Era prou petit com per gairebé no recordar el dia que em van regalar els primers llibres: dos volums de les aventures de Tintín (en català!). De llavors ençà, el còmic ha format part del meu bagatge vital. Tenc gravada la imatge de molts capvespres assegut al sofà de ca meva, menjant un bon pa amb sobrassada i llegint qualsevol de la vintena llarga d’aventures del repòrter creat per Hergé. Allí vaig descobrir-hi el meu primer gran (anti)heroi, el capita Haddock. I quan no era en Tintín, eren les aventures d’Astèrix les que amenitzaven les berenetes dels anys escolars. Puc jurar que me sabia de memòria les vinyetes de cadascun d’aquells llibres i que ara les podria reconstruir sense haver de fer-hi grans esforços.
Uns textos em van portar a uns altres: alguns TBO, sobretot antics, i els productes de Bruguera, tot i que no m’enganxaren gaire. De fet, Mortadelo y Filemon, Rue 13 o Rompetechos mai no van ser sants de la meva devoció, ni cap personatge d’Escobar (Zipis i Zapes o Carpantas) me queia gaire simpàtic. Ara bé, la cosa m’engrescava prou com per passar hores remenant per can Fiol, a la plaça del Carme; allí vaig comprovar que no m’agradaven els superherois americans (Els quatre fantàstics, Thor, Cònan…) ni les seves versions hispàniques (Jabatos i Capitanes Trueno), i que disfrutava llegint meravelles com CIMOC i 1984, a més de qualque mirada fugissera a El Vibora o El Cuervo.
Ara bé, la gran descoberta de l’adolescència va ser El Jueves. En aquells moments la revista no tenia res a veure amb l’actual: era satírica de veritat. A més, es dedicaven a publicar uns volums recopilatoris, “Pendones del Humor”, que llegia amb fruïció, sempre que fossin els de Pedro Pico i Pico Vena, Dios, Maki Navaja, les Historias de la Puta Mili o Martínez el Facha. Eren els primers anys del batxillerat, el BUP del moment, i tant de còmic va fer que, fins i tot, provàs de fer-ne qualcun, sense gaire encert…
En aquella època es va estrenar una típica españolada sobre el Maki protagonitzada per Andres Pajares o Pepe Rubianes, no ho record prou bé (la memòria ha fet una bona feina esborrant-la del disc dur cerebral). En el còmic d’Ivà, la força de la paraula es menjava el dibuix (secundari però molt personal). De fet, Ivà fou un gran guionista, només cal rellegir els còmics de Carlos Giménez en què participà. Po bueno, po fale, po m’alegro…
Views: 1
També vaig començar amb n’Astérix i en Tintín. Ara, també vaig fer un tip de riure amb en Mortadelo y Filemón, jo els trobava bons, sobretot els primers. Molt millors que Zipi i Zape.
Còmics i es Tango: veig que anam forts. Jo també em vaig iniciar amb Tintin i evidentment que el capità Haddock és el primer antiheroi (per cert a Escòcia vaig menjar haddock, és una espècie de lluç). Després Astèrix (però sobretot Obèlix), i també Massagran. I afegir que estic del tot d’acord amb les referències de n’Isma a El Jueves d’abans. Per cert de Makinavaja se’n va fer una peli, protagonitzada per en Pajares. I també una sèrie amb en Rubianes i el senyor encarregat (de Filiprim), que jo mirava i amb la qual reia.
Sí, la cultura del còmic, els “patufets” que deia mon avi reusenc, ha marcat la nostra generació. I si n’hagués de destacar sols un, diré que amb l’obra de Manara vaig descobrir la vessant més adulta dels còmics. I no ho dic sols per la càrrega eròtica -com negar-la?-, sinó per uns guions complexos i surrealistes, per un traç barroc i sense ombres, per la ruptura fomal amb la vinyeta correlativa… Quan en Kepa va deixar el mític “Tango”, me’n vaig quedar “El click” i el guard com una relíquia.
El Tango… Bon tema per a un post.
No ho he posat al post, però sí que volia deixar constància que la historieta de “Dios” va sortir publicada així, a l’inrevés (no hi ha cap manipulació amb l’escàner per part meva), fet que no impedeix, però, d’entendre-la.