Presentar un llibre com Conversam? (Documenta Balear, 2025) és fruit d’una conxorxa —d’un contuberni, com diria més d’un—, en què ha participat molta gent. Tot plegat va néixer en el marc d’una trobada anual de membre de l’IME, fa dos estius, la primera en què l’entrada d’un nou equip de govern insular acompanyada d’alguna corporació municipal amb idees de bomber feien presagiar un període de turbulències i amenaces per a la nostra llengua. Després d’una conversa informal, en haver acabat els actes protocol·laris, en què una sèrie de persones vam compartir la nostra preocupació al respecte, va néixer la idea quixotesca d’ajuntar, en forma de llibre, tots els xalandrots que havia redactat fins al moment en què tractava aspectes relacionats amb la llengua —sociolingüístics, sobretot. La iniciativa va ser exclusivament meva i, en aquell moment, no la vaig compartir amb ningú dels presents. Pensava, modestament, que d’aquesta manera podria contribuir a desfer tota una sèrie d’arguments, perversos fins i tot, respecte de la llengua pròpia de l’illa, la catalana, preveient que els despropòsits serien difosos des de les diferents institucions públiques, no només menorquines. No anava gaire equivocat.
Aparentment, la tasca era fàcil. Els textos ja estaven escrits i, fins i tot, publicats. No eren inèdits. Havien aparegut, entre 2016 i 2023, al blog col·lectiu Xalandria. Hi insistesc: col·lectiu, la qual cosa vol dir que no és meu. Diria que hi ha entre una vintena i una trentena de persones que hi poden escriure —tenen usuari i contrasenya—, tot i que és cert que són pocs aquells que hi fan aportacions. Com ho és el fet que jo n’abús un poc, tot s’ha de dir. Al darrere d’aquest espai internàutic hi ha, no un, sinó tres administradors del web, en Nico, en Santi i en Domènec, als quals vull agrair que facin possible l’existència d’un lloc com aquest, que encara aguanta. De fet, l’entrada que estàs llegint és la que fa 1000 des que es va crear el blog. Déu n’hi do! A més de ma mare —que ha llegit tots els textos que hi he publicat— i d’en Moisès —el meu germà, el percussionista, amb qui em confonen a vegades i que fa la revisió ortotipogràfica dels xalandrots de forma altruista; la guitarra elèctrica és cosa d’en David, també filòleg i professor de secundària, com jo—, té un petit nucli de lectors fidels i conxorxats. Aprofit l’avinentesa per manifestar-los, a tots, el meu agraïment més sincer.
He dit que els textos ja estaven escrits abans de pensar a ajuntar-los en forma de llibre. Calia revisar-los, idò, per donar-los cohesió, per comprovar si la tria era o no encertada, per si calia treure’n o afegir-ne, per decidir-ne l’ordre (que al final ha estat cronològic)… Necessitava consells savis i, aquí, Fina Salord i Pere Gomila es van afegir a la conxorxa. Per començar, ambdós van considerar assenyada la proposta; ambdós van llegir-se els textos i hi van fer els comentaris que trobaren adients, amb els quals, no cal dir-ho, van ajudar a millorar el resultat final. A més, na Fina va suggerir-ne el títol i en Pere, que, com jo, encara no ha acabat d’aprendre a dir que no, es va comprometre a escriure’n el pròleg si la proposta tirava endavant. La seva contribució, tan generosa, no té preu. No sé com els ho podria agrair de manera justa. Mentre ho acab de reflexionar, voldria que, públicament, constés el meu reconeixement a la seva tasca.
En tenir una primera versió del llibre embastada, el vaig enviar a algunes editorials. A la valenta, sense encomanar-me a ningú. I, tot i que sembli un tòpic, tenia molt clar que la prioritat era Documenta Balear. Per què? Perquè la col·lecció «Menjavents» és, per a mi, mítica: fa molts anys, quan m’iniciava en les lectures polítiques, havia llegit El País, la quinta columna: L’anticatalanisme d’esquerres, de Josep Palou (1999), i El mal bocí. Selecció de textos periodístics, de Nadal Batle (2001), publicades en aquesta casa i comprats en alguna visita a Palma. Ja se sap què passa amb els amors d’adolescència: deixen una marca indeleble. Per açò, quan Antoni Guiscafrè, l’editor de Documenta Balear, em va dir que «sense haver-lo llegit sencer, creiem que la teva recopilació d’articles sobre llengua mereix ser publicada. Són bons de llegir, estan ben escrits i són amens», l’alegria va ser immensa. A més de demanar-me que hi afegíssim una introducció, que ja estava acordada amb en Pere, vam tramitar el contracte editorial —un procés que, malauradament, no és tan habitual com hauria de ser— amb què se segellava l’acord. Només tenc paraules de gratitud per a Documenta Balear i per a Antoni Guiscafrè.
Prest van arribar les galerades de l’obra, que vaig revisar unes quantes vegades. Segur que encara hi ha errors, perquè a vegades passes per un text i hi tornes a passar, i no veus què cal corregir: la mirada està aviciada. Aquesta part del procés és una tortura: tornar-me a llegir va significar veure frases que tornaria a escriure, veure’n que trobava que no s’aguanten, replantejar-me si algun dels xalandrots hi hauria de ser o no, dubtar fins i tot de la viabilitat del llibre sencer… Vaig quedar fart de jo mateix. Almenys des d’un punt de vista literari, en donar-ho per definitiu.
Sort que, entre i entre, alguna tasca m’oxigenava. Per exemple, calia una imatge per a la coberta. Va ser l’excusa perfecta per involucrar n’Abril, la meva filla, que fa unes fotos molt bones —i no ho dic jo, només, que som son pare. Tenia clar que la a baixada d’Alcalfar, que apareix en algun dels primers textos del llibre, l’havia de presidir. La feina de n’Abril va ser impecable. N’estic molt content i molt agraït. És ver que el disseny la tapa un poc, la foto, però hi és. Calia, també, aclarir els paratextos: primer, el currículum de la solapa, amb fotografia reaprofitada del meu fill, Paris —tot queda en família!—, un altre crack a qui també vull agrair que hagi format part de la conxorxa, del contuberni; segon, el text promocional de la contraportada: efectivament, Laura Piris, el vaig redactar jo. Les coses van així i toca fer tots els papers de l’auca. Per cert, va ser el més mal d’escriure de tots: havia de parlar de mi amb la finalitat que un lector s’acabés interessant pel llibre. Què havia de dir? Hi ha un poc d’autobombo, és cert, tot i que contingut i, sobretot, agafat d’allò que altres han dit de l’obra i de mi.
Aquesta part del procés va ser ràpida. De fet, estava convençut que Conversam? es publicaria poc abans de la Fira del Llibre en Català de Menorca, a l’octubre de 2024, justament un esdeveniment que, pel nom, provoca urticària a més d’un petit conseller o es conselleret, no sabria com dir-ho. Però no va poder ser. Ha aparegut poc abans de Sant Jordi, un altre dia assenyalat, una diada —un mot genuí d’aquesta terra—, per aquells que estimam els llibres, la llengua i la cultura. L’espera es va fer, tot s’ha de dir, un poc llarga, però va pagar la pena.
Fa unes setmanes, el missatger va deixar una senyora capsa a casa amb els exemplars que, com a autor em corresponien. El llibre era una realitat. Aquest va ser un moment inefable. No es poden explicar totes les emocions viscudes en tenir Conversam? a les mans. Començava una nova etapa de la conxorxa: calia promocionar-lo. El llibre havia d’arribar als lectors. Passava pena perquè em sent corresponsable d’una gent, la de l’editorial, que ha fet una inversió que, voldria, poguessin recuperar, amb escreix si pot ser o, com a mínim, sense perdre-hi. Per açò, com vaig dir no fa gaire a la presentació del darrer llibre de Llucia Palliser, tocava fer de comercial, de venedor. Reconec, però, que és més bo de fer quan el producte no és teu. He fet el que he pogut a les xarxes socials. He contribuït a organitzar algunes presentacions de l’obra. Me n’han demanat, fins i tot, cosa que m’ha sorprès gratament.
Tenia clar que havia de començar jugant a casa, a Maó. Com que tenc una família força nombrosa i abnegada —cosa que vull agrair-los públicament—, una família a la qual, fins i tot, he recorregut en algunes ocasions per assegurar-me l’assistència en actes literaris, vaig apostar per un espai on poguessin caber-hi tots. Val més que sobressin seients que no que en faltessin. Per açò, cal agrair a l’Ajuntament de Maó, especialment a na Carol Cardona i en Jordi Orell, de Cultura, les facilitats i l’ajuda que van mostrar a l’hora de fer possible la presentació a la Sala d’Audiències del Claustre del Carme. A Ciutadella, VaDllibres va acceptar tot d’una la proposta. Na Dolors s’hi va implicar a fons, cosa que també li vull agrair sincerament. Va ser ella qui em va recordar que, per no fer-ho gaire feixuc, les presentacions no havien de consistir en lliçons magistrals, sinó que havien de tenir un format més dinàmic. Per açò les converses. Per açò els atracaments a mà armada a l’hora de convidar Pere Gomila i Bartomeu Obrador a participar-hi: em fa feliç que vagin acceptar l’envit, tot i que dubt si, en tot plegat, no hi va intervenir l’abús de confiança, el compromís, el quid pro quo o qualsevol altre element aliè. Crec que no. Gràcies, Pere i Tomeu. Havíeu de ser vosaltres i ho heu estat.
He de reconèixer que, poc abans de les presentacions, estava un poc nerviós. Sobretot, passava pena per l’assistència. Ho reconec. No per mi, sinó per tot el que hi havia darrere de la publicació del llibre. Per exemple, els esforços a les xarxes d’en Jacint, el meu sogre, que va bombardejar, literalment, els seus seguidors de Facebook amb la promoció dels actes. També, a na Diana Prieto. No només per ajudar-me en la publicitat de les presentacions. El seu suport és tot un altre. Fa molts d’anys que compartim un projecte de vida, una aventura intensa que, justament perquè la passam en equip, ens ha regalat passatges magnífics i ens ha ajudat a superar les dificultats, que també hi són (i hi seran). No és un tòpic: sense ella, aquest llibre no hauria pagat la pena. Sense la seva empenta, no hi hauria hagut conxorxa.
Arribam al final de l’encíclica. Si, en acabar les presentacions, algú es va animar a comprar un exemplar del llibre —perquè encara no el tenia, perquè el volia regalar, o pel motiu que fos—, va contribuir, també, a altres conxorxes. A Maó, amb l’ecologista, amb més lligams amb la llengua del que sembla: també l’hem de preservar, el català, com al medi ambient. Gràcies al GOB, i a n’Ague en concret, lectora fidel dels xalandrots dels dissabtes dematí, per ser-hi i per oferir l’oportunitat, a qui ho desitgés, d’endur-se un exemplar de Conversam? i, alhora, de contribuir amb l’entitat ecologista. A Ciutadella, la conxorxa era amb les llibreries, uns autèntics refugis culturals, necessaris més que mai en un moment en què les compres compulsives a cop de clic ens allunyen del contacte directe amb el paper, amb el plaer de fullejar, de remenar, d’ensumar, de fer troballes inesperades. I de poder demanar consell a persones de carn i ossos, en tost d’encomanar-nos als algoritmes de la mal anomenada intel·ligència artificial. Gràcies, Dolors, per l’acollida. Va de cultura, la cosa.
El darrer dels agraïments és el més important de tots. Voldria que el llibre sigui llegit, que ajudi a trobar idees, a donar arguments, a generar debats racionals; però també, perquè hi ha una voluntat literària darrere de la meva escriptura, em faria feliç saber que hi ha qui s’ho ha passat bé mentre anava avançant pàgines, que ha gaudit dels textos, també, estèticament. Aquest és el paper que correspon als lectors potencials de l’obra. Que us correspon. Esper que n’hi hagi més d’un entre vosaltres, benvolguts lectors del blog. Amb la vostra presència també contribuïu a fer possible la conxorxa, el contuberni. Perquè no podem perdre mai.
Moltíssimes gràcies.
Views: 52