Si ens centram en la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, arpovada pel parlament illenc el 29 d’abril de 1986, cal, en primer lloc, llegir l’exposició de motius. Aquesta part del text no té valor legal, però explica moltes coses.
Els primers quatre paràgrafs són un resum de la història de la llengua catalana a les Illes, que hi arribà al segle XIII, i que visqué, en general, en una situació de normalitat fins als Decrets de Nova Planta, situació que s’agreujà, al segle XX, amb el franquisme i amb l’arribada generalitzada dels mitjans de comunicació, “dels quals quedava exclòs el català” Tot açò, diu la llei, “ha fet que la nostra llengua arribàs a córrer el perill de desaparició si no es redreçava el rumb”. Aquest recorregut històric, amb l’afegit, diu el text, dels fluxes migratoris, han situat la llengua catalana en una situació de minorització (el redactat empra el terme “desvaliment”). Els paràgrafs següents remarquen que hi ha un nou marc legal, el constitucional, que permet d’endegar una Llei de Normalització Lingüística que “pot alleugerir parcialment la situació actual”. Alleugerir parcialment no és, ni de bon tros, normalitzar la llengua. Ara bé, el marc legal constitucional que, com hem vist, dóna per bona una situació de desigualtat entre llengües, no permet fer gaire més. Per açò, cal interpretar com un brindis al sol el final d’aquesta exposició de motius que, recordem-ho, no té caràcter normatiu:
La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l’element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d’esser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Ara veurem com es concreta aquest paràgraf en l’articulat de la llei, el que sí té validesa legal, per veure a què aspira realment la llei. Abans però, voldria recordar-los que la referència al respecte a les modalitats lingüístiques pròpies, tan repetida pels sectors secessionistes, fa referència a la “tradició literària autòctona”, és a dir, la de Ramon Llull, Joan Ramis, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, per dir-ne alguns. I, sense prejudici de la unitat lingüística del català. Els textos s’han de llegir sencers.
Els objectius que es marcava, al 1986, la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, per tal de “alleugerir parcialment” la situació de la llengua catalana eren els següents:
-
- Fer efectiu l’ús normal i oficial de la llengua catalana i de la castellana en l’àmbit oficial i administratiu, prenent les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i creant les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears. [Aquest Article ha quedat així després de passar per la Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears. En parlarem, d’aquesta llei. Abans de la modificació, el redactat era aquest: «Fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu». Com es pot comprovar, amb el nou redactat, es torna a caure en la redundància de recordar l’oficialitat del castellà. Els motius per fer-ho no són, en cap cas, filològics.
- Assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament.
- Fomentar l’ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicació social.
- Crear la consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana per tots els ciutadans.
Podríem dedicar una jornada sencera a analitzar fins a quin punt s’han assolit o no aquests objectius, després de tant de temps. Però anam curts de temps i els citaré només uns mots de Francesc Florit Nin i Joan Francesc López Casasnovas:
En termes absoluts, consideram que el procés de la NL ha estat molt lent i de resultats minsos. Consideram que els factors que grosso modo han impossibilitat una normalització més efectiva i plena han estat bàsicament tres:
1r) Un de fonamental, l’escassa voluntat del poder polític, acompanyada també d’escassíssims recursos humans i econòmics;
2n) La inèrcia social provocada per la manca de necessitat d’ús de la llengua, i,
3r) El sistemàtic incompliment de la Llei de Normalització Lingüística (LNL) per part de les institucions públiques locals, autonòmiques i, per descomptat, estatals.
Aquests mots, van ser pronunciats al 1993 en el marc de les Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Menorca. Fa vint anys que es van publicar i seguim al mateix lloc, o pitjor, com veurem, perquè l’escassa voluntat del poder polític ha esdevingut animadversió. Encara hi ha molt a fer per arribar a la plena normalització del català, una situació que, d’altra banda, és utòpica en el marc legal actual, com hem vist, ja que institucionalitza la desigualtat entre les llengües de l’estat. Caldrien canvis molt grans per fer normal la llengua catalana, és a dir, per aconseguir que el català cohesioni la comunitat social i que compleixi totes les funcions instrumentals simbòliques i discriminatòries bàsiques.
Views: 9