General

Hi ha hagut, aquestes darreres setmanes, molt d’enrenou al voltant de qui serà –si les decisions que venen de fora no ho impedeixen: vistes les coses no es pot descartar res en aquest sentit– el nou conseller de cultura del Consell Insular de Menorca, la primera institució de govern de l’illa, sempre i quan a Palma o a Madrid no decideixin el contrari. Se n’ha parlat molt, d’aquest personatge, sobretot perquè la trajectòria dels darrers anys s’ha caracteritzat per deixar anar una caterva de declaracions als mitjans i a les xarxes –sobre la diversitat sexual, els vaccins o la llengua, entre d’altres–, que han generat molta polèmica. Segurament, perquè darrere hi traspuava una ideologia clarament ultraconservadora.

Llegiu més

Views: 250

La Revista Posidònia va publicar no fa gaire una entrevista a Miquel Camps. Tenim sort de disposar de mitjans alternatius com aquest, que donen veu a opinions que difícilment es poden llegir a la premsa escrita insular, almenys amb un tractament tan seriós. En aquest cas, s’hi aborden diferents temàtiques relacionades amb la defensa del medi ambient, però també amb la importància que té la mobilització ciutadana a l’hora de millorar la qualitat democràtica de la societat.

Llegiu més

Views: 1254

En referir-se a La mar tancada (la primera novel·la publicada pel menorquí Xec Pons, darrere de la qual hi ha l’editorial Llentrisca, el braç literari de l’associació Far Cultural), Laia Malo, a més de la temàtica, en destaca el fet que està escrita emprant «el català del seu carrer —hiperdialectalitzat, amb barbarismes, anglicismes i neologismes no acceptats, i ric en paraulotes i renecs.» Encara no l’he llegida —roman a la llista de pendents per a l’estiu—, però el model de llengua que presenta la novel·la, que ha comptat amb l’assessorament i correcció de Ciceró Pasqual, m’interessa i molt. És aquest, per a mi, un aspecte fonamental de les obres literàries i, en casos aparentment extrems com el cas que acabam de citar, encara ho és més. Dèries de filòleg, tot plegat.

Llegiu més

Views: 72

Força gent coneix la part més cridanera de la història de Sísif. D’acord amb el mite grec, aquest fill d’Èol i d’Enàrate va ser condemnat pels déus, al món dels morts, a pujar una gran roca muntanya amunt. Quan, després de grans esforços, arribaven dalt de tot, la pedrota rodolava cap avall i tocava recomençar la feina. Així, eternament. Poca gent coneix la causa d’aquest càstig tan sever. Ara no l’explicarem. Només cal consultar, per exemple, el diccionari mitològic de Jordi Parramon per a fer-se’n una idea.

Llegiu més

Views: 19

Han estat notícia, no fa gaire, les dades que mostren una caiguda en picat del nivell de competència lingüística dels nostres alumnes. Fins a un cert punt, l’estudi que ho ha fet públic confirma una intuïció que darrerament ja havíem percebut als instituts. No voldria, ara i aquí, caure en allò que tan poc m’agrada d’acabar dient que qualsevol temps passat va ser millor. Déu me’n guard! No es tracta d’enyorar uns alumnes que mai no han existit sinó de constatar una realitat objectiva.

Llegiu més

Views: 5

Als anys seixanta va aparèixer, als Estats Units d’Amèrica, l’anomenat garage rock. El terme sembla que obeeix a la facúndia de més d’un músic professional, és a dir, amb formació acadèmica, que d’aquesta manera despectiva es referira a un gènere que consideraven menor, però que va democratitzar la música, ja que no calien coneixements profunds per a executar-la. Amb tres acords i ganes n’hi havia prou. La instrumentació era bàsica —bateria, baix i guitarra— i va aportar contundència i distorsió al panorama musical del moment. El nom d’aquest estil, com es pot deduir fàcilment, tenia relació directa amb el lloc on els grups assajaven: la cotxeria de la llar familiar d’algun dels components de la formació.

Llegiu més

Views: 70

Dimarts passat, dia 9 de maig, va faltar —com diuen al País Valencià, tot fent servir una expressió que consider molt ben trobada a l’hora de referir-se a la mort de qualcú— la germana Margarita Marquès Salom, a noranta-sis anys. Feia poques hores que havíem sabut de la imminència d’un desenllaç inevitable, però no per açò va deixar de ser una notícia punyent. A la cadena de missatges amb què la família reaccionàrem a la notícia, ningú, però, no s’hi va referir amb seu nom de pila. Com havíem fet sempre, vam emprar l’expressió que encapçala aquest text: sa tia monja.

Llegiu més

Views: 28

Quan, a classe, amb els alumnes de segon de batxillerat, comentam el poema «Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany», de Carles Riba, no puc evitar de formular-los una pregunta. Com que estan passant per un any acadèmicament molt exigent —podríem resumir-ho amb un tòpic: la vida és allò que passa mentre toca fer exàmens, treballs i deures—, sotmesos a una pressió que no tothom és capaç de gestionar, més d’un es sorprèn quan els deman: «i vosaltres, sou feliços?» Com a resposta, sempre hi sol haver qualque cara que és un poema.

Llegiu més

Views: 8

Parlàvem, fa un parell de setmanes, de les quatre novetats poètiques que s’havien publicat a Menorca poc abans de Sant Jordi. De llavors ençà, caldria afegir-hi encara un altre títol, a la collita, perquè hem sabut aquesta setmana de l’aparició d’Aprenentatge de silenci, de Gustau Juan Benejam, un llibre editat per l’Iris. Si ampliam retrospectivament la mirada, encara podríem afegir uns quants títols més a la llista, d’entre els quals voldria centrar-me en el debut literari de Bartomeu Obrador, aparegut no fa ni mig any, Plaquette de Préveza. He tingut el gust de participar un parell de vegades en la presentació del llibre i m’agradaria compartir amb els lectors del blog la lectura que n’he fet.

Llegiu més

Views: 13