Literatura

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, per Whatsapp, m’ha demanat de reunir-nos. Urgentment. És ella qui ha triat el lloc de la trobada, el bar maonès de la penya del Barça. El local és un antre, però ja em va bé que sigui aquí, a prop de casa. Per variar, no tenc gaire temps disponible i voldria fer-ho curt. Seiem a una taula, allunyats dels quatre parroquians —tot mascles— que, a la barra, donen conversa a la cambrera. Demanam una cervesa per hom, de manera gairebé rutinària. No n’ha fet el primer glop i na Pràxedes, que beu a morro, entra directa en el tema:

—Estic cansada del tracte que em dones, Pelegrí. M’empres com un objecte. O pitjor. T’aprofites de mi perquè la gent rigui una estona. A costa meva. No sé: què vols que et digui? No em sembla una situació agradable.

—Açò creus, Pràxedes? Què et far pensar així?

—Tu què trobes? Que no es veu d’una hora enfora, l’abús? Cada any, quan arriba Nadal, tens la mania d’escriure un conte i publicar-lo al blog Xalandria. El pot llegir qui vulgui. No hi ha cap pega: pots fer el que et roti. Que, des de fa un parell d’anys, la protagonista hagi de ser jo, sí que m’importa, i molt. No hi ha vegada en què la narració no acabi per escarnir-me. De fet, aquest n’és l’objectiu principal: ridiculitzar-me. I ja n’estic farta. Per açò t’he demanat que ens veiéssim: vull que les coses canviïn, i molt, en el conte d’enguany.

Llegiu més

Views: 8

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

Llegiu més

Views: 9