Canvis sistèmics o costmètics?

per

Si em fessin triar el polític més influent o important del segle 20 a Espanya, jo triaria Manuel Fraga Iribarne. Hi ha altres polítics que han tingut un paper destacat, com ara Jordi Pujol, però cap crec supera a Fraga. Tenc tres motius per justificar aquesta tria

  1. Com a Ministre d’Informació i Turisme (1962-1969) Fraga va ser el responsable d’obrir l’estat espanyol al turisme de Masses. Això va fer possible la transformació del sistema econòmic autàrquic dominant en un de liberal i globalitzat. Com per art de màgia l’Estat espanyol va passar d’una situació pre-industrial a una situació post-industrial en. .. menys de 10 anys

  1. Durant el mateix període en qualitat de responsable de la propaganda, Fraga va moure el franquisme des d’una lògica de la repressió a una lògica de la persuasió. Fraga va entendre abans que ningú que l’eina més important de control no era la presó sinó la lleugeresa de la televisió i el cinema. Les espanyolades es van fer sota la seva direcció política.

  1. Fraga va tenir un paper fonamental durant la transició. Com a líder d’Alianza Popular primer i del Partido Popular després va aconseguir unir en unes sola sigles tota la dreta espanyola, des del fascisme español més ranci fins al liberalisme més homologable passat pel regionalisme de gent com en Gabriel Cañellas. No era una tasca fàcil però ho va aconseguir.

Fraga, sense haver estat mai president ha estat un dels grans arquitectes polític de l’estat espanyol. Va matar (metafòricament) Franco, 15 anys abans que morís, va perpetuar un sistema dubtosament democràtic a base de permetre grans canvis que no canviaven gran cosa, va obrir la porta a la superficialitat del lleure sense abandonar el nacional -catolicisme de sempre. Quasi res! Tanmateix les seves tres grans creacions passen per un moment difícil

D’entrada la lògica de repressió està guanyant terreny a la lògica de la persuasió. Això és veu sobretot en el cas del conflicte basc. Ja no es parla de procés polític o d’aprofundiment de la democràcia sinó d’il·legalització de partits polítics, de persecució de l’entorn Aberzale i d’empresonament indiscriminat. Fins i tot es senten veus que parlen de la necessitat d’abolir l’autonomia basca. A això cal afegir la creixent debilitat dels sistemes clàssics de persuasió política, molt especialment la televisió. La televisió (espanyola) no ha canviat massa per no dir gens; respon als mateixos principis de control informatiu, entreteniment cutre i monoculturalisme espanyol de sempre. Tanmateix la seva influència – encara important – es veu cada dia més matisada per l’aparició de nous mitjans de comunicació, molt especialment d’internet, un mitjà incontrolat i incontrolable que no respon a una lògica “nacional” que Fraga va promoure

El Turisme de masses continua sent l’eix central del sistema econòmic. Ara bé, tot i el creixement sostingut, ja no dóna els rendiments que donava. Només fa falta veure les dades econòmiques de les Illes Balears que fa més de 5 anys que creixen per sota de la mitjana europea. Els increments en el nombre de turistes ja no es tradueixen en un increment de la riquesa. Dit d’una altra manera el turisme de masses està morint d’èxit. Aquest fet es veu agreujat per una crisis immobiliària sense precedents que tardarà uns quants anys a desaparèixer.

Tanmateix l’obra de Fraga que passa per un moment més difícil és el PP. Tot i els èxits electorals s’està demostrant cada vegada més difícil mantenir tota la dreta junta sota unes mateixes sigles. Diguin el que diguin el PP s’està dividint a marxes forçades en dos, els que volen fer del PP un partit liberal homologable internacionalment i els que volen un projecte de dretes “sin complejos”, és a dir els que volen continuar el projecte de Fraga – que a donat suport a Rajoy y Gallardón – i els que volen tornar a les essències. Els conflictes no són de persones sinó de projectes. No fa falta dir que ni Fraga ni Rajoy ni Gallardón em desperten cap simpatia ni una, tanmateix són els únics amb possibilitats reals de guanyar unes eleccions i treure en Zapatero de la Moncloa.

Canvis sistèmics o cosmètics?

Pau Obrador

Views: 1

2 comentaris a “Canvis sistèmics o costmètics?”

  1. La vaig veure fa molts anys. De totes maneres tens raó no tenia la película ben situada en el temps. Bienvenido Mr Marshall és del 1953, per tant és prèvia al dessarrolismo.

    L’argument de l’espanyolada l’he tret d’un article de Teresa Vilarós. Aquí hi ha una cita llarga que fa referència al tema.

    “Dentro de ese modelo se pone en marcha algo así como una apresurada “educación sentimental” neoliberal del españolito medio de la época, como hubiera dicho quizá Manuel Vázquez Montalbán. Y a la par de que industria del turismo de masas, nace en España con ella y ligado a ella un nuevo tipo de sujeto/súbdito: el emblematizado en 1959 de forma magistral por la niña-actriz Marisol en Un rayo de luz (1959), la película de Luis Lucía que la lanzará al estrellato. El numeroso grupo de películas de este tipo producidas con el apoyo financiero del Ministerio de Información y Turismo en los años sesenta funciona eficazmente como engrasado organismo biotecnológico dedicado a educar/entretener al pueblo en el intríngulis del nuevo paradigma de consumo hasta entonces situado fuera del alcance de los españoles. Desde el ejercicio de la banalidad, el cine desarrolista y tecnócrata de los sesenta se zambulle sin rubor en el ámbito de lo pospolítco, sea abogando por el patriotismo consumista a base de fútbol
    (Saeta rubia),48 por la emigración española al extranjero (Vente a Alemania, Pepe), por la necesidad de incrementar los índices de natalidad (La gran familia), 49 o por la colaboración de España con la NASA (El astronauta).

    A diferencia del grupo de películas de raigambre histórico-imperial características de las primeras dos décadas de la dictadura franquista, las películas patrocinadas por Información y Turismo en los sesenta se usaron no tanto como instrumento ideológico sino como tecnología estatal de confirmación del par seguridad-consumo. Las primeras películas desarrollistas buscan introducir a la población a las masas de turistas que se desplazan a las costas españolas y al complejo sistema que las hace posibles (Bahía de Palma, 1962,51 de Juan Bosch, o Búsqueme a esa chica, 1964, de Fernando Palacios, por ejemplo, esta última de nuevo con Marisol como protagonista). A partir de ellas, a mediados de los años sesenta, la españolada atiende a la exploración de la progresiva y celebrada autoconversión del sujeto nacional en sujeto turista, y por tanto consumidor, siendo ejemplos de ello, entre muchas otras, las perversamente estupendas comedias-basura Abuelo made in Spain, de Pedro Lazaga,52 y la plétora de películas dirigidas por Pedro Masó, con Verano setenta, El turismo es un gran invento, ambas de 1970,53 y No desearás al vecino del quinto, ya de 1975, entre las mejores”

  2. Pau, qualificar l’obra mestra de Berlanga, Bienvenido Mr Marshall, d’espanyolada, no t’ho puc perdonar. L’has vista?

Els comentaris estan tancats.