He de confessar, de bon començament, que el text que segueix no té res a veure amb allò que inicialment havia previst. Volia parlar del carnaval des d’un punt de vista social, partint de la manera en què es celebrava i es celebra a Menorca. M’interessava destacar que es tractava, originalment, d’una festa basada en el capgirament social —per uns dies, els de baix i els de dalt intercanviaven les seves posicions en la piràmide estamental— i que, per la seva «perillositat», havia patit un procés de prohibicions i de transformacions fins a convertir-se en un esdeveniment inofensiu per al poder. Pensava, a l’hora d’exemplificar-ho, en el bisbetó montserratí, en què, per un dia, un dels escolans esdevé màxima autoritat al monestir. Resulta, però, que aquest és un costum nadalenc. Començava bé! Cercant informació al respecte, he descobert que la realitat, per variar, és molt complexa i que és des d’aquesta perspectiva que es pot assajar d’entendre allò que molta gent celebra aquests dies.
L’obra, d’entre totes les consultades, que ha fet canviar completament l’estructura del xalandrot és Tradicionari: enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, dirigida per Joan Soler i Amigó, publicada el 2005 per Enciclopèdia Catalana. Per començar, perquè apunta a una diferència fonamental que jo no havia tingut en compte: carnaval i carnestoltes, tot i semblar mots equivalents, a més de tenir un origen etimològic diferent fan referència a dues realitats en què, malgrat les semblances, hi ha divergències importants. Mentre que el mot carnaval, d’acord amb la tesi que proposa Joan Coromines, prové de l’italià —Francesc de Borja Moll, al DCVB, li atribueix un origen castellà—, carnestoltes prové del llatí. Ambdós fan referència al fet de treure la carn —carne levare i carnes tollitas—, és a dir, el significat és gairebé idèntic. Carnestoltes ja es feia servir, en català, a l’edat mitjana, fent referència a l’abstenció de la carn, al dejuni. Ara bé, aquesta privació també es podia exercicir durant el període d’advent, abans de Nadal, a més del que ara ens interessa, els darrers dies en què es pot menjar carn abans del dimecres de cendra. Carn de porc, sobretot. D’aquí prové el nom del dijous llarder —el llard és el greix d’aquest animal: el sèu o el saïm— que, a Menorca, entre d’altres indrets catalanòfons, pronunciam jarder gràcies a un procés fonètic anomenat fricatització. Es tractava d’una festa rural amb una sèrie de protagonistes molt concrets, que citarem més endavant. D’altra banda, carnaval és un terme que es fa servir a partir del segle XIX per referir-se a una celebració urbana amb què es marca l’inici del dejuni de quaresma. A Menorca també en diem, d’aquest període, els Darrers Dies. Actualment, la festa és una mescla de les dues coses. És bo de fer demostrar-ho: «se celebren balls de Carnaval i no de Carnestoltes, i s’enterra el Carnestoltes, no pas el Carnaval.»
Amb l’arribada de la industrialització al segle XIX i, en conseqüència, de la nova societat burgesa, bàsicament urbana, el carnaval rural va experimentar una sèrie de canvis. El resultat en va ser una mescla que encara perdura. Així, el ninot protagonsta de la festa, originalment un bujot de palla —que acabava cremat—, va dignificar-se des del moment en què un actor va passar a interpretar-lo, acompanyat d’un seguici, una mena de cort. D’una celebració popular impovisada, sense programa, que tenia com a escenari les places i els carrers —l’espai públic—, es va passar a uns actes programats, amb l’estructura definida i celebrats en espais definits i anunciats. Per exemple, es donaven balls en salons i en cafès, és a dir, en espais privats, amb actuants i espectadors. Així, cada classe social tenia maneres diferents de fer. Tradicinalment, les màscares eren un mitjà: servien per ocultar la personalitat i eren fetes amb materials reaprofitats; amb l’arribada del carnaval urbà, les màscares es convertiren en una finalitat: es feien expressament i servien per mostrar la classe social i fer-ne ostentació. Mentre que, originalment al camp, la festa servia per fer una sàtira de les persones i del seu comportament, de caràcter oral, amb l’arribada del progrés i de la civilització la crítica va passar a ser política. El que havia estat una festa d’inversió es convertia en una festa d’imitació. En l’actualitat, com hem dit, conviuen elements carnestoltencs i carnavalescos. A la primera categoria pertanyerien els personatges, les farses, les màscares, les disfresses, les cançons, els balls de gresca i la gormanderia; a la segona hi trobaríem els balls, la rua i l’espectacle.
A Menorca, sobretot a la part de llevant de l’illa, el personatge principal de la festa té un nom: en Camestortes. Evidentment, és una pronunciació popularitzada de carnestoltes: la gent, en no saber llatí, perd la referència original i la paraula s’aproxima, per metonímia, a una altra de semblant que té relació amb les característiques del bujot. El mateix nom es fa servir, per exemple, a la població mallorquina d’Algaida. En canvi, a Alaior, el personatge és de nom Bernat Figuerola, un terme d’origen incert: diu la tradició popular que es tractaria d’un antic sabater que va partir a fer fortuna a Amèrica. És a dir, que era un indià que tornava al seu poble d’origen per celebar els Darrers Dies. Pel tipus de celebració que representa, però, no s’hauria de descartar que fos més antic, perquè els indians ens remeten al segle XIX. En aquest sentit, no deixa de ser curiós que hi hagués, al segle XV, un pellaire d’origen lleidetà —de Fraga, concretament—, resident a Concentaina, amb aquest nom. Segurament és només una coincidència. En Camestortes —malgrat que darrerament l’enterren— i en Bernat Figuerola acaben cremats. No deixen de ser bujots amb què, gràcies al ritual purificador del foc, «la comunitat es deslliura de les responsabilitats derivades dels seus actes». Es tracta, per tant, d’una catàrsi col·lectiva en què es dona acompliment a la sàtira de les persones i dels comportaments a partir de la lectura —l’oralitat a partir d’un text escrit— d’un testament en què rep molta gent coneguda de qui es critica, sobretot, els vicis.
Tot plegat es desenvolupa enmig d’una farsa —una processó, en aquest cas—, en què originalment es donava la provocació i la subversió social, sobretot de l’element religiós. Encara en trobam reminiscències en el seguici fúnebre, en què hi ha representades les forces vives de la societat, al costat d’un gran número de vídues i ploradores, un ofici actualment perdut. Aquest acte irreverent, al costat de les màscares i les disfresses, representava l’expressió màxima del capgirament —el mundus inversus— carnavalesc. D’una banda, disfressar-se implicava «transvestir-se per transformar-se, per perdre’s a través de l’equívoc, de l’ambigüitat, de l’alteritat. Una oportunitat per a l’inconscient individual de fondre’s activament en la col·lectivitat». Aquest vessant encara hi és. Gràcies a la disfressa, podem ser, per un temps limitat, allò que no som però que ens agradaria ser. Que molts homes es disfressin de dones —cosa que no sol passar a l’inrevés—, no deixa de sorprendre. O no. Que allò prohibit s’hagi pogut desenvolupar a recer del carnaval, tampoc: la disbauxa i, amb ella, el pecat de la carn, fins i tot quan és entre persones del mateix sexe, hi ha tingut una relació directa. D’altra banda, la festa es basa també a capgirar-ho tot per uns dies, a creure que els de baix poden donar-li la volta a l’ordre social, la qual cosa atorga a la festa clara una dimensió política que ja hem citat. Tots junt ajuda a cohesionar la societat. La festa és una eina bàsica a l’hora de fer-ho. La rua, d’origen informal i amb un clar sentit subversiu, havia contribuït a accentuar-ho.
Per tot plegat s’entén que el carnestoltes i el carnaval hagin estat, històricament, prohibits: podien suposar una amenaça per al poder establert. Ja anava bé que, antigament, fos una vàlvula d’escapament social —uns dies de descontrol per poder passar la resta de l’any controlats en el marc d’una societat molt rígida. L’historiador Antoni Vives ho explica clarament: «per una banda servia per qüestionar l’ordre social i alhora per reproduir-lo: se sabia que el món podia ser d’una altra manera, però alhora es continuaven mantenint aquestes normes durant la resta de l’any». Anava bé, però el risc que la cosa no fos puntual, tanmateix, hi era. No és cap sorpresa, idò, saber que la dictadura franquista va prohibir la celebració del carnaval. No eren els primers. Com va fer amb altres expressions populars —el folklore, sense anar gaire enfora—, el règim de Franco es va dedicar a domesticar-lo fins a convertir-lo en una festa inofensiva. L’arribada de la democràcia va recuperar-lo, tot i que a canvi d’un altre canvi d’essència important. Ja no es tractaria realment d’una festa popular —que va de baix a dalt i no a l’inrevés— sinó d’una celebració institucionalitzada, impulsada des de l’administració pública. Ara bé, si hi ha un element que en demostra la domesticació de manera fefaent és el fet que el carnaval s’ha convertit, d’una banda, en una festa infantil, com afirma l’historiador mallorquí Antoni Vives, i, de l’altra, en un botellot a l’aire lliure, típic de l’era del buit, per a dir-ho amb els mots de Gilles Lipovetsky. En aquest sentit, algunes cançons que hi estan estretament lligades han perdut el seu caràcter subversiu per passar a ser cantades per fillets i filletes. Aquest és un aspecte tan interessant que, segurament, mereixerà un xalandrot específic centrat en una cançó concreta sembla que d’origen occità. Com el mereixieria la presència, a Ciutadella, de les estudiantines, que animen musicalment la festa de carnaval, però no es pot arribar a tot.
Cal parlar, finalment, de la gormanderia, és a dir, del menjar. És cert que els darrers dies tenen un vessant alimentici clar. Ho hem dit respecte del dijous jarder, però n’hi ha més. Antigament, hi havia casos de batalles de verdures durant les rues —si no vaig errat, a Menorca, per Sant Antoni, açò també succeïa— i, com passa encara a la zona de ponent de l’illa, es celebraven panxons col·lectius amb què tancar l’època de la disbauxa i donar pas al dejuni quaresmal. Encara es fan torrades de sobrassada el darrer dimarts. Si són al camp, millor. As Mercadal, per exemple, es celebren a cala Roja, a la badia de Fornells. Sembla clar l’origen rural d’aquest costum.
El carnaval, així, cedeix el testimoni a una senyora vella i lletja, que passeja un tros de bacallà, unes graelles i un setrill d’oli. De fet, no s’entèn una cosa sense l’altra, carnaval i quaresma són dues cares de la mateixa moneda. Que l’àvia hagi esdevingut, a Maó, un gegantó que, setmana rere setmana, fins a fer-ne set, perd un peu a una plaça diferent de la ciutat, a la qual arriba acompanyada per una corrua de fillets petits, embolcallat tot en el marc d’un espectacle d’animació infantil té, després del que acabam d’explicar, tot el sentit del món.
Views: 58