Començarem pels fets que han motivat aquesta reflexió, que tenen a veure amb la dificultat que suposa abordar l’art, la música o la literatura —i les seves històries respectives—, d’aquesta part del món que anomenam Occident, sense les referències bàsiques de la tradició judeocristiana. Es pot dir una cosa semblant respecte de la grecollatina, però no és ben bé el mateix. Les influències culturals —no estic parlant de les religioses— d’origen bíblic poden aparèixer en qualsevol moment. No conèixer-les ens pot impedir de forma seriosa interpretar el món que ens envolta.
Posem per cas el poema «Oda a Espanya», de Joan Maragall. És aquella composició famosa en què el jo poètic s’adreça a Espanya, personificada, tot parlant-li en llengua no castellana per proposar-li un programa de regeneració politicosocial de l’estat en plena crisi per la derrota espanyola a la guerra de Cuba. La resposta que en rep és clarament decebedora. No cal dir que uns versos com «¿No entens aquesta llengua — que et parla entre perills? / ¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?» són ben actuals. No és l’any 1898, però només cal veure la comprensió que ha demostrat una part significativa de la mare pàtria —un concepte que és, per se, una aporia— en escoltar la veu d’una seva filla, una futbolista de nom Aitana Bonmatí, que va fer el seu discurs d’agraïment per la concessió del guardó a la millor jugadora de l’any en la llengua que li «ha donat / la terra aspra.»
El primer referent bíblic que apareix al poema maragallià ens remet a la guerra. Cita Caín. La majoria dels joves no saben qui és. Per exemple, els alumnes de segon de batxillerat que han de comentar el text a l’aula. Si els remets a l’adjectiu caïnita per ajudar-los a copsar-ne el significat, no els fas cap favor, ans al contrari. Cal partir d’Eva i Adam. Aquests sí que els coneixen. Estirant aquest fil, parlant-los d’Abel, Caín i Set, hi arribam, sobretot després d’explicar-los què va passar entre els dos germans majors. Comproven que, en una guerra, es repeteix un element que caracteritza els humans des de sempre: matar-se entre ells. Entre germans.
Més difícil és processar la referència que, uns versos més endavant, el poema fa a «als set colors que hi ha en els núvols.» S’entén que hi ha una referència a l’arc de Sant Martí, però poca gent coneix el relat mitològic amb què la Bíblia en conta l’origen. En el cas dels alumnes de què hem parlat, sortosament les professores de filosofia ja els han explicat el pas del mite al logos. Ho podem concretar, idò, amb un exemple d’explicació no racional d’un fenomen natural que forma part del món que ens envolta.
Després de fer matx amb el diluvi universal —d’entre els humans, només Noè i la seva família van salvar-se, gràcies a l’arca aquella en què van embarcar-se al costat d’una parella d’animals de cada espècie—, Déu va fer aparèixer l’arc. El mite ja justificava la pluja abundant i persistent d’una manera gens científica, amb unes comportes del cel obertes que deixaven caure l’aigua amb intensitat. En el cas dels set colors celestes, el relat indica que, amb ell, la divinitat indicava que no tornaria a fer una cosa semblant —tot i que les Danes mediterrànies actuals amenacen de contradir-lo. Després de la tempesta ve la calma. En haver passat el mal temps, en aquest cas la guerra, calia mirar cap endavant, en una actitud vitalista imbuïda de pensament nietzscheà, filòsof que Joan Maragall admirava i havia donat a conèixer durant el Modernisme català.
Aquesta idea és bona d’entendre, fins i tot si es desconeix el relat bíblic. Que acaba, fort i no et moguis, amb Noè borratxo —havia plantat la primera vinya— i amb una maledicció cap a un dels seus fills que, avui en dia, encara és emprada per justificar la barbàrie, el genocidi, que els israelians sionistes cometen amb els palestins. No podem, ara mateix, estirar aquest altre fil, tot i que també és un exemple evident de la importància que té conèixer la cultura judeocristiana a l’hora d’interpretar millor el món que ens envolta. En aquest sentit, però, sembla que de cada dia som més analfabets.
Aquests són els fets. Menen a una reflexió que no sé però, com debanar. Exposa Octavi Fullat, a L’autèntic origen dels europeus (Pòrtic, 2004), que la cultura europea occidental es fonamenta sobre tres potes, que identifica amb tres ciutats: Jerusalem, Atenes i Roma. No hi estic del tot d’acord. Hi hauríem d’afegir que no són exclusives. Per a Fullat, la primera aporta la fe i el coneixement ètic; la segona, la raó; i la tercera, el dret i la política. Jo hi afegiria, per exemple, Còrdova: amb la cultura àrab, entre altres, els progressos científics van ser evidents i en som hereus. No deixa de ser una simplificació, dit així, però si la donam per bona, sembla lògic que tenir-ne un mínim coneixement seria força útil a l’hora d’abordar la cultura occidental, un concepte que les quatre ciutats citades ajuda a delimitar.
En canvi, la seva presència en els currículums educatius, més ben dit, la seva absència és significativa. Són els continguts —els sabers bàsics, per dir-ho amb els mots legislativament adequats— de caràcter bàsicament humanístic. En el cas de Jerusalem, per dir-ho a partir de les coordenades que proposa Octavi Fullat, les mancances són majors. Els alumnes només poden accedir a la tradició judeocristiana a través de l’assignatura de religió catòlica, amb la qual hi ha una relació evident, que a la pràctica esdevé perjudicial. Som un defensor a ultrança de l’escola laica. Ara bé, açò no vol dir que ens puguem permetre el luxe de no conèixer allò que ha aportat el cristianisme a la nostra cultura. Sense aquest sistema complex de referents, esdevenim ignorants davant d’una part molt important del nostre passat. I del nostre present: entendre millor un quadre, un poema, una cançó, un edifici… Ho hauríem d’aprendre en algun lloc. No se me n’ocorre un de millor que el sistema educatiu públic.
Una petita part dels nostres alumnes pot treballar la cultura grecollatina —en cap moment entesa com un fet religiós, tot i ser-ho originalment en molts aspectes, sobretot en la mitologia— en assignatures específiques dedicades al món clàssic. No existeix un paral·lelisme en aquest sentit respecte de l’àmbit judeocristià. Fins i tot en una assignatura com és «Literatura universal», és mal de fer, entre els alumnes sobretot, entendre que es pot llegir la Bíblia en un sentit estrictament literari. I que, des d’aquesta perspectiva, podem extreure prou elements per entendre molts d’aspectes del món que ens envolta, fins i tot del més quotidià: per què les setmanes tenen set dies i diumenge és festa, per què fem vacances escolars per Nadal i per Setmana Santa, d’on prové el mot testimoni, per què el vint-i-vuit de desembre és la celebració dels Sants Innocents, per què hi ha gent que va feta un Sant Llàtzer…
En arribar aquí, però, ja no sé per on partir. De fet, tenc la sensació de caure en la cançó de l’enfadós o de caure en l’elitisme, tot i que no sabria dir per què. Quan jo era un fillet, tampoc no ens n’ensenyaren gairebé res, de la cultura judeocristiana. I no tothom necessita comprendre qui són els quatre vivents que hi ha a un pantocràtor per menar una vida plena. Ara bé, potser entre poc i massa és on hi ha la mesura correcta de les coses. Diria que açò, però, és l‘aurea mediocritas, un tòpic horacià. Grecollatí, per tant.
Views: 91
Ben estirat! El coneixement és la base del respecte i de tolerància, de la convivència. La mirada cap al present i cap al futur també ens és necessària( de fet, com Maragall indica al poema: “pels d’ara — i pels que vindran”). Gràcies pel comentari, Joan.
Gràcies pel teu escrit que jo estiraria una mica més enllà: en una societat cada vegada més diversa des del punt de vista religiós, el coneixement de la tradició judeocristiana i islàmica no és necessari només per entendre l’art i el passat, sinó sobretot per entendre les relacions socials del teu barri i de tot el món, i el present.