celebra el mateix dia que Felip V – el primer rei borbó d’Espanya– signà l’ordre d’incendiar Xàtiva. Amb Felip V Catalunya va perdre la llibertat que recuperarà sota el regnat de Felip VI, just 300 anys més tard.

Llegiu més

Views: 0

Publicat a Diario Menorca 2 Juny 2014

Les eleccions europees del 25 de Maig ens han deixat un paisatge electoral irreconeixible, tant a Europa com a l’estat espanyol. Els canvis són tan profunds que la ressaca es farà notar estona. Aquesta és, molt resumidament, la meva lectura del 25M.

La primera notícia d’aquestes eleccions és l’augment de l’extrema dreta europea. Han guanyat a Dinamarca, el Regne Unit i molt especialment a França. Tant la victòria del UKIP com la del Front nacional posen en entredit la viabilitat del projecte europeu. El somni d’Europa ha esdevingui un  malson i no és gens clar que pugui sobreviure. Les causes del terrabastall són diferents a cada país però hi ha un element comú en tots els casos que no és altre que la incapacitat d’Europa per donar resposta a la crisi. Enlloc de protegir els ciutadans,  Europa s’ha convertit en una corretja de transmissió del consens neoliberal. No hauria d’estranyar a ningú que el populisme xenòfob creixi més allà on hi ha una tradició democràtica més sòlida. Ni a Anglaterra ni a França el populisme xenòfob és vist com una solució autoritària a la crisi sinó com un intent de preservar la democràcia pròpia davant els embats de la globalització Europea. L’Europa benpensant vol trencar amb el consens europeu però el camí que ha escollit té un preu molt alt per a la convivència.

Llegiu més

Views: 0

Article publicat al Diari Menorca, 5 maig del 2014

La setmana passada Bauzà va anunciar la seva mesura més populista, la reducció d’un terç de diputats al parlament. La proposta es justifica pel seu estalvi econòmic que es calcula en 11 milions. Si bé l’austeritat és la consigna, la motivació real és electoral. La gran preocupació de Bauzà no és l’austeritat sinó l’oposició – la qual podria arruïnar la seva prometedora carrera de ministre. Esteim davant una proposta profundament antidemocràtica feta per un home desesperat que sap que només podrà guanyar tot fent trampes. Es tracta de reduir representativitat per així assegurar-se la majoria absoluta, és a dir de gastar menys en democràcia per gastar més en sobresous.

La proposta és una més d’una llarga llista de retallades democràtiques. Ja he perdut el compte de totes les iniciatives que ataquen directament els nostres drets i llibertats. Tot plegat és un exercici de cinisme polític sense precedents. Retallen diputats, a qui podem democràticament deixar sense feina cada quatre anys, per reforçar càrrecs no electes que no controla ningú. S’omplen la boca de transparència mentre promouen una targeta blava que legalitza el suborn. Prohibeixen els nostres símbols mentre prolifera la simbologia feixista als camps de futbol. Promouen la nostra austeritat mentre el president amb tota la cara del món continua cobrant d’una farmàcia que factura centenars de milers d’euros de la institució que presideix. Persegueixen la nostra llibertat mentre fomenten el seu clientelisme.

Llegiu més

Views: 0

Article publicat a Diario Menorca 14 d’Abril de 2014

El dia d’enganar – April Fools’ Day – Tadeo garantia a les pàgines del diari Menorca la protecció de les platges verges. El president també desmentia un acord amb la promotora Edivissa per permetre 900 places hoteleres i un camp de golf al municipi d’Alaior. Tot i que no era la intenció les dues cròniques podien ben passar per una innocentada. Pocs dies abans el GOB havia advertit que tal com està redactada la Norma Territorial Transitòria espais tan emblemàtics com Macarella, Cala en Turqueta, Algendar o El Pilar quedaven en mans de determinades operacions urbanístiques.

La política urbanística del Consell ha resultat ser un gran engany. Van entrar amb les masses de rompre i tres anys més tard, encara és l’hora que compleixin la principal promesa electoral– una modificació del PTI que ajudi a impulsar l’economia de Menorca. L’engany es veia a venir des del moment que van confiar la redacció de la norma a un dels personatges més foscos de la política menorquina, Cristóbal Huguet, que a més d’enrabassat ha resultat ser ineficient. Un polític dels 80 no era la persona més adequada per adaptar la política territorial al segle 21, ni que fos per liberalitzar-la.

Llegiu més

Views: 0

La meva crònica de l’11M publicada al diario Menorca dia 17 de Març

«Cuando vi que se usaba como arma electoral, sentí el mayor sentimiento de asco que he sentido jamàs.» (el Gran Wyomin)

Faltaven pocs minuts per a les 8 del matí quan els diaris anuncien que hi ha hagut una gran explosió a Madrid. Era un dijous 11 de març i faltaven pocs dies per a unes eleccions generals que mai vaig creure que Rajoy tenia guanyades. Com cada matí, repassava la premsa abans de començar a treballar. Era el meu darrer any de doctorat a Durham i duia un ritme de feina frenètic. Els esdeveniments de les properes 72 hores no van ajudar-me gens ni mica a concentrar-me en la meva tesi.

A mig matí vaig pujar a l’Sky Lab per fer un cafè. Feia mitja hora que Ibarretxe amb cara de pànic havia fet unes declaracions duríssimes contra ETA. Poc després Otegi desmentia amb rotunditat que ETA hi tingués res a veure. A l’Sky Lab no és parlava de res mes. Record especialment els comentaris neguitosos de Luiza Bialasiewicz, especialista en geografia política. Els vaig dir que encara era prest per saber que havia passat, que les declaracions d’Otegi em feien dubtar i que les reaccions viscerals eren molt comuns a Espanya. A Anglaterra la cobertura era molt important però estaves lliure de la pressió emocional que ja es desfermava als mitjans espanyols.

Cap el migdia l’ambient s’enrareix. A la 1.30 Acebes afirma que no té cap dubte de la responsabilitat d’ETA. Em ve la imatge d’Ibarretxe emmanillat. Minuts mes tard Vilaweb treu l’editorial mes valenta que ha fet mai on es qüestiona l’autoria de l’atemptat. A poc a poc els mitjans de comunicació britànics, i molt especialment la BBC, comencen a distanciar-se de la versió oficial. Es creen dos mons paral·lels. El de la premsa espanyola que només parla d’ETA – «Matanza de ETA en Madrid» titula «El País» – i el de la premsa internacional que parla obertament de terrorisme islàmic. Aquell dia la premsa espanyola va perdre tots el papers i encara no els ha recuperat.

Llegiu més

Views: 1