De lleis i àmbits d’ús (III). El marc legal del català. Les constitucions

Hem vist que hi ha diferents maneres, a nivell estatal, de gestionar la diversitat lingüística, i com aquestes polítiques es concreten, entre d’altres aspectes, en diferents graus d’oficialitat de les llengües. El que farem a continuació és centrar-nos en la situació actual de la llengua catalana, concretament en quin és el seu estatus legal. Quatre estats hi estan implicats, perquè el domini lingüístic de la nostra llengua inclou territoris escampats geogràficament a Espanya, França, Andorra i Itàlia.

Si analitzam l’estatus legal a partir del continum proposat per Bastardas, de més a menys, resulta que el major grau de reconeixement el trobam a Andorra, en què la llengua catalana és l’única oficial de tot l’estat (“La llengua oficial de l’Estat és el català”, diu l’article 2 de la Constitució d’Andorra). A l’altre extrem hi trobam la situació de la llengua a la Catalunya Nord (França) i l’Alguer (a Itàlia), que no compta amb cap tipus de reconeixement legal, tot i que hi ha diferències entre ambdós casos: l’article 2 de la constitució francesa afirma que “La langue de la République est le français”, mentre que l’article 6 de la Constituzione della Repubblica Italiana diu que “la Repubblica tutela con apposite norme la minoranze linguistiche”. Els segons, com a mínim, reconeixen l’existència de minories lingüístiques dins de l’estat. Els francesos no en diuen res.

Hem obviat, en aquest recorregut per les constitucions el fet que hi ha un marc supraestatal, genys menyspreable, que s’hi relaciona, que fa possible que el català sigui llengua de l’ONU, perquè Andorra ho ha permès, i impedeix que el català sigui oficial a les institucions d’Europa, en aquest cas perquè ni Espanya, ni França ni Itàlia no ho han facilitat.

Pel que fa a Espanya, ens trobam, com ja hem dit, en una situació intermèdia: reconeixement sí, però no a nivell estatal sinó intermedi i, com veurem, parcial. Ens centrarem ara en els textos que configuren, a nivell espanyol, el marc legal de la llengua catalana, partint de la idea que l’ordre sí és important i que hi ha una jerarquia jurídica entre ells: en primer lloc, la Constitució Espanyola de 1978 és la base de qualsevol normativa que afecti la llengua catalana, perquè l’article tercer estableix el marc de referència pel que fa a la legislació lingüística de l’estat. Açò és el que diu:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Si analitzam el text, hi podem llegir que, en primer lloc, només hi ha una llengua oficial a Espanya: el castellà, una llengua que implica el deure d’ésser coneguda (per exemple, en un judici, un ciutadà amb nacionalitat espanyola no pot al·legar-ne desconeixement). En segon lloc, s’afirma que les altres llengües espanyoles també poden ser oficials, però només en aquelles comunitats autònomes que ho decideixin. Haurem de veure què diuen els diferents estatuts d’autonomia dels territoris amb presència de la llengua catalana per comprovar si açò és així. A més, la Constitució no diu quines són aquestes llengües. Cap nom. Només en té el castellà. Aquest oblit, gens innocent, ha estat, una porta oberta al secessionisme lingüístic que, com ja sabem, debilita la salut de les llengües que no són la castellana (què hauria costat afegir els mots català, gallec, basc, occità, aragonès i lleonès al redactat de la Carta Magna per impedir-ho?). Finalment, pel que fa al “respecte i protecció” de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya a què es refereix l’article 3 de la Constitució, hauríem de veure quines lleis de rang inferior, a nivell estatal, s’han promulgat de 1978 ençà amb aquesta finalitat per poder valorar-ne el grau de compliment.

Views: 1