El 2009 no només ha caigut una manera d’entendre el capitalisme que se’ns havia venut com l’única possible, sinó també ha començat a caure el que es coneix com Espanya. Ras i curt, el 2009 és el començament de la fi d’Espanya. Al 2009 han caigut els fonaments econòmics que sostenien el miracle espanyol, és a dir, l’especulació urbanística. L’esclat de la bombolla immobiliària deixa l’estat en falderet sense diners per comprar les nostres voluntats i amb 4 milions de parats la majoria dels quals emigrants. EL 2009 ha posat de manifest la gran precarietat del sistema polític de l’estat espanyol. Amb l’estatut de Catalunya unànimanent rebutjat per Espanya desapareix el darrer intent de bastir una espanya plurinacional. Amb la molt probable caiguda del PSOE desapareix l’única força política que pot governar Espanya (no oblidem que el PSOE és l’únic partit que queda primer o segon a totes les autonomies). Comentava en Miquel Maria ja fa anys que el PSOE és molt més perillós i més nacionalista que el PP. Precisament perquè és la força que fa de «pegamento», la caiguda del PSOE i el seu viratge espanyolista té una gran transcendència. Amb el PSOE desapareix als ulls de molta gent una visió alternativa al PP i als «nacionalistes». Al 2009 també ha caigut el grup Prisa, ofegat pels deutes (qui diu que els mitjans de comunicació en castellà són més rentables que en català?). Amb Prisa desapareix el grup mediàtic que ha construït la narrativa política de l’espanya democràtica, una narrativa molt jacobinista. Al 2009 Espanya ha cremat definitivament tot l’espai que quedava entre un projecte sobiranista i un projecte espanyolista de Jiménez Losantos.
Llegiu més
Views: 0
