General

No veníem del no-res, però déu n’hi do. La repressió franquista —intensificada en el cas de Menorca pel fet d’haver romàs fidel a la legitimitat republicana fins al final de la guerra—, pot ajudar a explicar, en part, la migrada producció literària de les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a l’illa. Migrada, però no inexistent, cal matisar. Malgrat que parlar d’un grup de postguerra a Menorca, tal i com proposa Pere Rosselló Bover, sigui massa agosarat (sobretot si s’hi inclou Gumersind Gomila, que pertany a una dinàmica literària diferent, la rossellonesa), cal fer constar que obres com Serenor d’Antoni Moll Camps (1946), el Rellotge de caixa, de Ferran Martí i Camps (1967) o la producció teatral de Frederic Erdozaín —enllà de la conegudíssima L’amo en Xec de s’Ullastrar (1961), com podrem comprovar prest, quan se’n publiqui l’obra inèdita—, i la poètica de Joan Timoner Petrus o Gumersind Riera, per citar-ne alguns noms significatius, matisen els mots de Francesc de Borja Moll amb què afirmava que l’illa estava «endarrerida literàriament» en aquella època. Ara bé, la publicació dels Contes menorquins, de Pau Faner (1972), suposà un punt d’inflexió en l’evolució de la nostra història literària. Hi ha un abans i un després de l’aparició d’aquest llibre.

Llegiu més

Views: 6

Tal i com es pot llegir a les quatre darreres pàgines del quaranta-sisè volum de la insòlita The Anglo-American Cyclopaedia (editada a Nova York el 1917), existí una doctrina herètica que considerava abominables els miralls i la còpula, ja que ambdós multiplicaven el número d’homes. No deixa de ser curiosa l’equiparació que s’estableix entre dos elements en principi tan dispars com aquests, la procreació i els reflexos. Es tracta, per cert, d’una informació que es localitza a l’entrada dedicada a Uqbar, una desconeguda regió de l’Àsia Menor en què, entre d’altres trets interessants, tota la literatura que s’hi va conrear pertanyia al gènere fantàstic.

Llegiu més

Views: 5

En començar el curs actual, els vaig comentar als alumnes que, segurament, l’acabaríem veient-nos les cares, sense màscares. En dir-los-ho, no m’ho creia ni jo, però calia començar un altre any difícil i incert amb missatges esperançadors. I vet aquí que, el clourem amb els rostres descoberts. Fa tot just una setmana que la majoria dels alumnes, dels professors i del personal no docent de l’institut van i venen pel centre sense aquesta peça que, des de fa un parell d’anys, s’havia convertit en part indissoluble de l’abillament escolar.

Llegiu més

Views: 2

Que Sant Jordi, enguany, caigui en dissabte, ja va bé. És un bon dia per a sortir a passejar. Que, a més, sigui la primera edició que es celebra en açò que anomenen la nova normalitat, sense l’obligació de dur la màscara posada, també hi ajuda. Després d’unes versions entre descafeïnades o, directament, inexistents de la festa, tot sembla indicar que, en aquesta ocasió, les coses es redreçaran. De fet, sembla que tot ve de cara perquè aquesta diada sigui un èxit, excepte pel que fa a la meteorologia. Per variar. Sembla aliena a les contingències humanes i, més d’un hi ha —sobretot d’entre els llibreters—, que ha passat una penada durant els dies previs al sarau, en què no ha deixat de comprovar compulsivament l’evolució de les prediccions del temps per al cap de setmana, tan variables elles.

Llegiu més

Views: 0

Hi ha una gran diversitat de motius amb què justificar un viatge no laboral. A vegades, ho és el simple fet de tocar el dos, les ganes de canviar d’aires i d’abandonar temporalment la quotidianitat. En d’altres, hi ha qui cerca determinats entorns naturals o qui, senzillament, no vol altra cosa que engatar-se enfora de ca seva, on les ressaques són igual de males de passar, tot i que es té la sensació que l’anonimat n’atenua els efectes. Aquest darrer vessant, bàsicament noctàmbul, es pot complementar amb el conegut binomi sol i platja, diürn. Hi ha, també, qui embolcalla el fet de viatjar amb una pàtina cultural: conèixer monuments o museus, anar de concerts… En aquesta darrera tipologia, hi podríem incloure el fet de visitar llibreries. Parlem-ne.

Llegiu més

Views: 5

Si quan llegeixes aquestes paraules, encapçalades per un títol que manlleva maldestrament un vers de Gumersind Gomila, és dissabte dia 2 d’abril, segurament jo estaré rodant per Mallorca, assistint als actes d’una nova edició dels Premis Cavall Verd. Organitzats per l’AELC (l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), arriben enguany a la trenta-novena edició, una xifra que demostra fins a quin punt estan més que consolidats.

Llegiu més

Views: 1

Jesús Tuson enceta l’encara imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries, 2001) amb una presentació en la qual ens recorda que, per a poder entendre la realitat que ens envolta, sempre complexa, empram les simplificacions. Lògicament: la nostra capacitat intel·lectual és limitada i fer-ho així és necessari. Ara bé, Tuson hi afegeix que aquest mecanisme, duit a l’extrem, ens pot fer caure en el maniqueisme, és a dir, en la posició reduccionista de creure que les coses només poden ser blanques o negres. D’aquí en surt un brou de cultiu en el qual els estereotips i els prejudicis, les opinions no raonades, creixen a lloure.

Llegiu més

Views: 2

Què hauria passat si els pares d’Adolf Hitler haguessin fet servir preservatius a l’hora de mantenir relacions sexuals? Tot i que podria haver estat una altra —a la revista Pronto, que fullejava durant la infantesa a ca l’àvia Juanita, hi havia una secció basada en aquesta mena de qüestions, tot i que aplicades a situacions més casolanes i fútils viscudes per ciutadans anònims, segurament inventats: i si li hagués dit que no al meu home? I si hagués escoltat la meva filla?…— va ser justament aquesta pregunta la que se’m va fer present quan donava voltes al tema que volia tractar en els paràgrafs que segueixen.

Llegiu més

Views: 1

És un clàssic. Tot i que pot succeir en altres moments del dia, el més habitual és que ho faci en haver dinat, segurament a mitjan xubec (la tan necessària mitja hora de rellotge estirat al sofà). Sona el telèfon, el fix, aquell aparell que acumula pols al rebedor de casa perquè ja no l’empra ningú i que, segurament per aquest motiu, ni tan sols no té activat el servei d’identificació de trucades. Després de pegar un bon bot, el sobresalt que et rescata de la profunditat dels somnis —n’hi ha que ronquen, fins i tot, dormint la sesta— et deixa mig estabornit. Arribar a temps al dispositiu, que sona insistentment, abans que deixi de fer-ho i que, per tant, la maniobra hagi esdevingut inútil, és tota una aventura. Embolcallat per la son, sense saber ben bé on ets, deixant-te guiar per l’oïda i no pas per la vista, encara entelada, sol venir d’un pèl no entropessar amb qualsevol dels mobles que hi ha escampats per la casa.

Llegiu més

Views: 3